ELS BATECS DEL TURÓ: L’AVENTURA TEATRAL D’UN POBLE.(11-07-2008)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altra tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d’un poble mil·lenari. Llibres com: “Història del teatre català: dels orígens al 1800” de Francesc Massip o també “Aproximació al teatre català modern” de Xavier Fàbregas, en il·lustren d’una manera entenedora el llarg camí teatral d’una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l’escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles, han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allà que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d’al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos ,folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l’exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l’art de l’escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en d’altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l’esforç voluntariós de personatges més o menys anònims.. A casa nostre, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d’Elx, El compromiso de Caspe, i centenars d’espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics, que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que si que és cert és que l’essència del teatre, la necessitat d’explicar o d’instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d’aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d’actors i directors anònims s’està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professional. Com més treballo amb els aficionats al teatre, amb els amateurs, més me n’adono que els professionals hi hem robat l’eina, ens l’hem apropiada, els hem allunyat d’aquest art, els hem relegat a senzills admiradors del nostre talent i a més a més, per davant els engresquem infantilment a que no perdin l’afició, però per darrera reben la nostre crítica més humiliant. Aquesta darrera etapa de la nostra història teatral és fruït d’un espoli. El teatre no és titolaritat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne. Primer va ser el poble i després els professional, no ho oblidem mai. Ara els professionals tenim un deure i una oportunitat de tornar-nos a trobar en el mateix camí per fer-lo junts. Llagostera, com tantes d’altres viles de Catalunya, comença a redreçar aquesta injustícia i ha entès clarament que la dinamització cultural dels seus ciutadans passa, entre moltes altres propostes, per retornar al propietari allò que ja era seu. L’encàrrec d’escriure i dirigir “Els batecs del Turò”, era molt clar: teatre fet pel poble i que parli del poble. Una anècdota popular explicada per més de cinquanta llagosterencs que estimen el teatre. Teatre per donar espectacle però també teatre per fer pinya, per divertir-se, per crear afició, per fer néixer espectadors i per explicar, en aquest cas, un bocí de la rica història de la vila de Llagostera. Convido, a tothom que ho desitgi a venir a la plaça de l’església i acompanyar-nos, els dies 11 i 13 de juliol en aquesta aventura teatral plena d’esforç, d’il·lusió, d’hores robades a la son i a la feina, per assistir a una humil restitució històrica, que molts altres ajuntaments valents haurien de copiar, el retorn del teatre al seu impulsor primer, un camí ja mai s’haurà de tornar embardissar i que si el caminem tots junts, estarem fent un servei a la nostra cultura i al nostre país.