L'ÀNGEL D'EN BOADELLA. (13-06-2002)

Ningú em negarà que Albert Boadella és un gran director i potser és qui coneix millor la química justa per fer que el públic begui del seu beuratge transgesor, particular i personal, que com un flautista de Hamelin fa seguir a tots aquells que es creuen que el teatre serveix per cuinar venjances, riure’s dels qui no es pot defensar i apaivagar frustracions que ni un mateix sap que les te, això si, deixant sempre al espectador un regust de antissitema d’estar per casa, fins i tot divertit, i de consum ràpid però sense cap mena de profunditat en el discurs ni pòsit per a una reflexió posterior. Jo sempre estaré al costat dels directors que estan al servei del teatre i no als que fan servir el teatre per al seu servei, és una opinió molt personal. M’agraden els directors que estan a l’ombra i només parla la seva feina per que els que busquen polèmica per després traduir-ho amb taquillatge se’ls veu massa el llautó. Barrejar teatre i show mediàtic pot ser “pa per avui i gana per demà”. Potser soc massa jove per tenir memòria d’un temps de repressió cultural catalana i no vaig tenir la sort o la desgràcia de viure amb intensitat el temps d’anar a cridar “llibertat d’expressió” però per això mateix i vist des d’una perspectiva menys intoxicada de temps passats no puc entendre el procés mental d’un creador que abanderant una lluita que molta gent va seguir amb els ulls tancats, ara es posa al costat dels fills d’aquells que un dia el volien silenciar. Les trajectòries no son res si un dia deixes de seguir-les i agafes el camí totalment contrari. Les lliçons perden el seu valor si et troben fent tot allò que vas predicar que mai faries. Els reconeixements es guanyen si malgrat els cants de sirenes a que tots estem exposats ens mantenim ferms en la travessia que un dia vam iniciar amb esforç. Jo no vull que es retiri el premi a ningú però si que m’agradaria que tots aquells que han votat per premiar una carrera artística i personal coneguin en profunditat qui hi ha darrera del personatge escollit. I en aquest cas crec que estan fent un favor mes gran a la cultura catalana un grapat de gent senzilla i desenganyem-nos “anònima” recollint un grapat de signatures, que no pas un creador conegut internacionalment que considero que ens ha clavat el ganivet per l’espatlla. Finalment aquesta és un debat de sentiments i opinions però aquesta fugida cap endavant del creador es tan perillosa com poc creïble i demana actitud mes valentes per que amb les manifestacions del Senyor Boadella només estem donant motius als de fora per que pensin que ser català és una broma, és un accident de la natura, que la barretina i l’espardenya és l’única cosa que ens identifica i que Catalunya es fruit de gent paranoica, obsessionada per fer diners i envejosa. Si un es capaç d’afirmar que s’estima una terra vol dir que l’amor està per sobre de tot i en aquest cas jo crec que s’estima amb condicionats, un dia si i un altre no i segons bufa el vent dels afalacs i de la història. Malgrat que els organitzadors de La segona nit de la Comunicació i defensors mediàtics de la concessió del premi Àngel de Bronze vulguin ara deslligar la trajectòria artística de la trajectòria personal del personatge per salvar la imatge de persones compromeses amb el país, crec que ho tindran molt difícil, per que si hi ha algú que ha fet de la seva feina l’explicació de les seves idees aquest és el Sr. Boadella. Respecto al director teatral com artista i creador però el premi a tota una trajectòria crec que se’l mereixen mes tots aquells que després de trenta anys encara creuen que la nostra cultura necessita protegir-la, engreixar-la i vigilar-la. Podem estar-hi d’acord o no, però aquesta fidelitat si que es mereix un premi.