Tinc la sensació que, per fi, un adormit engranatge emocional, s'ha posat en marxa quasi involuntàriament en cadascun dels habitants del nostre país. Alguna cosa s'està gestant en el mes íntim dels ciutadans que ens pot portar a noves maneres d'entendre la nostra organització social i la nostra manera de relacionar-nos amb el poder i els representants que gestionen el nostre mandat d'organitzar-nos i representar-nos. La clau de l'èxit d'alguns escollits ha estat entendre que ja no serveixen antics manuals i ara toca arremangar-se i tractar de tu a tu el ciutadà.
Feina complexa, cansada, segurament poc agraïda i vistosa, però que dóna sentit a l'art de la política; en definitiva de les relacions humanes. Hem viscut una època de governants i governantes tancats en els castells del seus despatxos. Seriosos, distants, cofois dels seus actes, arrogants en alguns moments, però sobretot posant per davant els interessos del partit que els podia fer escalar posicions i oblidant que el poder que tenen emana del poble que els ha votat. Hi ha hagut una minoria que han sabut no tallar la comunicació amb la quotidianitat dels seus electors i aquesta actitud propera i d'acompanyament els hi ha reportat la recompensa de revalidar el seu desig personal de continuar treballant pel col·lectiu. En el mon de la cultura podríem dir que ha de passar tres quarts del mateix. Portem molts anys alimentant una elit arrogant i mal educada que ha preferit enfilar-se a la punta del triangle i no mirar la base popular que deixava enrere. Aquesta base mes anònima que amb els seus impostos a permès que s'aixequessin grans projectes de prestigi internacional i a vegades gens rendibles; i que al final només han servit per alimentar un olimp d'artistes escollits i un grapat de gestors culturals que van acumulant premis però que cada vegada estan mes sols.
M'agradaria que aquesta inèrcia nascuda a cops de socialisme incoherent, s'aturés i ens adonéssim tots plegats que la cultura que cal potenciar és la de proximitat.Hem de recuperar i treballar per educar una sensibilitat artística a les escoles. S'han d'obrir els espais culturals de pobles i ciutats a la gent que té ganes de fer coses i no posar pals a les rodes a la pròpia gent de casa. Cal tornar a potenciar l'associacionisme cultural i estar al costat de les iniciatives potser poc vistoses dels nostres barris, que en definitiva son la font d'una vida ciutadana desperta i compartida. Durant molts anys el sistema de subvencions ha tapat el desconeixement que molts polítics tenien sobre aquest tema i han aconseguit desballestar, desanimar i pervertir la rica base cultural que tenia la societat catalana. Algú ha de dir que s'ha acabat el temps d'abonar unes minories i que s'hauran de destronar els gurus que ens han volgut fer por amb el seu poder autoconcedit. Cal tornar al poble el que ell va fer néixer; per que en definitiva: CULTURA, és la rica, variada i fins i tot desigual expressió d'un poble; i no el negoci d'uns quants venedors de veritats úniques i poc rendibles en tots els sentits.
Feina complexa, cansada, segurament poc agraïda i vistosa, però que dóna sentit a l'art de la política; en definitiva de les relacions humanes. Hem viscut una època de governants i governantes tancats en els castells del seus despatxos. Seriosos, distants, cofois dels seus actes, arrogants en alguns moments, però sobretot posant per davant els interessos del partit que els podia fer escalar posicions i oblidant que el poder que tenen emana del poble que els ha votat. Hi ha hagut una minoria que han sabut no tallar la comunicació amb la quotidianitat dels seus electors i aquesta actitud propera i d'acompanyament els hi ha reportat la recompensa de revalidar el seu desig personal de continuar treballant pel col·lectiu. En el mon de la cultura podríem dir que ha de passar tres quarts del mateix. Portem molts anys alimentant una elit arrogant i mal educada que ha preferit enfilar-se a la punta del triangle i no mirar la base popular que deixava enrere. Aquesta base mes anònima que amb els seus impostos a permès que s'aixequessin grans projectes de prestigi internacional i a vegades gens rendibles; i que al final només han servit per alimentar un olimp d'artistes escollits i un grapat de gestors culturals que van acumulant premis però que cada vegada estan mes sols.
M'agradaria que aquesta inèrcia nascuda a cops de socialisme incoherent, s'aturés i ens adonéssim tots plegats que la cultura que cal potenciar és la de proximitat.Hem de recuperar i treballar per educar una sensibilitat artística a les escoles. S'han d'obrir els espais culturals de pobles i ciutats a la gent que té ganes de fer coses i no posar pals a les rodes a la pròpia gent de casa. Cal tornar a potenciar l'associacionisme cultural i estar al costat de les iniciatives potser poc vistoses dels nostres barris, que en definitiva son la font d'una vida ciutadana desperta i compartida. Durant molts anys el sistema de subvencions ha tapat el desconeixement que molts polítics tenien sobre aquest tema i han aconseguit desballestar, desanimar i pervertir la rica base cultural que tenia la societat catalana. Algú ha de dir que s'ha acabat el temps d'abonar unes minories i que s'hauran de destronar els gurus que ens han volgut fer por amb el seu poder autoconcedit. Cal tornar al poble el que ell va fer néixer; per que en definitiva: CULTURA, és la rica, variada i fins i tot desigual expressió d'un poble; i no el negoci d'uns quants venedors de veritats úniques i poc rendibles en tots els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada