EL TEATRE POPULAR (13-07-2009)

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altre tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d'un poble mil·lenari. Llibres com: Història del teatre català: dels orígens al 1800, de Francesc Massip o també Aproximació al teatre català modern, de Xavier Fàbregas, ens il·lustren d'una manera entenedora el llarg camí teatral d'una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l'escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allò que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d'al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos, folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l'exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l'art de l'escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l'esforç voluntariós de personatges més o menys anònims... A casa nostra, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d'Elx, el compromís de Casp, i centenars d'espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que sí que és cert és que l'essència del teatre, la necessitat d'explicar o d'instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d'aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d'actors i directors anònims s'està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professionals. El teatre no és titularitat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne.