TALENT A GRANEL (22-02-2008)

Els que no ens amaguem de ser uns consumidors de televisió habituals, tenim certa autoritat per afirmar que aquest mitjà de comunicació és la més gran màquina de mentides que una ment humana hagi pogut idear. Aquest electrodomèstic de grans possibilitats teòriques ha quedat reduït a una simple finestra virtual des d’on tot el paisatge que s’hi pot albirar és a vegades de cartró pedra i a vegades d’una crueltat estèril. Quan un té el grau suficient d’intel·ligència per comprendre que tot el que veiem per televisió és una realitat guionitzada o manipulada o sintetitzada, encara pot considerar-se un esperit lliure, però si et creus tot el que la televisió et posa al davant ets home mort. Fent un pas mes enllà, avui en dia ja no solament trobem els casos clínics de persones adduïdes per una veritat televisiva. Des de fa ja uns quants anys la caixa tonta a entès que aquests zombis electromagnètics, aquests vampirs de raigs catòdics, aquests drogoaddictes de les “625 lineas”, són carnassa perfecte per retro alimentar la bèstia. Actualment, un pot veure a la graella televisiva, la proliferació de programes on s’esmercen tots els esforços per trobar la reencarnació en carn i ossos, d’una paraula màgica: talent. Com si busquessin el Sant Grial, cadenes públiques i privades, emeten formats televisius per on desfilen milers d’homes i dones que creuen ser posseïdors de la combinació secreta que els catapultarà a l’èxit mes immediat i brillant. Els que vivim humilment d’un ofici on la paraula talent va lligada als deu manaments per poder subsistir, observem a vegades amb certa tristesa i a vegades amb cert sadisme, aquest espectacle cruel de destrucció de somnis, de ridículs gratuïts, de manca de preparació o d’ingenuïtat absoluta. Caramel enverinat que alguns televidents tasten quan han decidit temeràriament creuar la ratlla invisible que els separa del sofà del menjador de casa a un plató de televisió. La idea del circ Romà retorna al cap dels anys amb més força que mai, però aquesta vegada els cristians ja no son empesos a l’arena per ser devorats per lleons famèlics. Ara, l’objecte d’una desquarterització més subtil però d’igual efectivitat son uns narcotitzats aspirants a artistes, que sense treure’ls-hi cap dret a ser-ho, s’han equivocat d’escenari per mostrar la seva tècnica o la seva afecció mes creativa. Per que no ens enganyem: el talent no és una cosa tangible, absoluta ni constant, que es pugui mesurar El talent no té res de màgic. El talent és la combinació de factors personals, culturals, econòmics i socials. El que si puc afirmar és que si algú, per uns instants, posseís un mínim d’aquest suposat estat de privilegi creatiu, no escolliria un programa de televisió per donar a conèixer el fruit d’un treball artístic tocat pel do de la fortuna.