EL MÈTODE GUARDIOLA. (31.05.2010)

Algunes vegades he expressat públicament en aquest meu raconet de diari, l'antipatia que sento envers el món futbolístic i sobretot, en contra de les tertúlies mediàtiques que parlen d'aquest esport, com si d'ells depengués la fi del nostre món. Com a professional de la cultura, moltes vegades hem de competir, sense cap mena de possibilitat d'èxit, contra el reclam i la capacitat d'alienació que aquest fenomen esportiu suscita en la societat humana, un col·lectiu entregat, un fet sociològic que uneix dins d'un estadi, diferents classes socials, tota mena d'ideologies polítiques i religioses i variades sensibilitats emocionals. Després de 10 anys d'articles, només he estat contestat públicament, quan he gosat expressar la meva incomprensió envers el món del futbol. Malgrat tot, i pel fet de sentir-me molt català, ara és inevitable per mi, reflexionar sobre els èxits i els fracassos d'aquest equip que és més que un club. Em sembla estrany que encara ningú s'hagi adonat que, el que ha fet gran aquest jove entrenador del Barça, han estat finalment aquelles coses tan personals, per les quals tant se'l va criticar en el seu moment. Estant a dalt o a baix, moltes vegades he vist en Pep Guardiola assegut a la Platea d'un teatre. La seva dona era actriu i de tots és conegut la seva passió per la poesia i l'art en general. L'amistat amb molta gent de l'àmbit de la cultura li va donar, en el seus temps de jugador, aquesta imatge sempre ridiculitzada, d'esportista massa cultivat i "sensible". Estic convençudíssim que el "Mètode Guardiola", ha estat aplicar al vestuari la mateixa tècnica que s'utilitza per dirigir una companyia teatral. Escoltant-lo com s'expressa, reconec darrere les seves paraules, un discurs de creador artístic i no pas de tècnic esportiu. Un director de teatre ha de ser exigent durant el procés, però també ha de saber donar confiança i mai aplicar l'autoritat abans d'una estrena, l'actor és un material fràgil que tendeix al bloqueig mental. En una companyia de teatre tots som iguals, amb diferents missions. El protagonista no és millor que el secundari i tots ajuden a construir un èxit. Quan l'ego d'un artista dificulta el desenvolupament del col·lectiu, és millor prescindir d'ell, a risc de perdre espectadors i no estar tan present als mitjans de comunicació. Relativitzar els premis i també els fracassos. Actuar sabent que estàs fent el que t'agrada, sense escoltar als savis de laboratori, és més incomprès i et crea més enemics, però a la llarga sempre dóna bons resultats. En Pep va triar biblioteca en lloc de discoteca. En un món de testosterona a granel, ningú s'havia adonat que aplicant mètodes artístics, on la sensibilitat, les imatges visuals i poètiques, la comprensió del jugador com a fràgil creador i no com a una màquina sense sentiments, fa que aquest esport pugui créixer en profunditat d'idees, amb sorpresa creativa i amb talent renovat. Guardiola ha mirat el futbol amb ulls d'artista i per això és un geni.