Assegut a la cafeteria de l'emblemàtic teatre San Martín del carrer Corrientes de Buenos Aires, tinc la sensació que el meu rellotge biològic detecta algun senyal d'alerta. Hi ha quelcom que m'intranquil·litza. Una gran sensació de desubicació m'envaeix. Observo la gent que és al meu voltant, miro atentament l'entorn escenogràfic que m'envolta, escolto indiscret el ritme i la música de les converses que m'arriben. En aquest precís instant, accepto, sense cap mena de dubte, que els viatges astrals existeixen i si hi ha alguna porta que t'introdueix en una imaginària i capriciosa màquina del temps, aquesta es troba a l'entrada d'aquest històric i nostàlgic teatre argentí.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada