UN ALTRA COP LA CRÍTICA (05-11-2007)

El metge m’ha recomanat que no llegeixi les critiques de teatre. Diu que em fan pujar la pressió, m’alteren el ritme cardíac i que a la llarga tots aquests desgavells de salut es paguen. Però jo com que sóc tossut de mena no li faig cas i m’agrada auto flagel·lar-me amb alguns dels escrits que surten publicats aquests dies als diaris de casa nostra explicat què és el que s’ha vist en aquest fantàstic, ample i generós mostrari escènics que es diu Temporada Alta. La gran pregunta que ens plantegem els que de veritat vivim i mengem d’aquest ofici és la següent: és necessària la crítica de teatre? Serveix d’alguna cosa? Té raó d’existir? La majoria d’actors i directors que conec creuen que no o en tot cas que el seu servei s’ha desvirtuat. Voldria recordar que inicialment, segles enrera, l’exercici literari de glossar una obra teatral era per informar i en tot cas acostar la gent a veure-la. Ara tot és molt diferent. Del que és vol informar és de l’erudició intel·lectual del crític, que la veritat ens importa un rave, i de rebot s’allunya a l’espectador de l’acte teatral menyspreant-lo per la seva insultant incultura. Son moltes les ànimes càndides que seguint els dictats dels crítics han sortit escaldats del teatre, per que la màxima que circula dins l’ofici teatral sempre se sol complir: “l’obra que el crític en canta les excel·lències sol ser avorrida, pedant i elitista. Aquella peça teatral que destrueix, que ignora o que és un atac a la seva intel·ligència, segurament a complert la primera funció d’aquest art efímer que és la de distreure i formar nous espectadors”. Per tant potser ja és el moment que algú desemmascari aquesta injustícia. Com en aquell conte popular on el rei anava despullat i tothom, per por o servilisme deia que anava vestit, algú hauria de començar a denunciar que ens estant prenent el pel una mica. Que el poble també té criteri i que ja no cal que ningú ens digui què es el que està ben fet i el que està mal fet. Crec que l’ofici del teatre és l’únic gremi on el que marca tendència i opinió no és un graduat “cum laude” en experiència i treball trepitjant escenaris. Públic en general: vagin al teatre, s’informin, paguin, mirin, escoltin, i després ho expliquin. Tenen tot el dret i tota la llibertat per aplaudir, avorrir-se, reflexionar, no entendre-hi res, emocionar-se, aguantar-se el badalls, riure com beneïts o no tornar-hi mai més. Però per sobre de tot això no es deixin manipular el seu propi criteri artístic. Allò que vostè senti o experimenti serà la crítica més justa i encertada.