Llegia aquesta setmana en un diari de tirada nacional que vivim en un país on l'enveja i el sadisme disfressat de pedanteria estan a l'ordre del dia. Construïm mites per després gaudir veient com s'ensorren i es moren d'inanició. No diré que potser aquest és un costum heretat i transformat, que ens arriba de l'antiga Roma, on la gent gaudia veient com els lleons destrossaven i engolien aquells que tothom creia bones persones, encara que només fos en aparença: per pacífics i per místics.
Actualment vivim un fenomen molt curiós i trist. Aquesta crisi que tot ho taca i empastifa es mostra d'una manera més dura quan es tracta d'estalviar i reduir costos, retallant les ales als professionals de la cultura. En moments de bonança i de clima polític i econòmic favorable, sempre s'ha buscat tenir la complicitat dels artistes per fer creure al poble i demostrar de forma visible que tot va bé, que som feliços; i que si hi ha festa i xerinola, els vots caminen més ràpid i lleugers cap a les urnes electorals. Ara que tenim al damunt el núvol de la incertesa, la primera retallada forta, encara que els funcionaris es pensin que són els primers sacrificats en l'esforç de recomposar els pressupostos públics, l'han patit, des de ja fa mesos, els treballadors de la cultura. Exposicions, festes majors, concerts, espectacles i tota mena d'activitats culturals, han vist com eren esborrades del mapa i de les agendes culturals. Els nostres governants també tenen la missió de vetllar per un oci i un temps lliure de qualitat i generador de noves inquietuds. És evident que això dels pressupostos són faves comptades, i que d'on no n'hi ha, no en pot rajar. Però també sóc de l'opinió que quan pinten bastos, potser el que vol la gent és no sentir-se tan sola, tan avorrida de pensar en negatiu, i potser un somriure compartit fa de més bon passar els maldecaps i les preocupacions.
És evident que la solució a aquest trasbals anímic tan important que viu la nostra societat actual, fruit de la mala gestió d'una elit financera i política, passa per un canvi de mentalitat i assumir que a partir d'ara les nostres aspiracions i motors vitals han d'agafar uns altres camins. Ja no es pot tornar enrere. I és aquí on els agents culturals poden enriquir el debat i fer néixer un nou estat mental necessari per encarar aquest nou tram de la història humana. Ens haurem d'habituar a no dependre dels béns materials i omplir el nostre temps amb una altra mena de riqueses, que només o també la gent de la cultura ens pot provocar, descobrir, alimentar i transcendir.
No dic que els artistes tinguem la clau de la felicitat, però sí les eines per comunicar-la. Sense els escriptors, els cantants, els músics, els pintors, escultors, actors i d'altres, segur que això va cap al no-res; cap a una grisor encara més trista; cap a un viure sense ganes. Plantem cara i comencem l'escalada, necessitem nous paisatges i nous horitzons.
Actualment vivim un fenomen molt curiós i trist. Aquesta crisi que tot ho taca i empastifa es mostra d'una manera més dura quan es tracta d'estalviar i reduir costos, retallant les ales als professionals de la cultura. En moments de bonança i de clima polític i econòmic favorable, sempre s'ha buscat tenir la complicitat dels artistes per fer creure al poble i demostrar de forma visible que tot va bé, que som feliços; i que si hi ha festa i xerinola, els vots caminen més ràpid i lleugers cap a les urnes electorals. Ara que tenim al damunt el núvol de la incertesa, la primera retallada forta, encara que els funcionaris es pensin que són els primers sacrificats en l'esforç de recomposar els pressupostos públics, l'han patit, des de ja fa mesos, els treballadors de la cultura. Exposicions, festes majors, concerts, espectacles i tota mena d'activitats culturals, han vist com eren esborrades del mapa i de les agendes culturals. Els nostres governants també tenen la missió de vetllar per un oci i un temps lliure de qualitat i generador de noves inquietuds. És evident que això dels pressupostos són faves comptades, i que d'on no n'hi ha, no en pot rajar. Però també sóc de l'opinió que quan pinten bastos, potser el que vol la gent és no sentir-se tan sola, tan avorrida de pensar en negatiu, i potser un somriure compartit fa de més bon passar els maldecaps i les preocupacions.
És evident que la solució a aquest trasbals anímic tan important que viu la nostra societat actual, fruit de la mala gestió d'una elit financera i política, passa per un canvi de mentalitat i assumir que a partir d'ara les nostres aspiracions i motors vitals han d'agafar uns altres camins. Ja no es pot tornar enrere. I és aquí on els agents culturals poden enriquir el debat i fer néixer un nou estat mental necessari per encarar aquest nou tram de la història humana. Ens haurem d'habituar a no dependre dels béns materials i omplir el nostre temps amb una altra mena de riqueses, que només o també la gent de la cultura ens pot provocar, descobrir, alimentar i transcendir.
No dic que els artistes tinguem la clau de la felicitat, però sí les eines per comunicar-la. Sense els escriptors, els cantants, els músics, els pintors, escultors, actors i d'altres, segur que això va cap al no-res; cap a una grisor encara més trista; cap a un viure sense ganes. Plantem cara i comencem l'escalada, necessitem nous paisatges i nous horitzons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada