I ARA,CULTURALMENT, QUE? (07-03-2008)

En el moment d’escriure aquest article, a l’estat espanyol, encara no sabem qui ens presidirà els propers quatre anys. Però pel cas que vull reflexionar amb vostès, em sembla que ens és completament igual. Surti qui surti, continuarem estan en un racó de l’estat on a vegades tinc la sensació que fem més nosa que servei, tot i que continuem donant servei malgrat la nosa que fem. Ningú pot negar que Catalunya a estat durant molts anys motor cultural d’una nació centralista, on mentre una gran part dels seus habitants, durant anys i panys es van miraven el melic, aquí sempre teníem una antena parabòlica dirigida cap a l’aire net del nord, que la majoria de les vegades, enviava experiències fresques, lliures i despullades de falsos prejudicis. Si parlem de la nostra història creativa més recent podem entendre que era inevitable que apareguessin dos camins culturals oposats: una cultura catalana que, dins d’una brillant càpsula, sortia disparada cap a l’espai exterior impulsada pel combustible retingut a pressió per quaranta anys de dictadura; i una cultura castellana que viatjava dins d’un faraònic contenidor de càrrega, estirat per una vella i pesada locomotora diesel que transitava segura per una via única i ben vigilada. Trenta anys de democràcia ens ha permès viure moltes coses, la majoria bones pel bé comú, però per desgràcia particular, hem estat a vegades espectadors i a vegades col·laboradors del desballestament lent i progressiu d’aquell il·lusionant artilugi volador, anomenat cultura catalana, que somniava en orbitar lliure per una part de l’univers cultural de l’espai exterior. Per altra banda hem estat obligat a presenciar com aquella empresa rància de la vella locomotora i els seus polsegosos vagons, es convertia en una segura multinacional de trens bala, anomenada “Café para todos” i pagada amb la venda de les desferres de la nostra ingènua i brillant càpsula sideral. Ara és innegable que vivim millor, mes tranquils, mes dòcils, més protegits, més hipotecats, més distrets, en definitiva més neutralitzats. Segurament és el que hem triat entre tots. Però també vivim més tristos, més angoixats, més perduts. Vàrem triar l’opció de l’economia per evitar caure en una pobresa propera però hem oblidat protegir la cultura com a riquesa antiga. Ara som rics de coses materials i pobres de vida cultural. Tenim una economia força saludable i una cultura catalana malalta que es dilueix dia a dia. Ara hem renovat la confiança amb aquells que volem que gestionin el nostre futur mes pròxim. Jo només els hi demano que respectin la voluntat dels pobles i no la voluntat de les butxaques. Sr.President, sigui qui sigui, no abarateixi la riquesa cultural de l’estat espanyol a canvi d’una falsa prosperitat, per que una economia ensorrada es pot recuperar però una cultura oblidada és perd per sempre.