CULTURA SOM TOTS ( 03-03-2014)

No fa ni quinze dies vàrem viure a Girona un cap de setmana teatralment musical i amb connexions molt gironines. Al Teatre Municipal s'estrenava Josafat. El musical, i a les mateixes hores es podia veure l'obra Cuentos cruentos a la Sala La Planeta. Gran format contra petit format, tots dos muntatges fets amb molt rigor i amor per l'ofici; i el que més els valoro personalment és que tant a dalt com a baix de l'escenari, la presència de gironins i gironines hi era en un tant per cent elevat, cosa que no sol ser molt habitual al escenaris de casa.

Aquestes ratlles no van destinades a fer crítica pública teatral del que vaig veure. Sempre he estat del parer que el millor crític és l'espectador anònim que, havent pagat la seva entrada, torna a casa acompanyat de la seva meditació íntima i intransferible. La meva reflexió compartida va per una altra banda. Tots aquests gironins i gironines amb talent podran algun dia residir, practicar, perfeccionar la seva tasca, compartir el que han après, i en definitiva, viure del que saben fer al costat dels seus amics, familiars i conciutadans? O hauran de continuar el seu exili cultural forçós en ciutats i capitals allunyades del seus paisatges naturals i estimats?

Crec que el moll de l'os del drama es troba en tots aquells i aquelles que han treballat insistentment per fer creure que "la província" és sinònim de baix rigor, de talents mediocres, de grisor creativa i d'ingenus que juguen a fer i sentir-se com els de la capital. Crec que a les províncies hem d'aguantar homes i dones de cultura que treballen a favor d'interessos més personals que no pas col·lectius i que perdoneu-me, trobo patètic. I tot a canvi d'entrades gratuïtes a tot el que demanin, regals de llibres per part d'editorials i subscripcions gratuïtes a revistes, assistir de gorra a tots els festivals i concerts, menjar als restaurants pagant la casa; en definitiva, mediocritats de la vida, què hi farem!

I ara que tot intent de fer cultura estable de proximitat està arrasat, trinxat, destruït, en part per aquells que mai van fer res per construir una base cultural sòlida apostant per la gent propera independentment de la pervertida paraula qualitat: A quina estrena de companyia estable gironina assistiran? Quin llibre els regalaran? Quin restaurant els convidarà? Quin concert de grup local podran escoltar?

Es va apostar per una Girona cultural d'acollida, artistes de pas, però no productiva; i ara en paguem les conseqüències. Ens hem cregut els gurus, els marcadors de tendències, i no hem potenciat el talent anònim i tranquil. Tots en tenim una mica de culpa i tots podem tornar a intentar-ho de nou. Perquè cultura som tots i tots en podem participar, aportant cadascun la poca o molta creativitat que nia dins nostre.

Fugiu dels que us voldran condicionar, alliçonar i convèncer del que és bo o dolent. Construïu el vostre propi vaixell, poseu bandera blanca i navegueu lliurement pel vostre mar propi de cultura compartida i de proximitat.

PARES (25-11-2013)

Era evident que si fa quinze dies dedicava una columna a l'amor de les mares, els pares reclamarien ràpidament el seu lloc en l'aventura de viure i exigirien que a ells també se'ls tingués en compte en la creació i manteniment d'aquesta estructura tan potent i alhora tan intangible que es diu família. Tenia un gran problema! Com parlar de la figura del pare sense ferir sensibilitats. Jo que no ho sóc, suposo que en tinc una visió poc idealitzada i sempre els situo a la part menys intensa i menys emocional de la pel·lícula.
Suposo, i ben aviat m'ho diran, que ser pare és tan meravellós com ser mare, però en el que tothom estarà d'acord és que és ben diferent i per això complementari. Portar o no portar el fill a la panxa deu tenir un poder decisori en el despertar dels instints, però crec que l'instint paternal és més artificial que el maternal, o, si més no, més emmotllable segons la situació i els pactes; per tant, allò que neix d'una circumstància no podrà competir mai en el rànquing dels sentiments amb el que s'engendra en un racó real del teu interior.
Dit això, i creada la polèmica que em perseguirà durant alguns dies, crec que ser pare és molt més difícil si es vol fer bé. És trobar l'espai sentimental adequat en la vida dels fills, el to just, la presència necessària, l'autoritat inevitable però que no fa mal, la protecció que no molesta, l'abraçada i el petó propi... i tot això no ha de ser gens senzill perquè només et guia la intuïció i no pas l'instint de la sang. La figura del pare sempre s'ha de guanyar el lloc i molts se n'adonen quan ja han fet tard, d'altres l'han hagut de compartir amb el seu món laboral i no sempre treball i família ha estat un binomi d'èxit. Uns quants han confós autoritat desfermada amb ordenar el joc i un bon grapat han fet el que han pogut, sense planificació ni manual, portats per l'anar i venir dels dies llargs i complicats.
Jo he entès el meu pare després de molts anys, quan ja no teníem res a perdre i a guanyar. Ara sé que tenia el paper desagraït, amb pressió, la missió de portar l'aliment i l'estabilitat al clan; i aquest esforç en els seus temps complicats també era una forma de dir que ens estimava, que se sentia compromès amb el nostre dia a dia.
Hi ha una generació de pares que em produeixen una veritable tendresa: aquells que ho varen ser sense poder-ho gaudir perquè el seu moment va ser externament complicat i quan els sentiments no es practiquen amb assiduïtat, els petons es tornen protocol·laris i les abraçades massa encarcarades. Ser pare és crear un referent en els fills i aquesta és la gran responsabilitat del rol.
Jo, ara, amb el bàlsam del temps que et dóna distància, puc afirmar que cada dia m'assemblo més al meu i això és el regal més gran que et pot quedar, malgrat les injustícies del camí. Opino que ser pare és poc lluït, ingrat i complicat, però per sort ple de moments de felicitat única i que jo no viuré.

DONAR I REBRE (17-02-2014)

Potser perquè formo part d'una generació que va passar l'adolescència i joventut aixoplugats sota el sostre de les parròquies de barri, on els valors positius de la convivència, la generositat i el fet de compartir eren més treballats que no pas els mateixos dogmes de fe d'una Església catòlica, en aquells temps propera i gens inquisidora; crec que ara veig la vida més des de la perspectiva del "donar" que no pas del "rebre". Als anys vuitanta totes les parròquies gironines, i espero que ara també, acollien grups de nois i noies de totes les edats, que passaven els dies buscant diàleg i reflexió, envoltats del so de rialles i de guitarres. De tant en tant, l'escenografia del carrers deixava pas als paisatges de natura, que ens convidava a inoblidables campaments d'estiu i màgiques nits de foc de camp.
Segurament tot això ara semblarà antic i carrincló però estic convençut que els protagonistes d'aquells "dies de glòria" no ens molesta, sinó tot al contrari, ens sentim agraïts d'haver après a mirar el món amb ulls de col·lectivitat i no pas d'individualitat. I tot i que ara, a vegades, sents la injustícia de sentir-te massa generós i amb un punt d'ingenuïtat davant de les guilles de dues cames que ens envolten, no em penedeixo d'aquesta opció personal de donar-te als altres, perquè finalment, quan et poses al llit, amb res entre les mans però amb moltes coses viscudes al cor; i amb la felicitat de veure als altres més contents que no pas tu, creus que allò era el que havies de fer i no pas l'opció d'engreixar el teu ego devorant generositats d'altres.
Quan t'has format en un ambient noble i de companyia, en la colla d'amics i amigues on tots érem iguals i valíem el mateix, qualsevol mala jugada que intentis fer, qualsevol pretensió d'assemblar-te al teu enemic, qualsevol intent de cop d'estat contra la teva humilitat, serà passat pel sedàs dels dies de positivitat compartida i arribaràs a la conclusió que no paga la pena construir res per damunt dels altres; sempre millor al costat dels altres. Estic parlant de gent més bona que no pas tonta, més llesta que no pas pedant, més reflexiva que no pas impetuosa, més tranquil·la que no pas explosiva.
Aquesta ratlles van dedicades a totes i tots aquells que posen per davant la felicitat dels altres enfront de la seva, perquè sempre al final, si sents que has servit per alguna cosa, si les teves hores regalades han ajudat a fer créixer vivències del més propers, si aportant la teva experiència obres camins per enriquidores experiències d'altres, t'adonaràs que la felicitat es regenera un altre cop, torna a brollar, per tornar a ser regalada i compartida novament.

MARES ( 11-11-2013)

Estic convençut que les mares són el nucli dels àtoms familiars convencionals. Són el reducte de la força i la silenciosa guia cap als intents d'estabilitats emocionals del petit clan que és la família. El paper de mare és mitològic i el seu destí sempre tendeix a l'inevitable sofriment quotidià i sura en un mar de doloroses incògnites. Malgrat tot, i espero que així sigui, ser el centre de l'amor terrenal també té les seves compensacions. A primera vista, estimar i donar a canvi de res sembla un mal negoci i només elles podrien explicar on s'amaga el secret de la recompensa. Hi ha mares que exterioritzen el seu amor per als fills, d'altres que el dosifiquen i algunes que no l'expressen de forma convencional; però estic convençut que totes es posarien davant de l'infortuni, abans que aquest s'endugués algú nascut de les seves entranyes.
I és l'infortuni dels nostres dies el que fa aparèixer i posa a prova el veritable entramat de les relacions familiars. La família suporta, esmorteeix i dissipa molts dolors, desorientacions i moments de desesperació propera. M'admira aquesta capacitat d'immolar-se per algú altre, de perdre la salut, l'estabilitat pròpia i de donar-ho tot a canvi de res. Em pregunto d'on neix aquesta força i aquesta generositat incondicional. Suposo que la clau és a la sang, a la pell, en els records i en els anhels.
Avui vull fer homenatge a totes aquelles mares que es posen al costat dels fills i les filles, d'una manera invisible i respectuosa. Aquelles mares que deixen volar els fills però que quan el vol es fa difícil, elles tornen a obrir les ales protectores per aixoplugar els inconscients aviadors. Sense elles, avui dia, molts i moltes ja ens ?ha?guéssim estavellat al peu d'algun penya-segat massa alt per poder sobrepassar-lo.
La història de la humanitat només es pot explicar per l'instint protector de mares valentes que van tirar endavant la seva prole a canvi de la pròpia salut, de no viure la seva felicitat i de pensar que si els fills i les filles estan bé, ella ja estarà bé també. L'amor maternofilial prové de lligams inexplicables i conté secrets que mai ningú podrà desxifrar però que es visualitza, es fa evident i es materialitza amb accions senzilles i quotidianes.
Jo tinc una mare que encara, a la meva edat, em passa vint euros per sota la taula sense que el pare ho vegi; que em posa en un tàper el menjar que ha sobrat del dinar dels diumenges; i que em truca quan jo fa dies que no ho faig. Jo sé que estic protegit per infinitat de parenostres maternals i de pregàries cristianes dedicades a la meva persona. Sé que hi ha algú que pateix per mi, que se'n preocupa des de la distància per no molestar i que a vegades fins i tot no dorm mentre jo ho faig tranquil·lament.
De tant en tant, quan els dies es tornen grisos i el desànim apareix sense demanar permís, només ens cal mirar enrere i veurem l'ombra familiar d'una dona, que ens acompanya, que ens empeny cap endavant i que ens regala el seu exemple diari.

PARASOS PERDUTS (14-10-2013)

Quan jo era petit vivia en una casa solitària a quatre vents. La meva minúscula habitació era el meu castell i el meu vell llit la meva catifa màgica de les mil i una nits. Dormia al costat d'un oblidat i polsós ?celobert on molt sovint gotes de pluja oferien una simfonia de notes esclatant sobre els pots buits de moltes mides i formes: era la música del llarg hivern que em feia dormir o em despertava. A la primavera les cridaneres orenetes feien niu a sota la meva finestra i els temuts dragons de paret s'infiltraven al meu territori i es passejaven pel sostre de la meva cambra sense saber per on s'hi havien esmunyit. El paper antic de la paret es desenganxava i els trastos s'amuntegaven com tresors d'infinites batalles quotidianes. Alguna nit de tempesta tenebrosa i de canalitzacions embossades, el castell també s'inundava, i amb el temps algunes esquerdes neguitoses van fer perillar aquella fortalesa; però mai va deixar de ser el meu reducte, la meva cel·la, la meva cova, el meu teatre, el meu privat submarí de plors, somnis, riures i anhels; i ara amb la distància dels dies, crec que no hi haurà mai més cap paradís millor que el meu.Tothom, qui més qui menys, pot tornar a recordar el seu paradís particular a la terra, i de tant en tant, fer aquest viatge necessari a territoris de despreocupació esvaïts ja en la boirina dels dies viscuts. Tornar de tant en tant als records d'infantesa és un exercici perfecte per no caure en la depressió d'una realitat massa injusta i descentrada. Pensar que al principi de cada una de les nostres històries vitals vàrem caminar pel corriol de la despreocupació i de la responsabilitat domèstica, ens pot fer entendre que ara també ho podem seguir intentant. Què hi hem guanyat fent-nos grans? Quan es va imposar la idea que sumar anys volia dir sumar preocupacions?Estic convençut que encara, en algun racó d'aquest món nostre, hi ha tribus o grups socials on els petits i els adults comparteixen la mateixa felicitat, i que assumir responsabilitats no vol dir perdre la il·lusió de viure amb un somriure als llavis i una mirada neta. La vida ens passa pel davant i no la vivim com caldria. Hem caigut a les trampes del joc del consumisme i hem venut felicitat a canvi de benestar material. Quan érem petits no hi havia preguntes, només realitats. Tot ens estava bé perquè era nostre. Cada diumenge era festa grossa, la boira era molt espessa i vint-i-cinc pessetes era una fortuna. Estic convençut que la infantesa ja viscuda ha d'amagar alguna clau secreta que activa el botó d'una plàcida estabilitat adulta. Potser recordant-la de tant en tant, fent una capbussada als nostres paradisos perduts, apareix una pols fina d'antic sucre invisible, que es diposita sobre la nostra quotidiana i atrapada vida d'adults; com la neu africana es diposita a la mítica i llunyana muntanya del nostre Kilimanjaro somniat.

EL RETORN DE J.M. FLOTATS (22.07.2013)

Fa una setmana, el President Mas va organitzar un acte que s'hauria d'haver produït ja fa molts any. D'un dia per l'altre, es va convocar la professió teatral barcelonina per assistir al pròleg d'una nova obra de teatre vital, amb protagonistes de pes, i que esperem comenci ben aviat amb un primer acte intens, emocionant i desitjat per la majoria dels que tenim sentit de país i sobretot educació. L'acte de desgreuge del Govern català amb l'actor Josep Maria Flotats era just i necessari si volíem recuperar una figura cabdal en la història del teatre de casa nostra. Una història truncada l'any 1988 i que ara, al 2013, sembla que podem reconduir, no sense pensar en el temps perdut per a uns i guanyat per a d'altres. Recordo perfectament el dia que tota la companyia del Poliorama vàrem acompanyar en Josep Maria per posar la primera pedra del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Recordo la primera visita d'obra, amb casc groc i envoltats de pols i formigó. I recordo la nit del discurs a peu d'escenari de la Sala Gran, on els "gats baladrers" van obligar-lo a sortir per cames d'aquella casa de somnis, que ell havia començat a forjar, deu anys enrere. Després varen venir les passejades per Madrid, les tardes de dilluns al cinema i els sopars a la Plaza Mayor, recordant coses de Catalunya i mastegant tristes soledats. L'última vegada que vàrem parlar va ser fa un any i telefònicament. Jo li reclamava una col·laboració per a una revista del gremi teatral i ell s'hi va negar molt amablement: "Martí, això encara no ho puc fer". Josep Maria Flotats va ser per a mi, mestre i amic, però sobretot un referent en moment de dubtes creatius i una porta a la qual anar a trucar quan el dia a dia de la vida es torçava. Ara penso en la retransmissió televisiva des del TNC de l'entrega dels seus tres premis Max i viscuts des del sofà atrotinat del meu miniapartament de la capital del regne i penso en les llargues hores compartides de confidències i de riures estridents. Sempre he dit que la feina i l'estil d'en Josep Maria Flotats et pot agradar o desagradar, però mai ens hauríem d'haver permès el luxe d'obviar-lo com s'ha fet durant tants anys. El país necessita creadors convençuts del seu camí, amb criteris formats des de l'experiència i amb una agenda plena de contactes mundials. Els reietons provincians li varen fer molt de mal i tampoc crec que ara el deixin tranquil. Una vegada, abans de començar la funció al Teatre Poliorama, vaig entrar al seu camerino que tenia a peu d'escenari. En el gran mirall de la seva taula ell havia escrit amb una barra de maquillatge la lletra d'una cançó del cantant francès Julien Clerc: "Jo us vull ser útil per viure i somniar". Aquella frase crec que defineix el motor d'aquest artista. Posar-se al servei dels altres per anar una mica més lluny tots plegats. Jo no li he arribat mai a la sola de la sabata, però he après moltes coses d'ell, sobretot a plantar cara, a no deixar-te trepitjar, a creure fermament en el teu camí malgrat els destructors de somnis que viuen de vampiritzar felicitats alienes. Els països és fan grans quan reconeixen errors antics. Els gran artistes demostren que ho són quan un dia decideixen, que malgrat tot, es pot tornar a començar de zero. Mai és tard.

LA CRUELTAT DEL CANVI (8-07-2013)

Parlo des de la més ingènua i pura intuïció però crec que només jugant a fer una mica d'antropologia casolana però benintencionada, viatjant agosaradament en cinc minuts cent cinquanta anys enrere, podem entendre alguna cosa i trobar tot un rastre invisible, antic i viscut, de com el futur marcava i marca el present de les diferents generacions d'homes i dones del país. Estic convençut que els nostres avis i àvies vivien el seu present acceptant amb resignació que el seu món era aquell, el de la casa i la feina, la plaça, el poble o la ciutat, i que no dedicaven ni un minut a pensar com seria la societat en futures generacions perquè intuïen que era un temps perdut, força inútil i poc productiu. Viure ja era molt i els que creien en nous horitzons, diferents i millors, eren uns visionaris eixelebrats. Uns anys més tard. Els nostres pares ja van créixer combinant com van poder el respecte als seus progenitors amb l'esperança que els seus fills no viurien en aquella seva terra de ningú, tan estranya i amb felicitats de tan poc recorregut. La seva conformitat i respecte amb els més grans i el regust d'una rebel·lia intuïda però no afrontada, les convertien en il·lusió de canvi per als més menuts de la casa. Finalment quan van descobrir que el futur era obert, que canviar no era només somniar, també van entendre que ja era massa tard per a ells. I llavors, vàrem arribar nosaltres, els privilegiats, els surfers del canvi, el resultat generacional d'una lenta destil·lació d'antics desitjos no experimentats. Tot semblava possible i de fet ho va ser, amb certesa o amb mentides, vàrem arribar al cim de la gran onada de l'estat del benestar i ens vàrem coronar com els garants d'una societat on canviar era sinònim d'escalada lenta però segura. Canviar era millorar. I de la nit al dia, quasi sense avisar, l'ascensor social i personal comença a fer batzegades, s'atura i tenim por de caure a l'abisme del pou. Ens toca acceptar que els canvis salvatges, sense control, interessats, ens devoren i ens reclamen el cobrament per viure a crèdit dies de vins i de roses? Som la generació del 50%. Mitja vida gaudint de l'èxit i mitja vida pagant el preu de la felicitat, la pau social i el gran miratge d'un futur pròsper. Vàrem ser educats per no tenir por de transformar les coses, per impulsar idees i reptes, per pensar que a la vida tot és possible si lluites i creus en tu mateix. I ho vàrem fer, en homenatge als nostres pares i mares, treballadors desinteressats i gens egoistes de la nostra tranquil·litat; i per als nostres avis i àvies, esclaus resignats d'uns temps monolítics. Podem donar gràcies pel que hem viscut o ens podem lamentar del que ens queda per viure. Potser ens tocarà aprendre dels nostres fills i filles, perquè per a ells el canvi constant, desbocat, deslligat del benestar i del consumisme, serà sinònim que tot va bé i que el seu futur es construeix.

INSULTAR O AVANÇAR (10.06.2013)

Suposo que són els aires que aquests temps ens porten, que fan que últimament hi hagi un col·lectiu d'homes i dones sense organització aparent, que el primer que fan quan s'aixequen és pensar contra qui descarregaran la seva frustració quotidiana. Sento una llàstima infinita per tots aquells que entre una critica o un consell, sempre trien el primer. Jo diria que segurament ni els propis destinataris d'aquest article saben que estic parlant d'ells, perquè costa molt assumir que la vida t'ha portat, sense ni tu triar-ho, a destruir en lloc de construir, a malparlar en lloc d'animar o a viure en tensió permanent en lloc de deixar que els dies et sorprenguin amb mil coses sempre dignes d'un comentari positiu i amable. En aquest món de la comunicació amb 140 caràcters, hi ha persones que hi han trobat la seva trinxera. És massa fàcil llançar dards enverinats contra polítics, gestors, personalitats públiques o simplement gent que fa coses.

Segurament el que m'entristeix no és el missatge sinó la forma d'expressar-lo: rere un insult hi ha algú que no ha sabut gestionar bé la seva disconformitat. Vivim envoltats d'injustícies i de fronts on hem de plantar cara amb fermesa i arguments raonables; però si ho fem des de la mala educació, la solució s'enverina. Es veu molt clar aquells que volen sortir del forat de la negativitat quotidiana on ens han portat, i aquells que han fet de l'exabrupte i la desqualificació permanent el seu mitjà d'autoreivindicar-se i buscar el reconeixement públic. Algú va dir que la maldat és addictiva i que parlar bé de qui t'envolta és una pèrdua de temps si vols que algú et reconegui. Em nego a acceptar que una bufetada sigui millor que una carícia. Sempre i en tot hi ha algun aspecte positiu per valorar i si ens agafem al que suma i no al que resta, podrem apuntalar bé el peu per començar a sortir del pou del pessimisme.

Des d'aquí animo els lectors i lectores a fer pedagogia del diàleg i de les valoracions positives enfront de les desqualificacions i de l'embrutar-ho tot. Vénen nous temps o res tornarà a ser com abans, per tant, ara ens toca triar entre anar plegats valorant les coses importants per construir nous espais invisibles de benestar o defensar dèries individuals que només ens porten a carrerons d'autosatisfacció personal però sense cap mena de futur. Si no cregués en el que penso podria haver-me estalviat aquest article, però ingènuament tinc l'esperança que algú llegirà això, i per primer cop, abans d'escriure alguna cosa contra algú altre, s'ho pensarà dues vegades i potser l'insult serà menor, menys greu o potser deixarà de fer-ho. Darrere d'una grollera desqualificació pública no feta hi ha un primer graó cap a una nova societat més tolerant i constructiva.

EL TEATRE PER L'AIGÜERA (27.05.2013)

Si escric aquestes dures i segur que polèmiques ratlles, és perquè sóc optimista de mena i em sento amb més forces que mai per tirar del carro dels dies futurs. Reconec que no és fàcil fer autocrítica i admetre que el teatre està en caiguda lliure cap a la part més residual del temps lliure d'aquesta societat que lluita senzillament per arribar a final de mes. I si dic això és perquè potser ja és hora de reconèixer quins han estat els grans errors d'aquest sector cultural que malda per sobreviure. No parlo dels extrems del debat, és a dir, de les elits teatrals com Lliures i Nacionals, ni tampoc del teatre amateur, que amb més o menys fortuna fa el seu camí local, sense dependre de res ni de ningú. Parlo d'una classe mitjana teatral que agonitza fruit de molts errors, uns basats en polítiques culturals de competició i d'altres assentats en la trampa de les subvencions; i que totes sumades ens han portat fins aquí. En la nostra recent història trobarem pocs col·lectius teatrals que s'han autoalimentat amb el que ells mateixos generaven, o han entès que la seva feina havia de generar benefici per reinvertir i no prendre-s'ho com unes vacances pagades. Hem acceptat com a normal viure del coixí públic i anar estrenant obres de teatre, un dia sí i un altre també. Hem viscut unes dècades en què era més important anar sumant títols que no pas esprémer cada una de les propostes presentades. Segurament el fet d'aquesta promiscuïtat de produccions ha fet que els circuits es veiessin sempre assortits de propostes deficitàries de tots preus i qualitats. No calia cap mena de coherència en les planificacions teatrals ni en la fidelització d'un públic àvid de consumir teatre com a símbol de normalitat cultural, perquè la cosa anava sola. En aquesta guerra hem volgut ser els més moderns i hem utilitzat el teatre en benefici dels creadors, oblidant que aquesta cursa s'ha de fer acompanyat d'un amic que es diu "espectador fidel que paga". Hem intel·lectualitzat un art i l'hem justificat en nom d'avantguardes massa egoistes. I ara tenim un país ple de teatres buits, sense contingut, o amb programacions massa saltejades perquè aparentin normalitat. Tenim el que hem volgut tenir. Però els cops durs de la vida serveixen per fer-nos reflexionar i treure'n lliçons. Tocarem fons, viurem dins la cova, però un dia sortirà el Sol i tornarem a notar l'escalfor d'algú que ens mira amb interès a canvi de res. Espero que els col·leccionistes de medalles i de cadàvers, que els depredadors de currículums i els experimentadors amb diner públic s'hagin adonat que els radicalismes escènics només ens condueixen cap a la soledat més absoluta. Jo sóc més de taller i no pas de laboratori, més d'escola que no pas de càtedra. Un fracassat com tants. Fer pensar, distreure, divertir i cultivar l'espectador es pot fer de moltes maneres, però mai amb prepotència, pedanteria ni a cops de talonari. Som el que hem anant construint obra rere obra, i aquell edifici envejat que crèiem sòlid i envejat, ara es desfà com sucre en dia d'estiu. Ara toca arremangar-nos, posar el tap a l'aigüera i aprendre que en el teatre tots hi tornarem a tenir lloc si el reconstruïm en horitzontal i no pas en vertical com fins ara.

MES ENLLÀ DE LA POR (13-05-2'13)

En aquest camí cap a l'Estat propi crec que la feina íntima que ha de fer cadascun dels catalans i catalanes d'aquest país és desactivar la por ancestral que tot ésser humà té de perdre el poc o molt que ha aconseguit, tant en qüestions materials com en l'aspecte d'estabilitats i tranquil·litats. Segurament els "artistes" podríem donar bones lliçons de com es gestiona la por quotidiana de no saber què passarà demà, què menjarem o qui ens acollirà; però aquesta "fera ferotge" moderna, multiforme i unilingüe de la qual parlo avui, és molt més nova i poderosa. Aquest monstre d'afilades ungles s'ha institucionalitzat i ara plana per damunt dels caps dels indecisos i indecises, que encara no saben si el dia que toqui trobaran el valor de saltar o no saltar del trampolí cap a una piscina de la qual desconeixem la seva profunditat, ni tan sols si té aigua. La clau, el secret per trobar el valor de fer el pas endavant cap a la incertesa necessària, no resideix en la reflexió intel·lectual sobre el futur, sinó a posar la mirada en els records familiars i pensar en tots aquells convençuts i convençudes que ens van precedir i que somniaven amb el que avui tenim a un pam dels nassos. Penso en els nostres avis i àvies. En aquells que els va tocar dormir a la humida i freda sorra de la platja d'Argelers o els que varen ser ignominiosament obligats a signar documents d'adhesions franquistes simplement per protegir els seus fills i filles d'unes pressions massa perilloses. Ja no parlo dels que varen perdre la vida, perquè aquests van descansar amb la gratitud eterna dels que els varen haver d'enterrar amb la ràbia continguda dins uns llavis forçadament closos. Allò sí que era por i no la nostra. Als nostres avantpassats sí que els van tremolar les cames de veritat i varen viure sempre amb una llavor d'odi reprimida en els seus somriures últims de vellets i velletes adorables. La por d'avui és ridícula davant de les adversitats i les angoixes reals de milers de catalans i catalanes que varen viure guerres, exilis i repressions. Per aquesta por autèntica, adormida a la nostra sang, és pel que no hem de tenir por avui. Tenim sostre, tenim pa, tenim amics i tenim la nostra raó. Si ens queda encara alguna capacitat de gratitud envers els que durant 300 anys han mantingut viva, amb més o menys fermesa, amb més o menys convenciment, la flama de la nostra identitat com a poble; ara no els podem fallar. No estem davant d'un caprici de poble arrauxat, ni de cap febrada com alguns ens volen fer creure. Estem al capdavant d'una cordada mil·lenària, que ens pot dur al cim. Pel camí del temps s'hi han quedat molts que ho haurien donat tot per arribar on som avui, per estar dins la nostra pell i viure la nostra por acomodada. Som fills d'uns anhels i hereus d'uns desitjos incomplerts. Tenim el deure d'intentar-ho. Ja no pels que vindran i que hauran de continuar construint el país, sinó pels que varen dissenyar, posar la primera pedra i plantar els fonaments, d'aquest edifici que es diu Catalunya, i que a nosaltres ens ha tocat decidir si l'inaugurem per viure-hi en pau i fraternitat amb els veïns; o deixem que ens l'enderroquin definitivament enterrant amb aquesta runa la silenciada lluita de tants.

LA LLIÇò D'UN VELL MESTRE. (18-02-2013)

Ja fa uns dies que m'ho va comunicar la família, i avui la companya tristesa, que encara s'arrapa a la notícia, m'empeny a enfrontar-me inexorablement a l'odiós concepte de pèrdua definitiva. El missatge públic del seu nét, comunicant el traspàs, era ple d'amor i amb aquella pàtina deliciosa i tan particular de dolor ancestral i poètic, que com un llegat fatal, passa de pares a fills, en aquesta societat argentina que tant admiro. "El abuelo nos dejó. Se fue de gira para siempre". I amb aquesta frase senzilla però tan afinada, es tancava la llarga, intensa i poc reconeguda vida d'Edberto Ulises Sureda, més conegut, pels seus, com a Cacho Sureda.

Serveixi aquest homenatge senzill, per posar sota la llum del reconeixement aquells constants i tossuts treballadors de l'art que des de les seves iniciatives a vegades massa anònimes, ens donen una gran lliçó. La lliçó més important si es vol perdurar en aquest mostrari d'egos que anomenem: món de la cultura. Perquè en aquesta selva aparentment civilitzada hi conviuen dues espècies molt diferenciades: els que fan cultura i els que s'aprofiten d'aquesta. Els primers s'aprimen dia a dia, donant-ho tot sense esperar res que no sigui respecte, regalant salut, diners, temps, relacions personals. Els segons cada dia estan mes grassos xuclant la salut, els diners, el temps i les relacions personals, d'aquells que nomes volien abastar un somni segurament impossible.

Ja fa uns anys, Cacho Sureda, assegut darrere la seva taula de despatx del seu "Teatro Girona", a la ciutat argentina de Belén de Escobar, va fer tancar la porta darrere meu a la seva filla Graziella, i em va convidar per unes hores a bussejar dins la seva quixotesca quimera personal d'actor, director i empresari teatral. Em va parlar de mestres i deixebles, de lluites quotidianes i derrotes amargues, records, victòries, premis i absències, confessions i sentències; vida cansada però plena d'un home que portava el teatre a la sang i a la butxaca. Estimava la nostra ciutat, Girona, perquè era l'espina de nostàlgia que el seu pare tenia clavada ben endins. I quan per fi en Cacho va ser amo d'alguna cosa, en gratitud i respecte a la figura del seu progenitor, va batejar aquest arriscat projecte personal amb el mot somniat del pare: Girona! Mai li estaré prou agraït per aquelles hores de complicitat i ensenyances vitals.

De les últimes coses que em va dir, parlant orgullós del seu petit teatre: "Martí, cuando yo compré este galpón, la rata más gran?de tocaba la guitarra... y míralo ahora!". La veritat d'aquest ofici s'amaga darrere l'esforç silent d'homes i dones que són feliços fent feliços els altres. Estar al costat de la gent i no per damunt de ningú, aquest és el mestratge que vaig aprendre d'en Cacho Sureda. Argentí d'amors i fets; i en la distància, gironí de cor. Els autèntics mestres de la vida se'n van sense fer fressa; i nosaltres ens hem de quedar aquí, una mica més solitaris, aguantant els sorollosos gurus d'un teatre cada cop més ?allu?nyat d'una societat cansada d'avorrir-se amb una modernitat escènica que construeix el seu present oblidant els que ja són passat.

PETITA HISTORIA MEXICANA(18-03-2013)

Ja porto una mica més de dos mesos en aquesta ciutat de Puebla, i la perspectiva dels dies comença a donar-me la possibilitat de comparar de com era jo quan vaig arribar a aquest indret llunyà i com sóc ara. No hi ha res millor que mirar enrere, per comprendre que viure és anar-se transformant dia a dia; volent o sense voler, forçat o complagut, convençut o amb tots els dubtes del món.

La petita història comença quan se'm va acabar l'estada pagada que m'oferia l'organització teatral que em va convidar a aquesta ciutat mexicana i em vaig veure obligat a buscar un lloc on viure. Passejava pels carrers del centre preguntant i mirant els balcons per veure algun rètol on digués: es lloga departament! Un matí vaig trobar un edifici que m'agradava i un balcó anunciant la disponibilitat. Vaig trucar a la propietària i vàrem quedar per veure la meva futura casa per a aquells mesos restants.

De sobte, mentre esperava, em vaig adonar que a la porta d'entrada de l'immoble hi havia instal·lada una senyora amb un aspecte molt desagradable i que semblava la responsable d'aparcar els cotxes del seu tros de carrer autoadjudicat. El meu primer instint d'europeu llepafils va ser tornar a trucar i dir que ja no m'interessava veure l'apartament. Com podia viure en un lloc on cada dia m'hauria de creuar amb una vella pidolaire indígena, mal vestida i sense dents? El pis era massa bonic per dir que no i em vaig haver d'empassar les manies de nen refinat i consentir el mal menor d'aquella porteria externa tan poc estètica.

Els dies van anar passat i ella va trencar el gel. Em va preguntar d'on era i jo li vaig fer un míting sociopolític. Sorprès, ella va seguir la conversa perfectament i des d'aquell mateix instant, cada dia, quan sortia a fer feina, em saludava amb un: "¡Buenos días, patrón catalán!". Després varen venir les meves primeres preguntes d'actor encuriosit per tot i ella em va obsequiar amb les seves sorprenents respostes de dona de camp, sàvia i misteriosa. Em despertaven cada matí els seus cants de venedora de carrer i la seva manya sonora per atreure els vehicles als aparcaments que quedaven buits. Un dia, amb llàgrimes als ulls, em va confiar el secret del fill que té a la presó. Ara, des del balcó veig com llegeix el diari i sempre quan torno de buscar el pa li porto un pastisset. Ella sempre contesta: "¡Que Dios le proteja, patrón!". I jo li contesto: "¡Y que usted lo vea, amiga!". Tots dos riem junts i jo per dintre penso en tot el que m'hauria perdut si hagués decidit escoltar l'instint tan generalitzat d'escapar del mirall de la pobresa.

La senyora del meu portal mexicà m'ha ensenyat que la pobresa s'ha d'entomar de cara, sense por ni menyspreu. Aquesta nit m'he somniat i m'he vist assegut a la mateixa entrada de casa, fent les mateixes coses que ella fa. Ara he après que ser pobre no és res indigne ni contagiós, simplement és no tenir diners.

www.fitag.cat

PUEBLA ( 04-02´2013)

Sóc a Puebla. Podríem dir que l'única cosa que tenen en comú aquesta ciutat mexicana i Girona és el so de les campanes d'una catedral majestuosa, tota la resta és distància. Intentar explicar amb paraules com és una ciutat en la seva complexa totalitat és com voler separar les aigües del Mar Mort sense l'ajuda divina, és a dir: doblement impossible. Només em veig capaç de compartir la suma d'impressions anotades a la meva llibreta mental de viatge, i que sense cap voluntat de fer de guia ni de jutge, poden portar llum al descobriment d'un indret geogràfic que per a molts, fins ara, no sabien ni que existia.

L'Heroica Ciudad de Puebla de Zaragoza, Angelópolis, per als més religiosos, és una ciutat gran, a mig camí entre la costa i el centre del país, fundada i pensada com a punt de descans i d'intercanvi, per a aquells comerciants que arribaven al nou continent pel port de Veracruz i volien arribar a la ciutat de Mèxic, capital d'aquesta república nord-americana. Un indret geogràficament molt gran, però amb el dia a dia i la filosofia d'un poble molt petit. Una ciutat de cases colonials amb patis interiors espectaculars, plena d'homes i dones molt quotidians i senzills.

El que es pot dir que crida més l'atenció és la seva vida popular i gremial de carrers i barris. Cada entrada de casa és un petit racó per menjar i cada local una botiga atrotinada, plena de coses que ens semblarien incomprables, però que per als mexicans és el seu comerç i el que mou la seva economia més bàsica i familiar. Una societat que ens ensenya que es pot viure sense materialismes innecessaris però en canvi plena d'icones i imatgeria, per a nosaltres ja molt llunyanes, però que a ells els omple la seva senzilla espiritualitat i els permet sobreviure dins una alegre i acceptada precarietat. La ciutat és plena de colors i de sons, igual com és el caràcter dels seus habitants: positiu, optimista, resignat. Conviuen en harmonia la tradició amb la modernitat, la precarietat amb l'ostentació, el sentiment més religiós amb les festes més paganes; el perill amb la protecció; tot plegat, un carnaval de vivències i reflexions, difícils de pair si no véns amb ganes de ser abduït sense miraments pel planeta de les contradiccions perfectes i naturals.

Aquí he entès el concepte de la vella Europa. El nostre continent perd a ritme d'alta velocitat orígens i espontaneïtat. Les regulacions, prohibicions, controls, lleis i reglaments, ens han manllevat les opcions d'optar al premi de la senzilla felicitat d'un nou dia. Vivim en una societat més segura i segurament més estable, però també més asèptica, més prefabricada, més avorrida i menys lliure. Hem canviat autenticitat per tranquil·litat, i així ens anem tornant transparents. Som un vaixell a la deriva cap a la grisor més absoluta i compartida.

Llatinoamèrica és el caos de tot, però també el reducte de la gent que balla, que riu, que menja el que pot i comparteix el que té. Estimo i admiro els pobles terriblement lliures i plens de festa innata. Odio els rics sense ofici, els estafadors de somnis, els corruptes d'esperit; aquests són igual a tot arreu i a part de mala gent, són avorrits de solemnitat. Aquesta aventura mexicana donarà per a molt!

OBRIR-SE AL MON: (21-01-2013)

El mateix dia que el tren d'alta velocitat arribava a la meva ciutat, jo sortia a velocitat alta disparat cap a un nou repte de creixement personal. Deixava enrere la meva estimada Girona, ja no tan petita i delicada. Potser per a aquesta mateixa condició de ciutat amb personalitat pròpia i parcel·lada, notava que era el moment d'escapar, de sortir al món i carregar piles contra el provincianisme enganyós. La visió real de les coses te la dóna la distància i a vegades cal fer unes passes enrere per veure el que tens, el que deixes i el que pots tornar a recuperar algun dia. És cert que culturalment, Girona és ciutat obligada. També és cert que quan es parla de punts de referència dins l'art escènic sempre surt a la llista la ciutat dels quatre rius. Però tant cert com és que a la meva ciutat hi ha una vida cultural rica per als més rics, potser trobo molt a faltar la cultura més espontània, la més quotidiana, la cultura riu i no pas la cultura de focs d'artifici, la que neix de les arrels més antigues de l'éssser humà i de les seves ganes de diversió i comunicació barrejades alhora. Sempre penso que la cultura no és cultura real si el seu recorregut de naixement és de dalt cap a baix. Si parteix del poder, del diner o dels intel·lectuals de laboratori perque després el poble s'hi apunti. En aquest cas hauríem de parlar més d'activitats escèniques d'alt nivell, de programacions de fets puntuals reconeguts arreu del món, de trobades de gent culta i marcadora de tendències: en definitiva, debats tancats, on l'oxigen de diàleg està molt enrarit i on qualsevol entrada d'aire nou és analitzat per científics egocèntrics o professors d'aules de metre quadrat. Jo defenso les expressions culturals per damunt de les programacions culturals. Aposto per la convivència respectuosa de tots els estrats de la cultura. Crec que en la barreja de voluntats i aprenentatges neix la riquesa creativa. Crec que el treball conjunt entre el que en sap amb el que comença. Crec que ningú és millor que l'altre, i crec que els camins caminats, són per compartir i no per convertir-los en petites parcel·les privades de terratinents culturals. Crec amb el que és capaç d'escombrar el seu escenari per després fer-hi la seva funció. Ara sóc en una ciutat on el caos es perfecte per a la llibertat de ser creador. La música sona a totes hores mentre la pols es posa a dins les goles de gent pobra i feliç. Teatres en petits magatzems atrotinats i venedors ambulants de llibres per les cantonades. De lluny escolto una trompeta, i a la tauleta de nit un llibre de poemes escrit per la meva nova veïna, una anònima vídua de 80 anys. Marxo a alta velocitat per retrobar-me amb la gent autèntica, la que viu sense por a l'examen o al què diran. Vaig a buscar a la gent que balla pels carrers, i canta sense complexos tot llepant un gelat tropical. Necessitava reconciliar-me amb una expressió cultural sense artificis, fruit d'un desig instintiu i no pas d'una carrera de mèrits. Seguint les passes del realisme màgic de Calders o buscant els papers de les escenografies teatrals d'en Tisner, he arribat a una ciutat sense complexos ni ganes d'agradar. On sóc? En el meu proper article ho sabran.

L'ENIMC ÉS A CASA (24-12-2012)

A vegades, paradoxalment, les grans dificultats de la vida ens aclareixen la visió de la realitat i els seus personatges; i aquella mirada sense força i potser massa domesticada pels temps de bonança i comoditats, recupera sobtadament la capacitat d'enfocar amb nitidesa i de copsar la cara oculta i maquillada d'actituds i persones. Dic això, perquè últimament irromp sobtadament dins el meu cap una idea que al llarg de la història del nostre poble ha anat apareixent, en diferents moments clau i de vital importància: els enemics dels catalans som nosaltres mateixos!

Hi ha una mena de catalans que em provoquen ràbia i pena al mateix temps. Aquells que anant de cultivats i viscuts, i que diuen tenir sempre la solució als grans problemes de la humanitat, quan arriba el moment d'arremangar-me i enfangar-se, llavors es caguen a les calces o no saben aplicar les seves pròpies lliçons. En aquesta mil·lenària peça teatral catalana, sempre hi ha sortit un personatge molt de casa i que es podria definir de moltes maneres, però que volent ser un protagonista dramàtic, jo el titllaria més aviat de secundari característic. Se li podria adjudicar el rol d'un heroi de fireta, un savi de pa sucat amb oli, un triomfador nascut de la suma dels seus fracassos o un poca pena disfressat d'intel·lectual. Són molts els seus papers a l'auca, però el que m'entristeix més no és la seva hipocresia, si no el mal que ens fa quan necessitem gent ferma i que no es doblegui davant les adversitats.

Hi ha moments a la vida on un ha de reconèixer que no ho sap tot, que no té tota la raó, que potser la seva força no és suficient; i que cedint el pas o posant-se al costat d'un altre, suma en benefici d'un bé col·lectiu. Em treu de les meves caselles aquesta gent que només veu els errors dels altres, que ja es desperten parlant malament de la gent com si fos la seva gasolina per sentir-se vius i que se'n van a dormir abrigant-se amb la manta de fracassos propers. Hi ha moments que un ha d'entendre que toca sacrificar les petites fites personals per un bé comú i que la meva humil renúncia o per què no íntima traïció, pot ajudar a construir un pont de més llarg recorregut, potser no ja per a mi, si no per a aquells que vindran darrere nostre. Quina tristesa em provoquen els petits egoismes, les capelletes tancades, els falsos salvadors de la pàtria. A vegades un ha d'intuir que la felicitat individual neix fent créixer felicitats col·lectives; i que l'afirmació d'un poble recau potser en la suma d'aquells petits èxits que renunciem a viure privadament.

A tots aquells professionals de l'egoisme, la crítica constant i la negativitat, els demanaria que per una vegada deixin de fixar la vista en les seves pròpies passes i mirin una mica més enllà de la seva feixuga ombra; estic segur que la visió d'un horitzó infinit els donarà una pau, una nova raó de ser i una tranquil·litat mai no experimentades.

SUPERANT SOMNIS ( 10-11-2012)

A vegades tinc la sensació que els catalans i les catalanes trobem el nostre nord com a poble més quan somniem que no pas quan ens toca estar desperts. Ens movem bé en el terreny de la il·lusió tràgica, però no sabem gestionar amb coherència la materialització dels anhels que ens haurien de fer sobreviure a la nostra particular tragèdia grega. És aquest el nostre destí com a col·lectiu maleït pels Déus? Haurem estat víctimes d'algun malefici ancestral que no ens deixa anar més enllà dels desitjos teòrics? Potser aquest anar engegant i parant el motor de la compartida felicitat perduda és la raó última, el destí final, el ser o no ser dels catalans i les catalanes d'avui. A vegades preferim riure per no plorar, i potser en aquesta frase es troba la clau de tota aquesta gran tragicomèdia que ja s'allarga una mica massa.

Sóc del parer que el poble que se sent realment català, per no defallir en el seu pedregós camí que li ha tocat viure des de fa segles, ha desenvolupat un sentit de no prendre's finalment seriosament les coses importants de la vida, i per tant, sempre ens amaguem darrera la màxima que diu: si avui no ens en sortim, ja ens en sortirem demà! Crec que hauríem de començar a adonar-nos que algun dia haurem de deixar aquest romiatge i lenta digestió de les nostres penes, i decidir queixalar fort d'una vegada, empassant-nos la carn encara calenta, quasi sense mastegar-la i sense tastar-ne ni el gust. A la vida no tot és romanticisme. No podem fer més el paper de voler que totes les coses ens surtin bé sense trencar un plat; que tothom estigui content i sense queixa; que l'equilibri sigui sempre just i equitatiu; que la idea que jo tinc de mi sigui la mateixa que tenen els altres també. Aquest camí de perfecció pot ser un parany. No som perfectes ni estem obligats a ser-ho. Alguna vegada haurem de trencar les normes, plantar cara sense remordiments, dir prou i treballar plegats perquè la nostra raó de ser passi del regne de Morfeu a la terra més pura i dura.

Jo pensava que això ho havíem entès i que sacrificàvem les nostres petites predileccions per construir un gegant fort que derroqués qualsevol mur d'incomprensió que es construís davant nostre. Però com sempre, quan arriba el moment clau de la pel·lícula, ens despertem del somni amb el primer gerro d'aigua freda que ens tiren a la cara; i llavors cada un de nosaltres reclama el nostre trosset de manta pròpia per no agafar fred de peus. I ens tornen a imposar una realitat, i els enemics ens retallen una mica més el matalàs i cada cop se'ns fa mes difícil tornar a agafar el son per trobar aquesta volàtil felicitat enganyosa. Per què d'una vegada i per totes no fem una cosa única tots plegats? Per què no deixem de banda les condicions i ens centrem en una sola missió? Dretes, esquerres, drets, deures, lleis i prohibicions, no tenen sentit si no s'apliquen a persones lliures, que poden decidir el seu propi futur com a poble sense por de res ni de ningú. Posem-nos a construir assenyadament però amb fermesa la nostra Catalunya, oberta, plural però amb una sola teulada. I quan estiguem a recer dels llamps i els trons que arriben de l'espai exterior, podrem passar a decidir com organitza cadascun el seu propi replà. Somniem plàcidament? O despertem d'una vegada?

COPS DE ROC (26-11-2012)

Fins fa poc mesos no vaig saber que un avi meu, Lluís Vayreda, també havia escrit articles periodístics. Ho va fer durant els anys 30 al Diari de Vilanova (Vilanova i la Geltrú), i dins d'una secció que ell mateix va titular: "Cops de roc". Quan la filtració familiar va arribar a les meves orelles no vaig saber si enfadar-me o sentir-me alleugerit. Enfadar-me per l'ocultació d'una informació per a mi valuosa o sentir-me alleugerit de la pressió que haguessin comportat les comparacions sempre odioses. Però per què ningú no m'ho havia dit? Durant més de 40 anys he estat desconeixedor de l'afició compartida que tenia amb el pare de la meva mare.

Tot i que la figura del besavi Marian Vayreda sempre ha estat un pes literari important a la meva espatlla, potser pel simple fet de no haver-lo conegut, la meva insolència literària no em va crear mai cap pressió ni temor a defraudar-lo. No puc dir el mateix de l'avi Lluís, que encara sura vagament en el mar indefinit dels records de la meva infància. El recordo a la taula del seu despatx, que conservo encara, escrivint, plegant papers, arreglant alguna cosa, creant petites obres d'art amb musclos i cargols de mar, o enganxant uns petits cupons blaus en una llibreta per a descomptes.

Tots els matins d'aquell últim estiu, jo m'introduïa d'amagat a la seva cambra, i ell ja malalt, estirat al llit, em donava el tresor d'una pastilla Juanola o un caramelet d'eucaliptus. Era el nostre secret i aquella mirada de complicitat em persegueix gratament. Ara vull pensar que aquell simple gest, era "el parany perfecte", i que el contacte infantil amb aquella mà tremolosa va ser l'acte transmissor totalment voluntari d'un llegat intangible, que com un virus artístic, em va ser inoculat en forma de carícia, sense jo saber-ho ni haver-ne mai fet cap mèrit ni ser-ne mereixedor.

Fa poques setmanes, assegut en una terrassa de Sevilla, la meva tia Dolors, de Jerez, em va fer l'encàrrec de perseguir aquests articles. Ella, exemple a la inversa d'alguns catalans i catalanes que s'han integrat d'una manera total, activa i compromesa en una societat andalusa acollidora i receptiva; va despertar en mi també la curiositat de saber què pensaria l'avi Lluís de tot el que està passant ara a Catalunya.

Després de dotze anys de treball constant pouant articles gironins, vull pensar que no tot el mèrit ha estat meu. Segurament tots portem alguna llavor heretada màgicament dels nostres avantpassats, que en uns queda aturada per sempre o en d'altres potser salta del marge d'una generació a la següent sense ser-ne conscients; i en molts pocs, ni millors ni pitjors, ajudada per la feina silenciosa d'una climatologia atzarosa, germinarà en la nostra voluntat fent florir els desitjos adormits d'aquells que ens varen precedir. A vegades llançant cops de rocs a l'infinit fem dianes invisibles que ens donen forces per continuar el viatge.

ON SON ELS ARTISTES? ( 15.10.2012)

Sóc conscient, com a la majoria de la meva generació, que m'ha tocat viure una de les èpoques més plàcides de la història mundial recent. I crec que també aquesta petita pau local de més de quaranta anys, potser també ha adormit la meva capacitat de "revolució". Les ?guerres, els conflictes territorials, la pobresa, en definitiva les desgràcies televisades, sempre queien lluny. Això s'ha acabat i ara vénen temps nous. En som conscients de veritat? No vull dir que el moment es torni tràgic ni catastròfic, sinó que arriben dies excepcionals en tots els sentits.

I de sobte, aquells que sempre han mantingut la bandera de la reivindicació més progressista ara es queden muts. Des del col·lectiu d'artistes de la vida, em sento decebut. Nosaltres que mai hem tingut res, que sempre hem estat al límit de la crítica i en boca de tothom, que ens hem hagut de buscar la vida per les cantonades, ara on som? Per què no opinem visiblement del que està passant i del que creiem que passarà?

Hem dit "No a la guerra" de països llunyans, hem sortit al carrer pel poble de Palestina i sahrauí, hem estat en contra del terrorisme d'altres comunitats, hem dormit a les portes de teatres que tancaven, hem salvat balenes, hem inundat les xarxes socials a favor de cantants russes tancades a la presó... i ara que Catalunya ens demana opinió i valentia, on som? On som els creadors de totes les bandes, d'un costat i l'altre, d'una cultura i de l'altra? Què ens passa? Tenim por? Ens han adormit amb la subvenció? Ens han domesticat amb la por a perdre la nostra petita parcel·la de treball?

Ara més que mai els artistes ens hem de posar al servei del país i a primera línia de foc. Estem acostumats a rebre, per tant, aquesta pedagogia de la llibertat de discurs la podem assumir perfectament. Des d'una obra de teatre, a un quadre, a un conte o a una performance, hi podem dir la nostra.

I amb això no parlo de fer proselitisme a favor d'un sí o d'un no; parlo de crear estats d'opinió, de despertar el debat i no conflicte amb les nostres obres; de fer pensar, de fer reflexionar, d'obrir els ulls a la gent perquè participi d'aquest moment clau. Aquí a casa, a l'Estat espanyol, a l'estranger, estiguem on estiguem, hem d'aportar la nostra capacitat de generar preguntes. Els que hem viscut de la cultura d'aquesta terra i ara no podem jugar al joc de mirar cap a una altra banda. Ara hem de fer un pas endavant i "crear" al servei d'una reflexió pacífica i democràtica.

Que cadascú es pregunti què pot aportar; i aquells que sempre hem presumit de la nostra identitat, siguem valents per defensar-la quan la història ens reclama. Les ficcions són per a l'escena, la realitat és al carrer. Ara carrer i escena és un tot. I aquell artista que defugi del debat serà còmplice d'un silenci vergonyós!

DEL FITAG A LA GUERRA (06-08-2012)

Que ningú s'espanti per aquest títol, és com picar l'ullet a l'article-regal que ja fa unes setmanes va escriure la Marcela Topor en un altre mitjà de comunicació i que titulava: "Del Fitag a Canes". És ben cert que el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), ja amb 15 anys d'història, ha estat camí d'inici o de pas de molts actors i actrius no professionals i que alguns, a hores d'ara, segur que ja han fet el salt a la professionalitat; i també com s'ha comprovat, una minoria estan treballant en produccions de prestigi generant premis importants en certamens per a tots reconeguts.

Aquesta reflexió sobre carreres ascendents o reconeixements m'ha fet mirar cap enrere. Potser perquè sempre em trobo més solidari al costat dels perdedors, dels fracassats, dels marginats, dels que lluiten cada dia per ser ells mateixos sense l'ajuda o la protecció de ningú; aquests dies estic atrapat per un sentiment d'una trista nostàlgia. Cada vegada que escolto les notícies internacionals i veig les imatges del conflicte bèl·lic de Síria, m'assalta el pensament de saber com estaran el nostres amics sirians que ens varen visitar en l'edició del Fitag 2008. Actors joves que varen deixar petjada amb el seu teatre i amb els seus somriures.

Quan tens el plaer de dirigir una activitat cultural internacional t'adones que moltes vegades estàs sotmès a moltes problemàtiques geopolítiques, que mai t'haguessis imaginat que et podrien afectar tan de prop i que sense voler et condicionen i et fan capgirar els plans inicials. El Fitag ens ha permès viure moltes bones nits de teatre però sobretot ha regalat amics i amigues a tots aquells que s'hi han volgut acostar, descobrint de primera mà vivències i opinions directes de fets que a vegades ens cauen molt lluny.

El conflicte de Rússia amb Geòrgia, l'animadversió entre iranians i israelians, les converses amagades sobre la guerrilla de les FARC, el dissimulat conflicte dels portoriquenys amb els seus protectors americans, la guerra de Croàcia, les revoltes tunisianes han estat, entre d'altres, molts dels conflictes que el Fitag ens ha permès viure per dins. Aquest any el conflicte té accent econòmic i cauen amb tristesa del cartell proposat Bulgària i Sèrbia; però en canvi aprendrem històries, entre d'altres, d'egipcis i libis. Converses amb amics i amigues que ens han fet i ens faran més savis i més comprensius.

Però la tristesa no marxa i torno a recordar un altre cop els amics sirians que varen descobrir Girona a finals d'un estiu ara ja una mica llunyà, i vull pensar que estiguin on estiguin, si la vida no els ha tractat bé, quan vulguin trobar un moment de pau i felicitat tancaran els ulls i recordaran cinc dies feliços viscuts en germanor, en una petita ciutat catalana, voltada per quatre rius, i aplaudits per la seva gent amable i acollidora. Si el Fitag serveix també per marcar a foc en els nostres cors una referència de fugissera felicitat per quan els dies es tornin difícils, també ens donarem per ben pagats. A vegades l'èxit no es mesura només amb premis finals, sinó amb la suma de dies plàcids que anem posant al cistell del viure, mentre travessem una vida farcida d'entrebancs, males jugades i decepcions vitals.

EL SECTOR CULTURAL S'ENGRUNA. (21-07.2012)

No tinc gaire ganes d'escriure unes ratlles que contribueixin a augmentar el regust de pessimisme que tots tenim a la boca. Aquest sentiment d'angoixa vital es troba en el seu punt àlgid perquè encara si mirem enrere podem recordar la llum dels dies feliços i la dolça placidesa de la inconsciència; però si mirem endavant hi ha l'amenaçant foscor d'un túnel amb final desconegut. Ara que tot s'esquerda, jo crec que només hi ha una sortida: morir per tornar a renéixer; metafòricament parlant, clar. Voler apuntalar un edifici que s'ensorra és retardar ingènuament el moment d'acceptar que algun dia inevitablement ho farà. Per tant, reconeguem que hem fracassat en la gestió d'aquest model de "qui dia passa any empeny", i que les coses no s'han fet bé, ja sigui per acció o per omissió. Dit això, qui vulgui seguir plorant que plori, però la resta, arremanguem-nos i posem-nos a reinventar-nos.

El sector cultural ha patit de sempre una interna inseguretat crònica, que ara, sumada a la por dels que mai n'havien tingut ni sabien què volia dir incertesa, fa que aquesta part de l'economia productiva de la societat estigui patint més del compte, s'engruni, per no dir que assistim a la liquació de tot un teixit econòmic basat en la cultura i el seu entramat de negoci. Segurament hauríem de definir quina és la cultura productiva i quina la improductiva. Beneficis quantitatius o beneficis qualitatius? Una cultura per fer pinya o una cultura de tants caps tants barrets? Jo apostaria per la cultura de base, la que aporta un enfortiment de l'entramat associatiu i de país. La que cohesiona pobles i ciutats; i fa xarxa amb tot el territori. La que podem exportar i explica qui som. Després hi ha cultures d'aparador, de competència, la que alimenta es elits i deixa fora les classes mitjanes o inferiors. La dels individus i la d'aquests savis de laboratori que ho van a veure tot, sense saber el que és pagar mai una entrada.

Si hem de tornar a començar, si ens toca partir de zero un altre cop, per què no provem d'apostar pels fonaments i no per les teulades. Han estat més de trenta anys creant un entramat cultural basat en la protecció del pare Estat i ara que el progenitor estar arruïnat, alguns carreguen contra la família protectora i d'altres desapareixen per manca d'esperit de supervivència. Això no és una critica, és una opinió personal totalment discutible. En tot cas, ara es veurà què hi ha de cert en els ambients culturals, els que hi eren per vocació o els que hi eren per la comoditat i protecció de la subvenció. En el negoci de la cultura hi ha d'haver un 50% d'ambició laboral i un 50% d'entrega total. Els que tenen els percentatges desequilibrats fan honor a l'adjectiu. L'injust garbell de la crisi s'ha posat a treballar. Els que sobrevisquin tindran l'important missió de ser la llavor que regeneri el nostre renovat jardí cultural. Això no té marxa enrere, tot el temps que perdem emprenyant-nos, el restem del que necessitarem per refer-nos.

CALLAR O NO CALLAR ( 11-06-2012)

Una de les frases que sempre m'ha provocat més controvèrsia interna és la de "tu calla que aniràs millor". Amb cinc paraules no es pot resumir més contundentment una manera de ser molt "catalaneta", que parteix de la creença que, no destapant conflictes, el riu de la vida et portarà corrent avall pels marges plàcidament. És un consell molt casolà que ve de temps immemorials i que va passant de pares a fills, com una tara genètica que el nostre poble arrossega i hem de suportar.

És verificable que en tot col·lectiu sempre surt algú que és rebel·la contra aquesta submissió que segurament portem diluïda a la sang. Sempre aquests personatges han estat vistos com uns quixots necessaris per demostrar la teoria dels porucs, que diu que encara que et posis "guerrero", mai serveix de res. Per tant: "Tu calla que aniràs millor".

Segurament plantar cara i voler sortir del ramat comporta ferides assegurades, però els prometo que no hi ha plaer millor que dir o escriure el que penses, malgrat tot i tothom.

Dit això, dintre del grupet dels qui no accepten el silenci com a mitjà per subsistir, hi ha els que ho fan per convicció i els que ho fan per frustració. És molt important detectar quins són els motors de les ànsies de llibertat: si és per construir o per destruir. Convertir-te en una Joana d'Arc perquè els altres tinguin un futur millor té un cert mèrit, encara que només sigui pel risc de sortir-ne socarrimat. Decidir jugar a Maquiavel, per fer-te un lloc en la història, és la valentia dels covards.

Però la gran pregunta que segurament tots ens hem fet davant d'una acció que et demana reacció és: callar o no callar? El consell que et suggereix amagar el cap sota l'ala em sembla lícit si parteix dels qui t'estimen; però immoral perquè t'acostuma a un còmode esclavatge, on si caus en la seva placidesa enganyosa, ja no en podràs sortir mai més. Hem d'enviar els nostres fills a la batalla? Els hem d'encoratjar a plantar cara i no deixar-se trepitjar per ningú que els vulgui anul·lar com a individus? Entenc que estimar vol dir protegir però no és incompatible amb voler que aquella persona sigui ella mateixa i que ningú destrueixi els seus somnis. Per tant, un pot arribar a la conclusió que si algú vol el teu bé t'hauria de dir: "No callis, sigues tu mateix!".

En aquest meu país encara hi ha massa gent que està esclavitzada per tirans de fireta. Aquesta mentalitat massa provinciana de no fer soroll per no ser descobert, m'indigna. I així ens va! Segurament molts han trobat la seva petita i egoista pau caminant per damunt de cadàvers d'idealistes visionaris, però sóc dels qui pensa que viure no és una cursa donant voltes dins d'un estadi tancat, amb la mirada fixa al davant i amb l'únic desig que finalment algú et posi una medalla.

Conviure es tracta d'un viatge sense destí final, mirant el que t'envolta i ple d'aventures perilloses però també d'amics i enemics reals; i sobretot, podent dir el que penses lliurement, amb la convicció generosa que un dia tot pot fer un canvi a millor.

LA SUBVENCIÓ CREA ADICCIÓ. ( 28.05.2012)

Suposo que aquest article farà emprenyar més d'un o una, dins el col·lectiu de creadors d'arts escèniques d'aquesta ciutat; però a aquestes alçades de la pel·lícula poder dir el que penso em genera una satisfacció molt més gran que no pas la preocupació d'adquirir nous enemics disfressats d'amics.

Segons expliquen, avui es presentarà al regidor de Cultura de l'Ajuntament de Girona un manifest elaborat per una part del sector teatral de la ciutat, en què es detalla el descontentament d'una part de la professió cultural escènica envers alguns punts de les beques Kreas, que el Consistori gironí acaba de concedir.

En primer lloc, em resulta molt estrany que aquestes queixes es concretin en forma de manifest, un cop el resultat de les concessions ha sortit a la llum pública. També em fa pensar que els responsables d'aquest escrit siguin creadors que en algun moment o altre, en legislatures anteriors i no tots, han rebut suport d'aquest Ajuntament. No vull ser malpensat però tinc la lleugera sensació que aquí hi ha una mica de trampa i de reivindicació partidista. És evident que 30 anys d'Ajuntament socialista han donat per a molt, i que les inèrcies culturals també han creat corrents proteccionistes envers alguns creadors i col·lectius culturals. Perdre la protecció de la Casa Gran sempre genera un desconcert i un tornar a començar. Què hi farem... caure i aixecar-se també és aprendre.

No voldria ferir sensibilitats però ningú em negarà que durant molts anys hi ha hagut un sector cultural gironí recolzat de manera velada; i un altre que s'ho ha hagut d'anar fent com podia, rebent cops per totes bandes, indiferència i la mirada altiva i displicent dels que gaudien sempre de vents favorables. Ara les coses han canviat una mica, i sense entrar a valorar si aquestes beques estan ben repartides o no (la veritat no hi penso perdre ni un minut i el jurat sabrà defensar la seva decisió), em molesta profundament que ara alguns s'emboliquin amb la bandera de la protecció a la cultura gironina i s'erigeixin en els guardians de la puresa i la veritat de la creació artística de la nostra ciutat. El teatre professional també és un negoci, i com a tal, sempre he estat a favor d'un sistema de subvenció que generi la possibilitat de moure i generar benefici: si m'ajuden jo he d'aportar alguna cosa també. En alguns països les subvencions s'han de tornar. Si aquest fos el cas, m'agradaria saber quanta gent del món del teatre presentaria peticions d'ajut.

Ara veig que l'Ajuntament gironí opta per una repartició més per a tothom, més popular i sense premiar la continuïtat. És una opció que respecto i tenen dret a intentar-ho. Quan hi ha hagut diners a la caixa tota ajuda ha estat bona. Ara s'han acabat el temps de fer experiments sense recorregut, amb diner públic. S'ha de fomentar la creació i la nostra evolució cultural, però també s'ha de posar un límit a l'elitisme i l'efímera creació privada que s'allunya de la societat.

Estic al costat del poble, de les bases, dels que comencen, dels que arrisquen, dels que gaudeixen amb el que fan, dels perdedors, dels criticats, dels que sense res construeixen el seu tot. Estic al costat de la cultura que abraça i no de la que exclou. I ara, a rebre!

PREMIS I REIVINDICACIONS (14-05-2012)

He seguit la gala dels Premis Max amb cert interès, però el que m'ha interessat encara més és tot el que ha vingut després de l'entrega dels guardons d'aquesta edició. La polèmica sobre si la tallada del discurs reivindicatiu a algun premiat va ser censura o obligada reducció de la durada de l'emissió en diferit em resulta bastant curiosa.

Seria d'innocents pensar que aquests premis són del tot justos i ben repartits; com també seria molt ingenu pensar que en l'organització i la filosofia de l'acte hi són representades totes les tendències polítiques. Els mesos previs a la gala, les xarxes socials van plenes de productores i candidats demanant el vot, encara que no hagis vist l'espectacle ni hagis pogut valorar cap interpretació actoral. Evidentment que la simpatia és una de les mesures que conformen els petits i modelables pesos que finalment fan decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre.

En tot cas, el que a mi em sembla més important quan parlem d'aquests premis és la promoció que les arts escèniques poden esgarrapar dins dels mitjans de comunicació i desenganyem-nos, els premis són necessaris per fer bullir l'olla i escalfar les calderes del negoci, del qual molts malvivim. Però un cop acceptes les regles del joc, em sembla de mal gust aprofitar l'altaveu del reconeixement per carregar contra allò amb què no estàs d'acord. Principalment, perquè aquells que arriben a la tarima dels premiats, segurament tenen vies més directes i més facilitats per encarar-se amb el poder i fer alguna cosa per intentar arreglar allò que creuen que no és correcte; més que no pas els que ens ho mirem des de casa. Anar a recollir un premi i mentre te'l donen ja estar repartint bufetades, no em sembla ni de bona educació ni cap gest de valentia. Més aviat diria que és una boutade perquè els col·legues de birra et donin el copet a l'espatlla.

A mi m'agradaria més veure aquestes persones al capdavant d'una manifestació popular o fent acte de presència en una plantada davant d'algun organisme que incompleix promeses o equivoca la seva política cultural. Sempre m'han provocat animadversió els que parlen de les guerres des dels despatxos o els que s'entristeixen per la fam que hi ha al món tot sopant en un restaurant amb estrelles Michelin. Parlar de bots salvavides quan alguns s'ho han mirat molt temps des d'un creuer de luxe, ja té nassos. Què passa? Que als creuers se'ls està acabant el gasoil?

Aquests dies circula per Internet una fotografia d'un Premi Max amb un croissant enganxat al cap damunt, tot simulant unes transgressores banyes de dimoni de pastorets. Reconec que visualment la imatge té la seva gràcia, però després penso en tots aquells a qui els hauria agradat tenir aquella pometa platejada a casa seva. Als que creien de veritat que es mereixen aquell premi per tot l'esforç nascut del fruit de moltes derrotes. A aquells que arrisquen els diners de la seva butxaca, sense ser addictes a la subvenció; i que han arribat a la conclusió inevitable que la seva vida i el que fan, és una única cosa.

Els premis s'han d'agrair i les reivindicacions s'han de lluitar. Cada cosa al seu lloc i sóc de l'opinió que qui ho barreja finalment no serveix ni al somni ni a la causa.

UN HAMMAM PERDUT (19-03-2012)

Els viatges sempre són un retrobament amb nosaltres mateixos. Sortir de la closca protectora del nostre paisatge amable i escapar-nos de l'esclavitud d'una seguretat quotidiana és una medicina molt recomanable, si no vols que la grisor se t'empassi i et tornis un fòssil abans d'hora. Posar-te davant d'altres realitats culturals et fa adonar que viure és molt més que deixar-te atrapar per la rutina. Alguns ens rebel·lem contra el contagi de la monotonia encara que el cost sigui estar sempre vivint al límit de moltes precarietats i fent equilibris entre la raó i el desig.
Fa pocs dies, aprofitant un viatge llampec per promocionar el Festival Internacional de Teatre amateur de Girona ?(Fitag), vaig poder escapar-me un matí seguint aquesta necessitat d'omplir la maleta de vivències generadores de pensament i creativitat. Jo sabia que em volia perdre una mica i els bons consells dels meus amics actors tunisians em vam portar a un hammam perdut a l'interior de les muntanyes d'aquest país del nord d'Africa, tan a prop i tan lluny alhora.
La gran lliçó que ens dóna el nostra planeta terra és que, igual que com a la vida, les aparences enganyen. Com pot ser que d'una terra polsosa, encerclada de muntanyes de pedra seca i sense cap mena de vegetació, en puguin sortir dolls d'aigua calenta generadores de vida i de cultura. Al peu d'uns petits cims pelats hi ha el poblet de Zriba; i al final del poble, ja com una mica als afores, ens barra el pas del carrer un edifici blanc, de portes blaves emmarcades en un groc de color desert. Tres cúpules de ceràmica verda reposen sobre un teulat pla com l'horitzó que no es veu. Tres senzilles i humils cúpules àrabs que bé podrien ser els embrions perduts de les nostres altives i megalòmanes cúpules cristianes.
I sota d'elles, entre els vapors que t'amaren i els rajos de llum que s'escolen pels forats del sostre i que se solidifiquen màgicament davant meu, la vida antiga i els rituals de la higiene col·lectiva es conserven en una litúrgia que segurament, aquesta societat nostra a vegades tan prepotent i assedegada d'avenços industrials, ha deixat que es diluís en el temps l'herència més sàvia dels nostres avantpassats, intercanviant amb avarícia, tecnologia per tradició.
De sobte t'adones que el soroll antic que fa l'aigua contra l'aigua és d'una potència balsàmica absoluta. Que la pausada conversa entre vapors és d'una intranscendència necessària però il·lustradora d'uns forts lligams entre veïns amics. Em crida l'atenció com llisca la convivència natural enmig de totes les edats i tothom parla amb tothom. I els homes riuen com deuen riure les dones que no veig, a l'altre costat del mur. I els cossos nus només són això, perquè hi ha la innocència de les societats que encara no hi han mercadejat. I al meu costat un pare renta amorosament el seu fill d'uns tres anys durant més de mitja hora, mentre li fa un dolç massatge que ja el voldria per a mi. I jo, allà al mig, com un estrambòtic cromo d'una altra col·lecció, m'adono que, afortunadament, no tot està perdut.

VALENTS COVARDS ( 05.03.2012)

Intento protegir-me de la gent que té doble cara però no sempre ho aconsegueixo. La meva soledat autoimposada no és suficient com per veure'm a vegades obligat a tractar amb persones que et diuen una cosa i saps perfectament que en pensen una altra. És divertidíssim comprovar com, sobretot en ambients provincians, els grans "amos de la veritat", perden raó i credibilitat, pels forats correctors del viure quotidià. No hi ha convicció falsa que resisteixi un grapat de dies, ni aparença prefabricada que duri més enllà de quatre envestides de naturalitat sincera. Abans segurament era més fàcil amagar les contradiccions personals que són inherents a la raça humana, però ara, amb tot això de la tecnologia i de les xarxes socials, t'adones que vius envoltat d'un grapat d'homes i dones, que per a la seva desgràcia, tenen una personalitat íntima i una altra de pública. Segurament no tota la culpa és d'ells. La societat ens ha posat el dilema de ser tu mateix o ser com els altres volen que siguis; i això, en descàrrec dels interpel·lats, és una grandíssima mala jugada.
La gran trampa en què tothom cau quan et sedueix la tecnologia de la comunicació, és pensar que tot allò que escrius a les xarxes socials a cops de puny de sinceritat, no ho llegirà el que et tracta en la teva vessant mes formal.
Últimament llegeixo al Twitter unes reflexions plenes de valentia mal entesa o poc coherent. Escrits que surten de la visceralitat més animal i que, quan poses cara a l'escriptor de l'exabrupte, et quedes més parat per la identificació de l'autoria que no pas de la manifestació en si mateixa. Estem davant de l'aparició d'una nova raça de "valents covards" que viuen parapetats darrere d'un escut informàtic i allunyats del perill, gràcies a una distància cibernètica; però que serien incapaços de dir en veu alta i clara allò que han escrit; això sí, amb l'habilitat meritòria de resumir-ho en 140 caràcters.
Per a mi, qualsevol apreciació a la conducta dels altres no té cap mena de valor ni d'interès si neix des d'una trinxera protectora. La valentia es demostra en el camp de batalla real; en el compromís amb la societat. En una associació, en una ONG, en un partit polític, o simplement sortint al carrer a donar la cara per defensar el que tu creus que és la teva manera d'entendre el món. A mi, i crec que a molta més gent, ens interessen les xarxes socials per mostrar la feina feta i convidar a compartir mirades i camins; provocar debat i fins i tot filosofar del no-res.
Quan la tecnologia serveix per créixer és meravellosa, però quan s'utilitza per escriure brillantment allò que mai tindràs el valor de verbalitzar, llavors tot agafa un caire de mesquinesa. Perquè no oblidem que encara la paraula, el crit, o el propi silenci respirat té més valor que una freda piulada. El dia que la nostra societat accepti sense qüestió o valori molt més el que mostra una pantalla líquida que no pas el que brolla d'uns llavis carnosos; llavors podrem donar per començat l'inici virtual de la nostra apagada humana.

LLAGRIMES D'HOME. (20-02-2012)

Tinc pocs records impactants de la meva infància, però potser un dels que ha quedat més resguardat al bagul transparent de la meva memòria, va ser el dia que vaig veure plorar el meu pare. Jo encara era un nen, però vaig entendre perfectament que el pare s'havia quedat sense feina; i que de la nit al dia, el terra on es fonamentavala nostra tranquil·litat quotidiana, se li havia desfet sota els seus peus d'home fort i segur. Segurament i per transmissió cultural ell sempre va prioritzar, per damunt d'altres obligacions, el compromís ancestral de mascle, que consistia a tirar endavant el clan familiar que ell havia organitzat juntament amb la meva mare. El fet sobtat, inesperat, de perdre la seguretat d'un "anar tirant" econòmicament parlant, li va fer viure un grapat de dies tristos. És possible que avui ell s'enfadi amb mi per revelar un passatge íntim de la seva vida més personal; però com que jo sóc del parer que plorar és com riure, li demanaria que, com moltes altres coses, no m'ho tingués en compte.
Porto a la llum aquesta vivència de nen,perquè si algú em fes definir aquesta època que ens està tocant viure, li posaria el nom de: "els dies que varen fer plorar els homes". Aquesta crisi despietada i una mica injusta que toca viure haurà portat més d'una llàgrima a moltes famílies, que avui veuen, impotents, com els seus recursos econòmics minven o desapareixen. Segurament ara, a diferència de fa quaranta anys, les llàgrimes que es vessen en els menjadors de moltes cases, són a parts iguals d'homes i dones. Em sap greu dir-ho però amb això hem millorat una mica: homes i dones comparteixen indistintament la responsabilitat d'aportar seguretat a la família, però el motiu de la impotència continua sent el mateix que en d'altres crisis viscudes anteriorment dins la nostra societat a vegades massa impersonal.
La tristesa de la por i de la incertesa ha tornat salvatgement a moltes llars i a vegades segurament només en primera instància apareix el plor desesperat, que no entén de gèneres, ni de fortaleses, ni d'aparences. No deu ser bo que els fills vegin els seus pares espantats mostrant els símptomes més externs de les esquerdes que apareixen en les nostres vides; però sóc de l'opinió que deixar rajar aquesta feblesa emocional tampoc fa cap mal que no es pugui reparar amb l'àrnica del temps. Mostrar la debilitat de l'estructura familiar, l'ensopegada, compartir-la amb tendresa, segurament enforteix el clan familiar amb lligams de comprensió incombustibles.
Homes i dones ploren aquests dies davant de fills i filles; i aquests últims, segurament ara desconcertats i espantats, entendran anys més tard, que aquelles llàgrimes que un dia van entrar per la porta de casa sense esperar-les, eren fruit del lligam sanguini que ens provoca la necessitat de protegir aquells que més estimes. Unes llàgrimes que no són el final de res sinó que s'han de viure com l'nici d'un temps diferent i amb la certesa absoluta que aquestes llàgrimes ara d'impotència seran la benzina per al motor de futures i millorades oportunitats que ens esperen.

D'HEROIS I TIRANS (09-01-2012)

Escric aquestes ratlles l'últim dia de l'any i mirant enrere. Tinc la sensació que el pitjor ja ha passat. En una tragèdia, tant en el teatre com en la vida, el clímax, el cop dur és quan reps la funesta notícia que dóna pas a la incertesa. Quan el drama comença, quasi sempre els personatges estan perduts perquè no coneixen ni volen acceptar el seu nou estat d'emergència sentimental. Les grans històries de l'escena, com també de les nostres existències, comencen quan un bon dia, la quieta pau d'un ésser humà, d'una família, d'un poble és trasbalsa sobtadament, amb motius o sense. Però un cop assumit el nou estat d'ànim i la nova pel·lícula que et toca viure, comença una travessia que no deixar de ser moguda, dolorosa i compli?cada. Però ja coneixent l'enemic que et tortura, les accions poden prendre un aire de combat i pots abandonar el sempre neguitós estat d'incertesa, fent avançar la història vital o teatral, cap a un desenllaç victoriós, o no. I ara estem a meitat de l'obra. I és en aquest moment on apareixen els herois i els tirans. Ara, quan el terra es desfà sota els nostres peus, hi haurà els que agafaran el timó dels seus equips, de les seves famílies o dels seus seguidors; i sabran arromangar-se, estar al costat dels que ho passen malament i donar exemple amb les seves accions. Els líders-herois són els que en l'adversitat saben mantenir el grup cohesionat, motivat, escoltant tothom i trobant la paraula i l'acció justa per a cada lament. És el que sap esborrar les jerarquies i sense perdre l'autoritat, abandona el despatx per sortir al carrer a compartir la misèria pròpia i la dels altres. El que entén que el secret no es troba en el capital econòmic sinó en el capital humà. En canvi, el lider-tirà és el que volent salvar el seu honor, la seva imatge, el seu prestigi, trepitja qualsevol en nom d'una falsa lleialtat. Somriu davant teu i no fa cap mal gest però quan has girat la cantonada utilitza la debilitat de l'amic per agafar-se fort al seu càrrec. Primer és ell, les seves idees i el seu compte corrent. No valora la feina feta i el més important és fer quadrar els balanços encara que perquè això passi t'hagis d'oblidar del teu objectiu primer: servir el poble. I servir vol dir escoltar els que en saben, respectar els camins fets, acompanyar, i a vegades no molestar. Però, per sort, tot el que comença acaba i quan la tempesta amaina i el vaixell arriba a port, l'heroi esgotat desembarca seguit d'una multitud també cansada però encara generosa que l'aclama i li agraeix la seva entrega i el seu desgast compartit. En canvi, el tirà, quan posa el peu a terra, net i polit, inflat d'orgull i gras de prepotència, envoltat d'un complet silenci, mira enrere i no troba ningú que el segueixi. Generosament la nova terra serà per a tots dos i tots dos tindran opció a tornar-ho a intentar; noves oportunitats d'encert i d'error. Aquesta és la gràcia de la vida: que mentre escalfi el Sol, tots tenim dret a corregir-nos o tornar-nos a equivocar. I jo? Qui sóc jo per donar consells? Ningú. Simplement un incòmode trobador passavolant, que amb la seva pobre llibertat de no ser ningú, gaudeix recitant en places virtuals i literàries les sempre eternes i cícliques històries d'herois i tirans.

POSTAL DES DE PALMA (28-11-2012)

M'adono que la iniciativa d'escriure postals quan es marxa uns quants dies fora de casa ja és un costum més que se suma a tots els costums que han passat al rebost invisible de les accions oblidades. Copsar la impressió general d'un viatge i intentar comprimir-la en quatre ratlletes és una missió molt agosarada i inconscient. Voler resumir damunt un cartronet tot el que has vist, així com expressar literàriament des de la distància l'afecte per la persona a la qual dirigeixes la missiva és d'una candidesa molt tendra. Però jo dec ser encara de l'última generació d'aquells joves nostàlgics i no desisteixo d'intentar condensar impressions i em llenço a l'aventura de comunicar una postal visual i sonora que fa pocs dies vaig viure assegut a una terrassa de la ciutat de Palma de Mallorca.
Al meu darrere dues noies d'alt nivell adquisitiu i de dicció castellana perfecta tenien una conversa d'una gran sinceritat. La meva curiositat d'actor em va fer enfocar el canal auditiu cap a aquella direcció. Una de les joves es lamentava que malgrat tenir-ho tot se sentia sola i buida. Feia poques setmanes havia confessat al seu psicòleg que la seva angoixa vital l'alliberava anant a comprar i que quan acabava de passar la visa pel datàfon ja se sentia millor. Després, al cap dels dies, obria el maleter i s'adonava que estava ple de bosses amb les seves adquisicions terapèutiques ja oblidades.

A l'altre costat de la terrassa, davant meu, un conjunt d'africans, agrupats i esporuguits, intentaven vendre als turistes que passaven la seva mercaderia: bosses i ulleres d'imitació; mentre un ensenyava a un altre el document d'expulsió que feia pocs dies la policia li havia fet arribar.
I jo em trobava atrapat en mig de l'absurditat i la injustícia. Darrere meu un món que s'ofega en la buidor més íntima per no saber gestionar l'abundància i, al meu davant, tota la tristesa d'uns homes que, lluny de la seva terra, es mouen empesos pel vent de la pobresa. Damunt d'una illa enmig del Mediterrani, em sento navegar en un mar d'incoherències. Què ens està passant? Com podrem recuperar una mica el seny dins una societat insatisfeta en la seva elit i espantada en la seva base? Estic convençut que el remei a aquesta deriva es troba en el propi curs dels esdeveniments. Aprenent del que ens passa i ajudant a qui ho necessita. Som una espècie més del planeta. L'hem dominat, l'hem manipulat, l'hem exprimit i ara plorem per tenir massa o per no tenir res.
Viatjar és magnífic perquè t'obre els ulls i t'afina les orelles. Només apuntant aquestes notes damunt aquesta megapostal ja m'he fet conscient de dues coses: un problema i una necessitat. El problema de no saber què volem i la necessitat de tornar-nos a trobar com a éssers humans.
Segurament quan rebin aquestes lletres jo ja hauré arribat a casa. Això també sol ser típic de les postals, que igual com els éssers humans, sempre la vivència es fa present (la cartolina ens arriba a les mans), quan ja fa dies que tot va passar. No renunciem a l'exercici d'escriure postals, perquè en la necessitat de condensar informació hi ha el premi de trobar el que realment és essencial per viure en pau quan tornis del viatge.