JA RES SERÀ EL MATEIX (10-06-2011)

L'anècdota és molt curta però emocionant: dia 19 de juny. La manifestació d'indignats convocada per aquella tarda s'acosta al Teatre Principal de Palma de Mallorca. A dins s'hi estan fent els últims assajos de l'opera La Traviata. Els cantants escolten des de l'escenari els crits del poble. Algú atura la feina. Surten a les escales laterals del teatre amb els seus vestits d'escena, els seus pentinats d'època i els maquillatges una mica exagerats. Volen també manifestar el seu recolzament a la indignació general dels illencs. Aquesta solidaritat és aplaudida pels manifestants.
De sobte, s'obren els porticons d'un balcó lateral del teatre i apareix la figura del tenor Bruno Ribeiro. Observa la iniciativa popular i de sobte, sense que ningú li demani, es posa a cantar el tema més conegut de l'òpera que estan a punt de representar: el brindis. La resta de la companyia, al peu del balcó del tenor, el segueix i sorgeix el moment màgic: el poble s'hi apunta cantant tots plegats festivament, la tornada musical: tots a una sola veu. El que sempre ha significat l'elit de la cultura musical dóna la mà a la gent del carrer que es mobilitza per fer sentir el seu descontentament general. No hi ha retrets, ja no hi ha mons separats. Uns instants que suposo inoblidables per als qui els van viure i una connexió que no ens hauria de passar per alt.
Segurament la gent del món de la cultura hem desenvolupat una capacitat antiga de viure entre ambigüitats i males èpoques. Potser per això, ara, en temps de retirada econòmica, portem amb més dignitat la misèria que tot ho amara i que coneixem bé. Malgrat els atacs ha resistit la nostra il·lusió per aconseguir un fi. Potser l'error està en deixar la recerca d'una solució futura i per a tots en mans d'encarcarats tècnics de despatx, d'economistes de llibre, de polítics de demostrada ineficàcia. Potser aquesta vegada toca posar-nos en mans dels que veuen més enllà de xifres i balanços. Està demostrat que els que han basat la seva felicitat amb fer créixer números bancaris ens han portat a la infelicitat col·lectiva. Potser ja és hora que parli la gent que coneix bé el camí de les emocions grupals.
Perquè està clar que la riquesa material no tornarà, però potser el secret està en poder tornar a retrobar un estat d'ànim positiu acceptant sense problemes que ja mai més res no tornarà a ser el mateix. Recuperar autoestima; tornar a reconèixer els moments de felicitat perduda; trobar novament el sentit positiu de les coses.
No serà fàcil. Jo crec que aquesta recuperació anímica està en mans de la gent de la cultura que ara, erròniament, estan escanyant i provocant una extinció silenciosa i progressiva. Un altre error més. De moment, la unió de cel i terra, l'he vist a través d'una cançó italiana, en una illa al mig del Mediterrani; i això ens hauria de donar alguna pista.

30 ANYS D'AADPC (13-06-2011)

Fa una setmana que es va celebrar el trentè aniversari de l'Associació d'actors i directors professionals de Catalunya (AADPC) i en temps d'indignats caldria mirar enrere per prendre exemple i aprendre d'indignacions passades. Evidentment el motor de tot va ser una qüestió política: amb la mort d'en Franco, en aquest país, hi va haver un esclat d'il·lusió importantíssima. La família del teatre a Barcelona va estar d'acord que s'havien de començar a reivindicar millores i també cal dir que la professió en aquell moment estava vivint una greu crisi laboral. Gairebé tothom militava en algun partit polític, amb més o menys implicació i es pot dir que el col·lectiu d'actrius i actors professionals no arribava als 200; per tant cal reconèixer que era molt més fàcil mobilitzar el personal.
D'aquesta primera onada de lluita en va néixer el festival autogestionat Grec 76. Va ser un èxit total. El problema va venir perquè al final d'aquell Grec, es va decidir proposar a l'Assemblea d'Actors adherir-se a l'Assemblea de Catalunya. La part més àcrata no hi va estar d'acord i va venir la ruptura. Els de l'esquerra més parlamentària van decidir tirar endavant la següent programació del Grec 77 i la part més anarquista va muntar el Saló Diana. Divisió dura, trista, d'enemistats personals.
Varen passar molts mesos i un dia, una persona de la professió que sempre barrinava, l'actor Carles Lloret, va dir a la seva gent més pròxima: hauríem de fer una Associació d'Actors, perquè aquesta situació que tenim ara no pot continuar, és un desgavell. Ja havia parlat amb en Rafel Anglada, en Joan Miralles i en Jaume Nadal. A aquelles primeres reunions també s'hi varen incorporar l'Alfred Lucchetti i la Montserrat Carulla. Es trobaven en un bar de davant d'on vivia en Carles Lloret i que es deia Can Pere; i allà es va redactar una carta on convocaven una primera assemblea d'actors i actrius al Teatre Romea.
La pregunta era: a qui convoquem després del que ha passat ? La resposta clau va ser: a tothom! En va sortir un llistat de 800 persones. En aquella mítica assemblea al Romea va passar una cosa molt maca. La gent hi va anar sense recels, oblidant mals moments anteriors. Suposo que la gent va entendre que pel camí de la disputa no s'anava enlloc. És va llançar una consigna: Aquesta vegada no és farà política ideològica. Només ens associem per resoldre problemes professionals, laborals i culturals.
Finalment el juny del 81 es va presentar oficialment l'estatut consensuat i va néixer legalment: l'AADPC. A partir d'aquí ja va ser un sindicat reconegut i es podia anar a negociar qualsevol qüestió laboral del nostre col·lectiu professional que creguéssim que s'havia de millorar.
I aquesta és la crònica molt resumida dels fets: indignar-se però no marginar-se. Si vols canviar el sistema és millor estar a dins. Segurament la reforma serà menys vistosa i mediàtica però serà més honesta, valenta, amb coneixement de causa i conseqüent.