"OPERACIÓN"....REFLEXIÓ.(21-02-2002)

Per desgràcia de tots aquells que vivim del mon del teatre, la televisió ens està passant la mà per la cara. En aquesta lluita desigual, sempre hi sortirem perdent els que creiem que el teatre està per damunt de qualsevol negoci i que la dignitat, l’esforç, el talent i les idees no poden ser comprats ni manipulats per fer d’aquest estil de viure un espectacle de ràpid consum. Hi ha una família de creadors, que esperonats per aquesta crisi teatral que ens persegueix des del temps de la tragèdia grega, han intentat portar el format i el ritme televisiu, als escenaris d’avui en dia. Per tant, estem envoltats d’espectacles lleugers, buits de contingut, fets amb el mínim esforç i amb la pobre i única aspiració de distreure al personal per que aquest pobre públic ja té prou mal de caps durant tota la setmana de feina esgotadora. Aquesta idea del teatre com a mitjà d’evasió és pròpia d’aquells que creuen que a la influència de la televisió se la de combatre amb les seves pròpies armes. És una aspiració totalment legítima i a vegades irremeiable per poder sobreviure, però qui practica la “cuina ràpida” sobre un escenari està col·laborant a la desintegració lenta i agònica del teatre escrits per autors de pes, d’un teatre compromès amb les idees, militant d’una exigència necessària per a la reflexió immediata o posterior; en definitiva aquesta fugida cap endavant ens portarà a allò que diuen els castellans: “pan para hoy y hambre para mañana”. La gent a perdut l’interès pel teatre i si no som capaços de tornar a il·lusionar a l’espectador, no trigarem gaire a veure’ns obligats a treballar per un públic tirà, que jugant amb les nostres necessitats i com a inconscient venjança de la seva falta d’aptituds artístiques, en obligarà a vendre el nostre talent i coneixements, per aconseguir aquest fals però tan buscat minut de glòria. Alguna ment perversa està intentat pervertir la dignitat de ser artista i ens vol fer creure que això es tant fàcil com apuntar-se a una acadèmia. Ens ensenyen alumnes que ja no necessitaven cap professor per que el talent és innat i el poble ignorant cau en la trampa que tothom porta a dins un Joan Manel Serrat o una Anna Belen. Qui es pensi que amb quatre mesos es pot passar d’un senzill anonimat a un reconeixement mundial, sense que no hi hagi cap negoci especulatiu pel mig, és d’una ingenuïtat i una candidesa digne de la més ensucrada pel·lícula de Walt Disney