MAI PASSA RES. ( 26-07-2007)

Durant la meva estada laboral a la capital de l’estat vaig tenir molts privilegis i uns quant disgustos. Qualsevol etapa de la vida, si l’analitzem per separat pot resultar una petita vida en si mateixa. Per tant, la nostra existència es podria resumir en una suma de petits retalls de vida, que posats un darrera l’altra conformen una llarga tirallonga d’instants agrupats, una bufanda intangible, teixida amb llana de tots colors, ara d’hivern, ara d’estiu. Però potser el que sempre em torna a la memòria amb més insistència, és la frase solemne que un dia em va engaltar una reconeguda actriu d’edat avançada i amb una dilatada trajectòria teatral: “malgrat els nostres èxits i els nostres fracassos, en aquesta vida del teatre mai passa res”. Quanta raó tenia i quina trista realitat que em va posar davant els ulls. És ben cert que vivim en un país certament mediocre respecte a tot el que fa a reconeixements culturals. A diferència dels nostres il·lustrats veïns francesos que tracten als actors amb un respecte majúscul i valoren la dificultat del seu ofici, aquí, a casa nostra, tractem als artistes com uns personatges de segona categoria. S’ha pervertit l’estima cap a l’art de la interpretació i cada vegada els espectadors s’allunyen més de la singularitat del fet teatral per abraçar amb un fervor religiós el magnètic aparell de la televisió, tot i el risc que suposa exposar les neurones a tantes radiacions catòdiques. En aquesta batalla perduda tots hi tenim una mica de culpa: dramaturgs egocèntrics que pensen més en el seu reconeixement que no pas amb un benestar del públic basat en un equilibri de diversió i reflexió. Actors encegats en acumular espectacles sense pensar que els projectes son per lluitar-los, defensar-los i perdurar ; no per engreixar els currículums. Programadors esclaus de les estadístiques i els seus caps polítics. Crítics messiànics que creuen saber-ho tot i que no son més que destructors de felicitat, il·lusions i treball, per alimentar amb el dolor dels companys, la seva fam de reconeixement teatral. I en mig d’aquest panorama desolador, homes i dones ingenus, que estimen el que fan i tenen l’esquena dura de rebre tants pals. Potser per que sempre m’ha interessat més el dèbil que el poderós, gaudeixo plantant cara i treballo amb qui més difícil ho té. Per que com deia al començament, vaig aprendre bé la lliçó d’aquells que ens sabem molt més que jo: “malgrat els èxits i els fracassos, mai passa res”. Posats a que mai passi res, i donant per fet que l’avara mort a tots ens espera, trobo més honest treballar en positiu i pels demés, que no pas per un mateix i a cops de colze. Sóc del parer que el millor èxit individual propi s’aconsegueix provocant èxits col·lectius en d’altres. Diguin-me tonto.