Si en una entrevista hipotètica em fessin triar una frase d'alguna peça clàssica teatral, potser triaria la que encapçala aquesta columna d'opinió. Aquesta frase la trobareu a l'obra de Les tres germanes d'Anton Txèkhov. Aquest autor rus es considerat un dels patriarques del conte. Fou mestre en el tacte emocional i el dibuix dels personatges, amb gran cura crítica d'uns textos impregnats de sensibilitat i sentit de l'humor. A partir de temes de la vida quotidiana, va fer un retrat del pathos de la vida russa anterior a la revolució de 1905.
Era un mestre en l'estudi psicològic de les vies inútils, tedioses i solitàries de persones incapaces de comunicar-se entre elles i sense possibilitat de canviar una societat que sabien malgirbada. En gran mesura, a ell es deu el relat modern en el què l'efecte depèn més de l'estat d'ànim que de l'argument.
Les seves obres dramàtiques, igual que els seus relats, són estudis del fracàs espiritual d'uns personatges immersos en una societat que es desintegra. És per això que quan rellegeixo una i altra vegada un dels textos teatrals que mes m'han "afectat" en la meva formació com actor, m'adono que la història es repeteix. Aquell enfonsament de la Rússia Imperial podria trobar el seu paral·lelisme, en el moment actual de confusió mundial que estem vivint.
Els personatges de Txèkhov no son innocents tampoc en la seva desgràcia. Ells van alimentar una vida fictícia de somnis i desitjos, van inflar una bombolla sentimental de felicitat eterna basada en la seguretat d'unes estructures antigues i molt corcades. Van pensar que el benestar era un dret assolit i consolidat i van confiar que la grandesa d'un Imperi avalava una felicitat eterna. Ara estem com l'Irina, la Maixa i l'Olga: tristos, decebuts, desanimats...pensat que tot s'ha acabat, amb la resignació de la grisor instal·lada en les nostres vides, acceptant que no tornarem a sentir aquella sensació de petita felicitat quotidiana...i mai no anirem a Moscou. És evident que la història es cíclica però mai és la mateixa. Hem d'aprendre de les societats que una vegada es van ensorrar i van perdre la força de viure.
Ara tenim moltes més eines de reflexió per adonar-nos que no tot està perdut i que cal reinventar-nos. No pot ser que no hagin servit de res el patiment i les llàgrimes dels que es van ensopegar abans que nosaltres. El teatre il·lumina errors antics, a nosaltres ens toca desxifrar els jeroglífics de la història perque les entrebancades emocionals col·lectives siguis cada vegada mes curtes i que el mai sigui substituït per un aviat. Aviat anirem a Moscou...
Era un mestre en l'estudi psicològic de les vies inútils, tedioses i solitàries de persones incapaces de comunicar-se entre elles i sense possibilitat de canviar una societat que sabien malgirbada. En gran mesura, a ell es deu el relat modern en el què l'efecte depèn més de l'estat d'ànim que de l'argument.
Les seves obres dramàtiques, igual que els seus relats, són estudis del fracàs espiritual d'uns personatges immersos en una societat que es desintegra. És per això que quan rellegeixo una i altra vegada un dels textos teatrals que mes m'han "afectat" en la meva formació com actor, m'adono que la història es repeteix. Aquell enfonsament de la Rússia Imperial podria trobar el seu paral·lelisme, en el moment actual de confusió mundial que estem vivint.
Els personatges de Txèkhov no son innocents tampoc en la seva desgràcia. Ells van alimentar una vida fictícia de somnis i desitjos, van inflar una bombolla sentimental de felicitat eterna basada en la seguretat d'unes estructures antigues i molt corcades. Van pensar que el benestar era un dret assolit i consolidat i van confiar que la grandesa d'un Imperi avalava una felicitat eterna. Ara estem com l'Irina, la Maixa i l'Olga: tristos, decebuts, desanimats...pensat que tot s'ha acabat, amb la resignació de la grisor instal·lada en les nostres vides, acceptant que no tornarem a sentir aquella sensació de petita felicitat quotidiana...i mai no anirem a Moscou. És evident que la història es cíclica però mai és la mateixa. Hem d'aprendre de les societats que una vegada es van ensorrar i van perdre la força de viure.
Ara tenim moltes més eines de reflexió per adonar-nos que no tot està perdut i que cal reinventar-nos. No pot ser que no hagin servit de res el patiment i les llàgrimes dels que es van ensopegar abans que nosaltres. El teatre il·lumina errors antics, a nosaltres ens toca desxifrar els jeroglífics de la història perque les entrebancades emocionals col·lectives siguis cada vegada mes curtes i que el mai sigui substituït per un aviat. Aviat anirem a Moscou...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada