EL PÚBLIC I L'ACTOR (05-10-2007)

Una vegada em van preguntar què vaig trobar a faltar en la meva formació acadèmica a l’Institut del Teatre de Barcelona i sense pensar-m’ho dues vegades vaig respondre que hagués estat molt profitós tenir una assignatura que es digués: públics. Si aquests dies Girona es converteix en la capital europea del teatre gràcies a “Temporada Alta”, de retruc també ho serà del públic teatral. Fer de públic, de bon públic, de públic militant, a vegades no és fàcil. S’ha de tenir una formació important, un esperit aventurer, un olfacte digne d’un bon caçador de peces úniques, una paciència de sant per obrir un altre cop la butxaca quan creus que l’última cosa que has vist ha estat una estafa, i per sobre de tot, un desig irrefrenable de consumir moments preciosos mitjançant imatges, paraules, lletres, sons, silencis,... sabent transformar tot això, en material íntim per a la construcció de la pròpia persona. Però si parlem del públic des del punt de vista de l’actor, llavors les coses canvien. Hi ha directors que diuen que el públic és un pur accident dins de l’acte de la creació artística i n’hi ha d’altres que diuen que no té sentit ser artista si no hi ha un públic per admirar o destruir el teu propi art. L’actor ha de transitar per damunt d’un cable estret i perillós oblidant-se que algú l’està observant però sense deixar de mantenir tibada la corda que uneix l’acte de compromís que hi ha entre un actor i un espectador. Això que podria semblar una contradicció, per mi és una regla d’or. Jo demano als meus actors que tinguin una orella per escoltar als companys d’escena i una altre per escoltar la respiració de la sala. És important tenir un sisè sentit per saber si el teu contrincant més poderós està amb tu o contra tu. L’actor a d’experimentar la gran varietat de públics amb els que es pot trobar per que només així aprendrà a administrar la seva energia i les seves armes per guanyar la sempre difícil batalla de convèncer amb elements tant volàtils i transparents com son les paraules i les imatges. He treballat amb actors que una petita tos els feia perdre la concentració i d’altres que només esperaven que algú de la sala fes qualsevol cosa imprevista per incorporar aquell accident a l’espectacle. De tots ells he après que el públic és un element viu i per tant és el baròmetre mes fiable, directe i automàtic del ritual del teatre. Respectant-nos mútuament trobarem un camí de dolços moments compartits en la foscor d’una sala i el camí de les emocions tindrà un bitllet d’anada i tornada.