Ja m'ho diuen sempre a casa que no em fiqui en política, però a aquestes alçades de la pel·lícula no voldran que canviï la meva inèrcia vital i passi a fer cas als pares, perquè segurament no sé ni com es fa. Ells saben que me'ls estimo molt, encara que sempre els hagi portat la contrària, perquè potser, en aquesta lluita d'anar contra corrent i rebutjar tot el que prové dels ordres preestablerts, alguns hem trobat la força, el segell propi i la sal particular de la vida.
Entenc que actualment ficar-se en política té molt mala premsa. I no em refereixo als que la comentem sense risc de guanyar o perdre, allunyats de les trinxeres, sinó que en aquest article em vull referir a totes aquelles dones i homes que malgrat la mala fama que té avui en dia l'ofici vocacional de la política surten de l'anònima col·lectivitat amb intencions molt variades per agafar el timó d'un país, d'una comunitat o d'un municipi. Ara que s'acosten les eleccions potser més viscudes, des de la proximitat que ens donen les nostres places i carrers, m'agradaria analitzar alguns aspectes dels candidats i candidates que hauran de passar pel mal tràngol de ser observats, investigats, interpel·lats i si tenen molta mala sort: fins i tot votats.
Bromes a part, el que jo tinc molt clar és que les eleccions municipals les guanyarà aquell o aquella que sàpiga transmetre la il·lusió de ser escollit. No entenc aquelles candidates o candidats amb riures forçats, amb desgana o amb excessiva agressivitat. Els humans tenim un sentit ocult que ens fa detectar qui és el nostre enemic natural. Finalment no deixem de ser una espècie animal "privilegiada" i "sofisticada". Estic convençut que quan tenim la possibilitat de creuar-nos físicament amb els candidats, se'ns dispara en algun racó amagat del nostre cervell alguna observació lligada als nostres orígens més ancestrals que fa que amb una dècima de segon tinguem tota la informació necessària per saber que aquella persona que tenim al davant forma part del ramat protector o si pel contrari apareix una desconfiança instintiva que fa que ens vulguem allunyar d'aquell nostre congènere.
Per a gran sort dels humans, aquesta qualitat d'empatia no s'educa ni es compra. Per tant, sempre he cregut que els programes polítics no són res si no hi ha algú que em transmet la confiança que els aplicarà si finalment surt escollit. Transmetre és la paraula clau. La intuïció és una qualitat desprestigiada, però en la selva de la política potser ja és l'única esperança que ens queda.
Escoltin, preguntin, conversin, però si al final tenen encara dubtes, acostin-se als nostres candidats i candidates i encaixin la mà amb ells per notar el tacte de la seva pell; aguantin la seva mirada i arribin fins al fons; observin de on neix el seu somriure; i un cop fet tot això: votin! Després ja vindrà la política.
Entenc que actualment ficar-se en política té molt mala premsa. I no em refereixo als que la comentem sense risc de guanyar o perdre, allunyats de les trinxeres, sinó que en aquest article em vull referir a totes aquelles dones i homes que malgrat la mala fama que té avui en dia l'ofici vocacional de la política surten de l'anònima col·lectivitat amb intencions molt variades per agafar el timó d'un país, d'una comunitat o d'un municipi. Ara que s'acosten les eleccions potser més viscudes, des de la proximitat que ens donen les nostres places i carrers, m'agradaria analitzar alguns aspectes dels candidats i candidates que hauran de passar pel mal tràngol de ser observats, investigats, interpel·lats i si tenen molta mala sort: fins i tot votats.
Bromes a part, el que jo tinc molt clar és que les eleccions municipals les guanyarà aquell o aquella que sàpiga transmetre la il·lusió de ser escollit. No entenc aquelles candidates o candidats amb riures forçats, amb desgana o amb excessiva agressivitat. Els humans tenim un sentit ocult que ens fa detectar qui és el nostre enemic natural. Finalment no deixem de ser una espècie animal "privilegiada" i "sofisticada". Estic convençut que quan tenim la possibilitat de creuar-nos físicament amb els candidats, se'ns dispara en algun racó amagat del nostre cervell alguna observació lligada als nostres orígens més ancestrals que fa que amb una dècima de segon tinguem tota la informació necessària per saber que aquella persona que tenim al davant forma part del ramat protector o si pel contrari apareix una desconfiança instintiva que fa que ens vulguem allunyar d'aquell nostre congènere.
Per a gran sort dels humans, aquesta qualitat d'empatia no s'educa ni es compra. Per tant, sempre he cregut que els programes polítics no són res si no hi ha algú que em transmet la confiança que els aplicarà si finalment surt escollit. Transmetre és la paraula clau. La intuïció és una qualitat desprestigiada, però en la selva de la política potser ja és l'única esperança que ens queda.
Escoltin, preguntin, conversin, però si al final tenen encara dubtes, acostin-se als nostres candidats i candidates i encaixin la mà amb ells per notar el tacte de la seva pell; aguantin la seva mirada i arribin fins al fons; observin de on neix el seu somriure; i un cop fet tot això: votin! Després ja vindrà la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada