Disculpin si sóc massa pesat, però no puc deixar de parlar d'aquelles coses que m'ocupen el dia i em fan somniar de nit. Cada any, a finals d'agost, l'equip del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), encara l'últim tram de l'escalada. Segurament per això, després de dotze mesos de donar-hi voltes, l'última setmana és com enfilar els darrers cent metres abans de fer el cim esperat. La intensitat de les vivències es disparen, les idees es materialitzen i suposo que fruit de l'emoció final, la percepció de les coses es torna clara, diàfana i potser a vegades un punt massa sensible.
Fa un parell de setmanes vaig tenir una controlada discussió amb una autoritat bastant reconeguda dins del món del teatre barceloní. Ell manifestava amb certa ironia que a Catalunya cada poble tenia el seu festival i que aquest excés de voluntat organitzativa perifèrica potser no era gaire bo ni gaire rendible per a un país tan petit com el nostre. Ell acabava el seu discurs dient: "Estic cansat de tants festivalets!".
Des de quan la cultura s'ha mesurat en termes de rendibilitat? Que trist que algú vinculat directament al propi sector que ara ens ocupa pugui esdevenir el primer censor de manifestacions culturals modestes, fetes amb més voluntat que recursos i fruit de necessitats de dinamització del territori mitjançant el teatre, la música o qualsevol tipus de manifestació artística que es pugui compartir. Segurament la idea de Catalunya ciutat està calant en les ments pensants del nostre territori; ara, del que es tracta és de crear grans pols culturals i que sigui la gent la que es desplaci. A mi no em sembla del tot malament, però hauríem de continuar respectant la llibertat organitzativa de pobles petits i ciutats mitjanes.
Hi ha festivals per penjar-se medalles i hi ha festivals per viure'ls des de dins. Festivals per buscar el prestigi exterior i festivals per crear públic que avali aquest prestigi que alguns persegueixen. Festivals fets a cops de talonari i festivals programats des d'una honestedat pressupostària insultant. Per mi, a diferència d'alguns il·luminats que pensen al contrari, tots tenen dret a existir mentre uns no mirin per damunt de l'espatlla als altres. La capital no pot treure la raó a la perifèria. I la perifèria té tot al dret a inventar els seus mecanismes culturals per crear instants de felicitat i de joia compartida. No podem donar legitimitat a una idea pròpia, destruint les idees que envolten la nostra proposta, per quedar-se lliure d'ombres ni de companys de viatge poc glamurosos. Si volem un país ric culturalment hem de deixar que tothom s'expressi lliurament i que tingui accés al seu somni. No hi ha festivals contra festivalets. Hi ha gent positiva i neta contra gent negativa i interessada. Treballem per convèncer els arrogants de la cultura, que en aquesta xarxa hi ha lloc per a tots els nusos.
Fa un parell de setmanes vaig tenir una controlada discussió amb una autoritat bastant reconeguda dins del món del teatre barceloní. Ell manifestava amb certa ironia que a Catalunya cada poble tenia el seu festival i que aquest excés de voluntat organitzativa perifèrica potser no era gaire bo ni gaire rendible per a un país tan petit com el nostre. Ell acabava el seu discurs dient: "Estic cansat de tants festivalets!".
Des de quan la cultura s'ha mesurat en termes de rendibilitat? Que trist que algú vinculat directament al propi sector que ara ens ocupa pugui esdevenir el primer censor de manifestacions culturals modestes, fetes amb més voluntat que recursos i fruit de necessitats de dinamització del territori mitjançant el teatre, la música o qualsevol tipus de manifestació artística que es pugui compartir. Segurament la idea de Catalunya ciutat està calant en les ments pensants del nostre territori; ara, del que es tracta és de crear grans pols culturals i que sigui la gent la que es desplaci. A mi no em sembla del tot malament, però hauríem de continuar respectant la llibertat organitzativa de pobles petits i ciutats mitjanes.
Hi ha festivals per penjar-se medalles i hi ha festivals per viure'ls des de dins. Festivals per buscar el prestigi exterior i festivals per crear públic que avali aquest prestigi que alguns persegueixen. Festivals fets a cops de talonari i festivals programats des d'una honestedat pressupostària insultant. Per mi, a diferència d'alguns il·luminats que pensen al contrari, tots tenen dret a existir mentre uns no mirin per damunt de l'espatlla als altres. La capital no pot treure la raó a la perifèria. I la perifèria té tot al dret a inventar els seus mecanismes culturals per crear instants de felicitat i de joia compartida. No podem donar legitimitat a una idea pròpia, destruint les idees que envolten la nostra proposta, per quedar-se lliure d'ombres ni de companys de viatge poc glamurosos. Si volem un país ric culturalment hem de deixar que tothom s'expressi lliurament i que tingui accés al seu somni. No hi ha festivals contra festivalets. Hi ha gent positiva i neta contra gent negativa i interessada. Treballem per convèncer els arrogants de la cultura, que en aquesta xarxa hi ha lloc per a tots els nusos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada