L'anunci que el conseller de Cultura, Sr. Ferran Mascarell, ha fet al Parlament de Catalunya aquesta setmana, de retallar un 20 per cent els fons que la Generalitat aportarà als equipaments culturals del nostre país, m'ha fet pensar una mica i m'ha despertat un gran dilema personal i que, m'atreviria a dir, és molt compartit pels col·legues d'ofici. En cap cas aquesta retallada m'ha sorprès. Era d'esperar. El sector cultural, com és evident, també ha d'aportar la seva part de solidaritat en aquest gran esforç mai abans experimentat, de redreçar les finances d'un poble, mal gestionades per una minoria i poc aprofitades per la majoria.
Els que porten vinculats d'una manera o altra a la producció i dinamització d'esdeveniments culturals, ja fa un parell d'anys que anem convivint amb la tisora i la goma d'esborrar. La retallada, afirma el conseller, no serà lineal i les solucions hauran de venir de la mà del rigor i de la imaginació. Em temo que el rigor el voldran aportar els politics i la imaginació ens tocarà administrar-la nosaltres, com sempre.
Però en temps d'estretors econòmiques i mercats que s'enfonsen, hi ha un debat que em tortura: hem de continuar dins el minúscul i endogàmic mercat català o hem d'oblidar-nos de patriotismes i començar a barrejar-nos i traduir-nos? El teatre i la literatura potser son les arts més atrapades per aquest gran dilema: o caixa (fer calaix) o faixa (defensar la nostra identitat lingüística). La meva imaginació ja no dóna per a més i començo a "imaginar-me" fora del territori protector i sentimental. Aquesta crisi ens portarà a dissoldre'ns una mica més com a poble? Les necessitats de subsistència passaran per damunt del nostre convenciment patriòtic. Serem els més catalans del cementiri cultural?
Aquesta és la meva gran contradicció compartida. Estimo aquest país però la seva petitesa ara ens escanya. Els que vivim de la paraula potser haurem de decidir entre ser màrtirs o traïdors. Suposo que la meva vena dramàtica ara s'accentua però la reflexió de canviar de llengua per poder mantenir-se, comença a prendre cos i camins de realitat. Tinc la sensació que uns quants s'estan fregant les mans veient com alguns catalans s'han d'empassar l'orgull i han de començar a parlar llengües estrangeres. Que bonic que seria poder viure sense estretors dins el teu propi país i que normal hauria de ser poder-nos expressar culturalment amb la nostra llengua, a territoris de països veïns.
Ara ens demanen imaginació per combatre la misèria cultural. Està bé, buscarem solucions però que ningú s'escandalitzi si les trobem fora de casa. Espero que la nostra identitat catalana més íntima no se'n ressenti i que la gent de la cultura sapiguem troba una fórmula d'obrir mercats sense deixar de treballar per Catalunya.
Els que porten vinculats d'una manera o altra a la producció i dinamització d'esdeveniments culturals, ja fa un parell d'anys que anem convivint amb la tisora i la goma d'esborrar. La retallada, afirma el conseller, no serà lineal i les solucions hauran de venir de la mà del rigor i de la imaginació. Em temo que el rigor el voldran aportar els politics i la imaginació ens tocarà administrar-la nosaltres, com sempre.
Però en temps d'estretors econòmiques i mercats que s'enfonsen, hi ha un debat que em tortura: hem de continuar dins el minúscul i endogàmic mercat català o hem d'oblidar-nos de patriotismes i començar a barrejar-nos i traduir-nos? El teatre i la literatura potser son les arts més atrapades per aquest gran dilema: o caixa (fer calaix) o faixa (defensar la nostra identitat lingüística). La meva imaginació ja no dóna per a més i començo a "imaginar-me" fora del territori protector i sentimental. Aquesta crisi ens portarà a dissoldre'ns una mica més com a poble? Les necessitats de subsistència passaran per damunt del nostre convenciment patriòtic. Serem els més catalans del cementiri cultural?
Aquesta és la meva gran contradicció compartida. Estimo aquest país però la seva petitesa ara ens escanya. Els que vivim de la paraula potser haurem de decidir entre ser màrtirs o traïdors. Suposo que la meva vena dramàtica ara s'accentua però la reflexió de canviar de llengua per poder mantenir-se, comença a prendre cos i camins de realitat. Tinc la sensació que uns quants s'estan fregant les mans veient com alguns catalans s'han d'empassar l'orgull i han de començar a parlar llengües estrangeres. Que bonic que seria poder viure sense estretors dins el teu propi país i que normal hauria de ser poder-nos expressar culturalment amb la nostra llengua, a territoris de països veïns.
Ara ens demanen imaginació per combatre la misèria cultural. Està bé, buscarem solucions però que ningú s'escandalitzi si les trobem fora de casa. Espero que la nostra identitat catalana més íntima no se'n ressenti i que la gent de la cultura sapiguem troba una fórmula d'obrir mercats sense deixar de treballar per Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada