EL TEATRE DE LA VIDA. Recull d'articles publicats al DIARI DE GIRONA.

D'HEROIS I TIRANS (09-01-2012)

2012-01-09T01:35:00.000-08:00

Escric aquestes ratlles l'últim dia de l'any i mirant enrere. Tinc la sensació que el pitjor ja ha passat. En una tragèdia, tant en el teatre com en la vida, el clímax, el cop dur és quan reps la funesta notícia que dóna pas a la incertesa. Quan el drama comença, quasi sempre els personatges estan perduts perquè no coneixen ni volen acceptar el seu nou estat d'emergència sentimental. Les grans històries de l'escena, com també de les nostres existències, comencen quan un bon dia, la quieta pau d'un ésser humà, d'una família, d'un poble és trasbalsa sobtadament, amb motius o sense. Però un cop assumit el nou estat d'ànim i la nova pel·lícula que et toca viure, comença una travessia que no deixar de ser moguda, dolorosa i compli?cada. Però ja coneixent l'enemic que et tortura, les accions poden prendre un aire de combat i pots abandonar el sempre neguitós estat d'incertesa, fent avançar la història vital o teatral, cap a un desenllaç victoriós, o no. I ara estem a meitat de l'obra. I és en aquest moment on apareixen els herois i els tirans. Ara, quan el terra es desfà sota els nostres peus, hi haurà els que agafaran el timó dels seus equips, de les seves famílies o dels seus seguidors; i sabran arromangar-se, estar al costat dels que ho passen malament i donar exemple amb les seves accions. Els líders-herois són els que en l'adversitat saben mantenir el grup cohesionat, motivat, escoltant tothom i trobant la paraula i l'acció justa per a cada lament. És el que sap esborrar les jerarquies i sense perdre l'autoritat, abandona el despatx per sortir al carrer a compartir la misèria pròpia i la dels altres. El que entén que el secret no es troba en el capital econòmic sinó en el capital humà. En canvi, el lider-tirà és el que volent salvar el seu honor, la seva imatge, el seu prestigi, trepitja qualsevol en nom d'una falsa lleialtat. Somriu davant teu i no fa cap mal gest però quan has girat la cantonada utilitza la debilitat de l'amic per agafar-se fort al seu càrrec. Primer és ell, les seves idees i el seu compte corrent. No valora la feina feta i el més important és fer quadrar els balanços encara que perquè això passi t'hagis d'oblidar del teu objectiu primer: servir el poble. I servir vol dir escoltar els que en saben, respectar els camins fets, acompanyar, i a vegades no molestar. Però, per sort, tot el que comença acaba i quan la tempesta amaina i el vaixell arriba a port, l'heroi esgotat desembarca seguit d'una multitud també cansada però encara generosa que l'aclama i li agraeix la seva entrega i el seu desgast compartit. En canvi, el tirà, quan posa el peu a terra, net i polit, inflat d'orgull i gras de prepotència, envoltat d'un complet silenci, mira enrere i no troba ningú que el segueixi. Generosament la nova terra serà per a tots dos i tots dos tindran opció a tornar-ho a intentar; noves oportunitats d'encert i d'error. Aquesta és la gràcia de la vida: que mentre escalfi el Sol, tots tenim dret a corregir-nos o tornar-nos a equivocar. I jo? Qui sóc jo per donar consells? Ningú. Simplement un incòmode trobador passavolant, que amb la seva pobre llibertat de no ser ningú, gaudeix recitant en places virtuals i literàries les sempre eternes i cícliques històries d'herois i tirans.

POSTAL DES DE PALMA (28-11-2012)

2011-11-28T13:59:00.000-08:00

M'adono que la iniciativa d'escriure postals quan es marxa uns quants dies fora de casa ja és un costum més que se suma a tots els costums que han passat al rebost invisible de les accions oblidades. Copsar la impressió general d'un viatge i intentar comprimir-la en quatre ratlletes és una missió molt agosarada i inconscient. Voler resumir damunt un cartronet tot el que has vist, així com expressar literàriament des de la distància l'afecte per la persona a la qual dirigeixes la missiva és d'una candidesa molt tendra. Però jo dec ser encara de l'última generació d'aquells joves nostàlgics i no desisteixo d'intentar condensar impressions i em llenço a l'aventura de comunicar una postal visual i sonora que fa pocs dies vaig viure assegut a una terrassa de la ciutat de Palma de Mallorca.
Al meu darrere dues noies d'alt nivell adquisitiu i de dicció castellana perfecta tenien una conversa d'una gran sinceritat. La meva curiositat d'actor em va fer enfocar el canal auditiu cap a aquella direcció. Una de les joves es lamentava que malgrat tenir-ho tot se sentia sola i buida. Feia poques setmanes havia confessat al seu psicòleg que la seva angoixa vital l'alliberava anant a comprar i que quan acabava de passar la visa pel datàfon ja se sentia millor. Després, al cap dels dies, obria el maleter i s'adonava que estava ple de bosses amb les seves adquisicions terapèutiques ja oblidades.

A l'altre costat de la terrassa, davant meu, un conjunt d'africans, agrupats i esporuguits, intentaven vendre als turistes que passaven la seva mercaderia: bosses i ulleres d'imitació; mentre un ensenyava a un altre el document d'expulsió que feia pocs dies la policia li havia fet arribar.
I jo em trobava atrapat en mig de l'absurditat i la injustícia. Darrere meu un món que s'ofega en la buidor més íntima per no saber gestionar l'abundància i, al meu davant, tota la tristesa d'uns homes que, lluny de la seva terra, es mouen empesos pel vent de la pobresa. Damunt d'una illa enmig del Mediterrani, em sento navegar en un mar d'incoherències. Què ens està passant? Com podrem recuperar una mica el seny dins una societat insatisfeta en la seva elit i espantada en la seva base? Estic convençut que el remei a aquesta deriva es troba en el propi curs dels esdeveniments. Aprenent del que ens passa i ajudant a qui ho necessita. Som una espècie més del planeta. L'hem dominat, l'hem manipulat, l'hem exprimit i ara plorem per tenir massa o per no tenir res.
Viatjar és magnífic perquè t'obre els ulls i t'afina les orelles. Només apuntant aquestes notes damunt aquesta megapostal ja m'he fet conscient de dues coses: un problema i una necessitat. El problema de no saber què volem i la necessitat de tornar-nos a trobar com a éssers humans.
Segurament quan rebin aquestes lletres jo ja hauré arribat a casa. Això també sol ser típic de les postals, que igual com els éssers humans, sempre la vivència es fa present (la cartolina ens arriba a les mans), quan ja fa dies que tot va passar. No renunciem a l'exercici d'escriure postals, perquè en la necessitat de condensar informació hi ha el premi de trobar el que realment és essencial per viure en pau quan tornis del viatge.

FESTIVALS I FESTIVALETS (22-08-2011)

2011-08-31T09:56:00.000-07:00

Disculpin si sóc massa pesat, però no puc deixar de parlar d'aquelles coses que m'ocupen el dia i em fan somniar de nit. Cada any, a finals d'agost, l'equip del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), encara l'últim tram de l'escalada. Segurament per això, després de dotze mesos de donar-hi voltes, l'última setmana és com enfilar els darrers cent metres abans de fer el cim esperat. La intensitat de les vivències es disparen, les idees es materialitzen i suposo que fruit de l'emoció final, la percepció de les coses es torna clara, diàfana i potser a vegades un punt massa sensible.
Fa un parell de setmanes vaig tenir una controlada discussió amb una autoritat bastant reconeguda dins del món del teatre barceloní. Ell manifestava amb certa ironia que a Catalunya cada poble tenia el seu festival i que aquest excés de voluntat organitzativa perifèrica potser no era gaire bo ni gaire rendible per a un país tan petit com el nostre. Ell acabava el seu discurs dient: "Estic cansat de tants festivalets!".
Des de quan la cultura s'ha mesurat en termes de rendibilitat? Que trist que algú vinculat directament al propi sector que ara ens ocupa pugui esdevenir el primer censor de manifestacions culturals modestes, fetes amb més voluntat que recursos i fruit de necessitats de dinamització del territori mitjançant el teatre, la música o qualsevol tipus de manifestació artística que es pugui compartir. Segurament la idea de Catalunya ciutat està calant en les ments pensants del nostre territori; ara, del que es tracta és de crear grans pols culturals i que sigui la gent la que es desplaci. A mi no em sembla del tot malament, però hauríem de continuar respectant la llibertat organitzativa de pobles petits i ciutats mitjanes.
Hi ha festivals per penjar-se medalles i hi ha festivals per viure'ls des de dins. Festivals per buscar el prestigi exterior i festivals per crear públic que avali aquest prestigi que alguns persegueixen. Festivals fets a cops de talonari i festivals programats des d'una honestedat pressupostària insultant. Per mi, a diferència d'alguns il·luminats que pensen al contrari, tots tenen dret a existir mentre uns no mirin per damunt de l'espatlla als altres. La capital no pot treure la raó a la perifèria. I la perifèria té tot al dret a inventar els seus mecanismes culturals per crear instants de felicitat i de joia compartida. No podem donar legitimitat a una idea pròpia, destruint les idees que envolten la nostra proposta, per quedar-se lliure d'ombres ni de companys de viatge poc glamurosos. Si volem un país ric culturalment hem de deixar que tothom s'expressi lliurament i que tingui accés al seu somni. No hi ha festivals contra festivalets. Hi ha gent positiva i neta contra gent negativa i interessada. Treballem per convèncer els arrogants de la cultura, que en aquesta xarxa hi ha lloc per a tots els nusos.

JA RES SERÀ EL MATEIX (10-06-2011)

2011-06-27T00:54:00.000-07:00

L'anècdota és molt curta però emocionant: dia 19 de juny. La manifestació d'indignats convocada per aquella tarda s'acosta al Teatre Principal de Palma de Mallorca. A dins s'hi estan fent els últims assajos de l'opera La Traviata. Els cantants escolten des de l'escenari els crits del poble. Algú atura la feina. Surten a les escales laterals del teatre amb els seus vestits d'escena, els seus pentinats d'època i els maquillatges una mica exagerats. Volen també manifestar el seu recolzament a la indignació general dels illencs. Aquesta solidaritat és aplaudida pels manifestants.
De sobte, s'obren els porticons d'un balcó lateral del teatre i apareix la figura del tenor Bruno Ribeiro. Observa la iniciativa popular i de sobte, sense que ningú li demani, es posa a cantar el tema més conegut de l'òpera que estan a punt de representar: el brindis. La resta de la companyia, al peu del balcó del tenor, el segueix i sorgeix el moment màgic: el poble s'hi apunta cantant tots plegats festivament, la tornada musical: tots a una sola veu. El que sempre ha significat l'elit de la cultura musical dóna la mà a la gent del carrer que es mobilitza per fer sentir el seu descontentament general. No hi ha retrets, ja no hi ha mons separats. Uns instants que suposo inoblidables per als qui els van viure i una connexió que no ens hauria de passar per alt.
Segurament la gent del món de la cultura hem desenvolupat una capacitat antiga de viure entre ambigüitats i males èpoques. Potser per això, ara, en temps de retirada econòmica, portem amb més dignitat la misèria que tot ho amara i que coneixem bé. Malgrat els atacs ha resistit la nostra il·lusió per aconseguir un fi. Potser l'error està en deixar la recerca d'una solució futura i per a tots en mans d'encarcarats tècnics de despatx, d'economistes de llibre, de polítics de demostrada ineficàcia. Potser aquesta vegada toca posar-nos en mans dels que veuen més enllà de xifres i balanços. Està demostrat que els que han basat la seva felicitat amb fer créixer números bancaris ens han portat a la infelicitat col·lectiva. Potser ja és hora que parli la gent que coneix bé el camí de les emocions grupals.
Perquè està clar que la riquesa material no tornarà, però potser el secret està en poder tornar a retrobar un estat d'ànim positiu acceptant sense problemes que ja mai més res no tornarà a ser el mateix. Recuperar autoestima; tornar a reconèixer els moments de felicitat perduda; trobar novament el sentit positiu de les coses.
No serà fàcil. Jo crec que aquesta recuperació anímica està en mans de la gent de la cultura que ara, erròniament, estan escanyant i provocant una extinció silenciosa i progressiva. Un altre error més. De moment, la unió de cel i terra, l'he vist a través d'una cançó italiana, en una illa al mig del Mediterrani; i això ens hauria de donar alguna pista.

30 ANYS D'AADPC (13-06-2011)

2011-06-22T09:23:00.000-07:00

Fa una setmana que es va celebrar el trentè aniversari de l'Associació d'actors i directors professionals de Catalunya (AADPC) i en temps d'indignats caldria mirar enrere per prendre exemple i aprendre d'indignacions passades. Evidentment el motor de tot va ser una qüestió política: amb la mort d'en Franco, en aquest país, hi va haver un esclat d'il·lusió importantíssima. La família del teatre a Barcelona va estar d'acord que s'havien de començar a reivindicar millores i també cal dir que la professió en aquell moment estava vivint una greu crisi laboral. Gairebé tothom militava en algun partit polític, amb més o menys implicació i es pot dir que el col·lectiu d'actrius i actors professionals no arribava als 200; per tant cal reconèixer que era molt més fàcil mobilitzar el personal.
D'aquesta primera onada de lluita en va néixer el festival autogestionat Grec 76. Va ser un èxit total. El problema va venir perquè al final d'aquell Grec, es va decidir proposar a l'Assemblea d'Actors adherir-se a l'Assemblea de Catalunya. La part més àcrata no hi va estar d'acord i va venir la ruptura. Els de l'esquerra més parlamentària van decidir tirar endavant la següent programació del Grec 77 i la part més anarquista va muntar el Saló Diana. Divisió dura, trista, d'enemistats personals.
Varen passar molts mesos i un dia, una persona de la professió que sempre barrinava, l'actor Carles Lloret, va dir a la seva gent més pròxima: hauríem de fer una Associació d'Actors, perquè aquesta situació que tenim ara no pot continuar, és un desgavell. Ja havia parlat amb en Rafel Anglada, en Joan Miralles i en Jaume Nadal. A aquelles primeres reunions també s'hi varen incorporar l'Alfred Lucchetti i la Montserrat Carulla. Es trobaven en un bar de davant d'on vivia en Carles Lloret i que es deia Can Pere; i allà es va redactar una carta on convocaven una primera assemblea d'actors i actrius al Teatre Romea.
La pregunta era: a qui convoquem després del que ha passat ? La resposta clau va ser: a tothom! En va sortir un llistat de 800 persones. En aquella mítica assemblea al Romea va passar una cosa molt maca. La gent hi va anar sense recels, oblidant mals moments anteriors. Suposo que la gent va entendre que pel camí de la disputa no s'anava enlloc. És va llançar una consigna: Aquesta vegada no és farà política ideològica. Només ens associem per resoldre problemes professionals, laborals i culturals.
Finalment el juny del 81 es va presentar oficialment l'estatut consensuat i va néixer legalment: l'AADPC. A partir d'aquí ja va ser un sindicat reconegut i es podia anar a negociar qualsevol qüestió laboral del nostre col·lectiu professional que creguéssim que s'havia de millorar.
I aquesta és la crònica molt resumida dels fets: indignar-se però no marginar-se. Si vols canviar el sistema és millor estar a dins. Segurament la reforma serà menys vistosa i mediàtica però serà més honesta, valenta, amb coneixement de causa i conseqüent.

CULTURA: ELITS I BASES (30-05-2011)

2011-05-30T05:09:00.000-07:00

Tinc la sensació que, per fi, un adormit engranatge emocional, s'ha posat en marxa quasi involuntàriament en cadascun dels habitants del nostre país. Alguna cosa s'està gestant en el mes íntim dels ciutadans que ens pot portar a noves maneres d'entendre la nostra organització social i la nostra manera de relacionar-nos amb el poder i els representants que gestionen el nostre mandat d'organitzar-nos i representar-nos. La clau de l'èxit d'alguns escollits ha estat entendre que ja no serveixen antics manuals i ara toca arremangar-se i tractar de tu a tu el ciutadà.
Feina complexa, cansada, segurament poc agraïda i vistosa, però que dóna sentit a l'art de la política; en definitiva de les relacions humanes. Hem viscut una època de governants i governantes tancats en els castells del seus despatxos. Seriosos, distants, cofois dels seus actes, arrogants en alguns moments, però sobretot posant per davant els interessos del partit que els podia fer escalar posicions i oblidant que el poder que tenen emana del poble que els ha votat. Hi ha hagut una minoria que han sabut no tallar la comunicació amb la quotidianitat dels seus electors i aquesta actitud propera i d'acompanyament els hi ha reportat la recompensa de revalidar el seu desig personal de continuar treballant pel col·lectiu. En el mon de la cultura podríem dir que ha de passar tres quarts del mateix. Portem molts anys alimentant una elit arrogant i mal educada que ha preferit enfilar-se a la punta del triangle i no mirar la base popular que deixava enrere. Aquesta base mes anònima que amb els seus impostos a permès que s'aixequessin grans projectes de prestigi internacional i a vegades gens rendibles; i que al final només han servit per alimentar un olimp d'artistes escollits i un grapat de gestors culturals que van acumulant premis però que cada vegada estan mes sols.
M'agradaria que aquesta inèrcia nascuda a cops de socialisme incoherent, s'aturés i ens adonéssim tots plegats que la cultura que cal potenciar és la de proximitat.Hem de recuperar i treballar per educar una sensibilitat artística a les escoles. S'han d'obrir els espais culturals de pobles i ciutats a la gent que té ganes de fer coses i no posar pals a les rodes a la pròpia gent de casa. Cal tornar a potenciar l'associacionisme cultural i estar al costat de les iniciatives potser poc vistoses dels nostres barris, que en definitiva son la font d'una vida ciutadana desperta i compartida. Durant molts anys el sistema de subvencions ha tapat el desconeixement que molts polítics tenien sobre aquest tema i han aconseguit desballestar, desanimar i pervertir la rica base cultural que tenia la societat catalana. Algú ha de dir que s'ha acabat el temps d'abonar unes minories i que s'hauran de destronar els gurus que ens han volgut fer por amb el seu poder autoconcedit. Cal tornar al poble el que ell va fer néixer; per que en definitiva: CULTURA, és la rica, variada i fins i tot desigual expressió d'un poble; i no el negoci d'uns quants venedors de veritats úniques i poc rendibles en tots els sentits.

EL CANDIDAT DE LA IL.LUSIÓ.(02-05.2011)

2011-05-02T12:40:00.000-07:00

Ja m'ho diuen sempre a casa que no em fiqui en política, però a aquestes alçades de la pel·lícula no voldran que canviï la meva inèrcia vital i passi a fer cas als pares, perquè segurament no sé ni com es fa. Ells saben que me'ls estimo molt, encara que sempre els hagi portat la contrària, perquè potser, en aquesta lluita d'anar contra corrent i rebutjar tot el que prové dels ordres preestablerts, alguns hem trobat la força, el segell propi i la sal particular de la vida.
Entenc que actualment ficar-se en política té molt mala premsa. I no em refereixo als que la comentem sense risc de guanyar o perdre, allunyats de les trinxeres, sinó que en aquest article em vull referir a totes aquelles dones i homes que malgrat la mala fama que té avui en dia l'ofici vocacional de la política surten de l'anònima col·lectivitat amb intencions molt variades per agafar el timó d'un país, d'una comunitat o d'un municipi. Ara que s'acosten les eleccions potser més viscudes, des de la proximitat que ens donen les nostres places i carrers, m'agradaria analitzar alguns aspectes dels candidats i candidates que hauran de passar pel mal tràngol de ser observats, investigats, interpel·lats i si tenen molta mala sort: fins i tot votats.
Bromes a part, el que jo tinc molt clar és que les eleccions municipals les guanyarà aquell o aquella que sàpiga transmetre la il·lusió de ser escollit. No entenc aquelles candidates o candidats amb riures forçats, amb desgana o amb excessiva agressivitat. Els humans tenim un sentit ocult que ens fa detectar qui és el nostre enemic natural. Finalment no deixem de ser una espècie animal "privilegiada" i "sofisticada". Estic convençut que quan tenim la possibilitat de creuar-nos físicament amb els candidats, se'ns dispara en algun racó amagat del nostre cervell alguna observació lligada als nostres orígens més ancestrals que fa que amb una dècima de segon tinguem tota la informació necessària per saber que aquella persona que tenim al davant forma part del ramat protector o si pel contrari apareix una desconfiança instintiva que fa que ens vulguem allunyar d'aquell nostre congènere.
Per a gran sort dels humans, aquesta qualitat d'empatia no s'educa ni es compra. Per tant, sempre he cregut que els programes polítics no són res si no hi ha algú que em transmet la confiança que els aplicarà si finalment surt escollit. Transmetre és la paraula clau. La intuïció és una qualitat desprestigiada, però en la selva de la política potser ja és l'única esperança que ens queda.

Escoltin, preguntin, conversin, però si al final tenen encara dubtes, acostin-se als nostres candidats i candidates i encaixin la mà amb ells per notar el tacte de la seva pell; aguantin la seva mirada i arribin fins al fons; observin de on neix el seu somriure; i un cop fet tot això: votin! Després ja vindrà la política.

OLOT,CULTURA AMB VALENTIA. ( 21-03-2011)

2011-03-21T03:36:00.000-07:00

Olot va ser, durant la meva infància, la ciutat somniada i captivadora: la meva Atenes particular. Era lògic, perquè tot allò que a mi m'enlluernava i que jo admirava artísticament al meu voltant provenia d'aquelles contrades. Creia, des de la soledat més íntima, que la meva "personal i diferent" percepció de les coses provenia de l'empremta genètica que em lligava d'una manera invisible a la nissaga creativa familiar que va habitar en aquelles cases, places i carrers que, per desgràcia, visitava massa poc. Anar a Olot em provocava una felicitat interna, poc compartida en aquells moments, i que, després de molts anys, encara revisc cada vegada que la trepitjo.
Fa pocs dies he tornat a experimentar aquesta sensació tan especial i estranya al mateix temps. Però ara, amb la racionalitat que et dóna el celebrar anys, sento que aquella intuïció infantil de ciutat diferent es materialitza i es justifica observant la diversitat cultural d'aquest municipi i la valentia de totes les propostes que tira endavant. No he vist mai tanta iniciativa cultural en tan pocs metres quadrats i no he conegut tanta modernitat en les seves propostes en un municipi que per situació geogràfica hauria de tendir a ser un reducte de conservadorisme. No em vull perdre citant tots els projectes lligats a l'activitat cultural d'Olot , i que es coordinen des de l'Institut de Cultura de la Ciutat, pequè per a això ja hi ha les vies de difusió pertinents.
Del que sí em ve de gust reflexionar és per què un lloc de tradició opaca i estructura tancada s'ha convertit, des de ja fa anys, en una capital cultural oberta, moderna i valenta. La necessària i ben feta remodelació del Teatre Principal en temps d'estretors és l'exemple més clar que els governants i gestors d'Olot creuen i aposten per la cultura com a eina de formació, integració i dinamització de la seva ciutat. Intercanvis culturals, residències, beques, laboratoris, programacions arriscades, que combinades amb la rica tradició folklòrica i l'estima a les arrels mes populars de la ciutat, fan que Olot sigui un exemple de municipi diferent i "original" en la seva manera d'entendre el creixement i la celebració cultural dels seus residents. Conec de les dificultats econòmiques que com tots els gestors culturals dels nostres pobles i ciutats proclamen, també Olot està patint. Però estic convençut que el camí de la diferenciació i la especialització cultural que Olot ha escollit en el seu dia a dia, farà que aguanti el cop i encari el futur amb noves expectatives. De petit vaig intuir que Olot era un oasi de somnis familiars i ara ja de gran confirmo que aquesta ciutat també es volcànica amb les seves propostes culturals i que prefereix més projectar-se cap a un futur innovador i no acomodar-se en un present conformista i aigualit.

CARNAVALS OBLIGATORIS (07.03.2011)

2011-03-08T11:58:00.000-08:00

La meva mare es filla de Vilanova i la Geltrú, l'actual capital del Garraf. Una vila marinera i sobretot festiva, com poques he conegut. Els vilanovins i vilanovines porten la festa enganxada a la pell i això ho vaig descobrir de ben petit. Un dels records més antics que tinc és la nit del dissabte de Carnestoltes a la Rambla Principal de Vilanova, plena de gom a gom, impossible de fer un pas, i envaïda per milers de persones disfressades de qualsevol cosa, gaudint d'una catarsi col·lectiva, compartint gresca,soroll i felicitat. L'endemà: diumenge de comparses. Corrues de parelles saltant pels carrers al ritme de la banda i després guerra de caramels a la plaça de la Vila. No en va, Vilanova i la Geltrú va ser l'única població catalana que mai no va deixar de celebrar el seu Carnestoltes, malgrat les prohibicions franquistes. Aquesta rebel·lió popular i festiva imprimeix caràcter, es vulgui o no.
Així vaig viure els meus carnavals d'infància i adolescència. Quan vaig fer el pas a la joventut, aquella festa se'm va fer massa familiar i llavors vaig descobrir la luxúria, el pecat i la provocació del Carnaval de Sitges. Però jo, durant la resta de ?l'any, era gironí i mai, enmig de tanta disbauxa, vaig sentir la necessitat de disfressar-me. Sempre vaig ser un espectador passiu d'aquella bogeria de músiques, revolta de fantasia i competició de mons imaginaris. Hi ha pobles nascuts per celebrar i pobles nascuts per observar com els altres celebren. Ciutadans capaços d'oblidar qui són i d'altres d'incapaços de trencar amb la seva imatge quotidiana. Girona mai ha estat una vila amb tendència als excessos. Tot sempre ha estat mesurat per l'autoritat, controlat pel què diran i reprimit per uns segles d'història potser massa lligada a la grisor d'unes pedres consagrades i vigilants.
Aquests dies de Carnaval la reflexió és obligada: cal disfressar-se si no se'n tenen ganes? No em refereixo a les festes orga?nitzades amb una finalitat lucrativa, imposada o estandarditzada, si no a la festa improvisada i necessària. Parlo d'un Carnestoltes autèntic, d'aquella festa ancestral que conserva l'essència del seu punt de partida. Potser avui en dia no té sentit transvestir-se o amagar-se darrere una màscara. Algunes societats ja han oblidat l'instint de la transgressió, d'altres no l'han cultivat mai i una minoria conserven agònicament una festa que perd espontaneïtat i guanya comercialitat. Tinc la sensació que el Carnaval va sorgir com una necessitat de trencar amb la norma i la correcció i ara la correcció i la norma l'han domesticat i descafeïnat. Quina sort haver conegut l'espontaneïtat de la incorrecció i quina tristesa que no tothom l'hagi tastada alguna vegada. Tota la resta: convencions.

UN GRAN DILEMA (21.02.2011)

2011-02-21T01:44:00.000-08:00

L'anunci que el conseller de Cultura, Sr. Ferran Mascarell, ha fet al Parlament de Catalunya aquesta setmana, de retallar un 20 per cent els fons que la Generalitat aportarà als equipaments culturals del nostre país, m'ha fet pensar una mica i m'ha despertat un gran dilema personal i que, m'atreviria a dir, és molt compartit pels col·legues d'ofici. En cap cas aquesta retallada m'ha sorprès. Era d'esperar. El sector cultural, com és evident, també ha d'aportar la seva part de solidaritat en aquest gran esforç mai abans experimentat, de redreçar les finances d'un poble, mal gestionades per una minoria i poc aprofitades per la majoria.
Els que porten vinculats d'una manera o altra a la producció i dinamització d'esdeveniments culturals, ja fa un parell d'anys que anem convivint amb la tisora i la goma d'esborrar. La retallada, afirma el conseller, no serà lineal i les solucions hauran de venir de la mà del rigor i de la imaginació. Em temo que el rigor el voldran aportar els politics i la imaginació ens tocarà administrar-la nosaltres, com sempre.
Però en temps d'estretors econòmiques i mercats que s'enfonsen, hi ha un debat que em tortura: hem de continuar dins el minúscul i endogàmic mercat català o hem d'oblidar-nos de patriotismes i començar a barrejar-nos i traduir-nos? El teatre i la literatura potser son les arts més atrapades per aquest gran dilema: o caixa (fer calaix) o faixa (defensar la nostra identitat lingüística). La meva imaginació ja no dóna per a més i començo a "imaginar-me" fora del territori protector i sentimental. Aquesta crisi ens portarà a dissoldre'ns una mica més com a poble? Les necessitats de subsistència passaran per damunt del nostre convenciment patriòtic. Serem els més catalans del cementiri cultural?
Aquesta és la meva gran contradicció compartida. Estimo aquest país però la seva petitesa ara ens escanya. Els que vivim de la paraula potser haurem de decidir entre ser màrtirs o traïdors. Suposo que la meva vena dramàtica ara s'accentua però la reflexió de canviar de llengua per poder mantenir-se, comença a prendre cos i camins de realitat. Tinc la sensació que uns quants s'estan fregant les mans veient com alguns catalans s'han d'empassar l'orgull i han de començar a parlar llengües estrangeres. Que bonic que seria poder viure sense estretors dins el teu propi país i que normal hauria de ser poder-nos expressar culturalment amb la nostra llengua, a territoris de països veïns.
Ara ens demanen imaginació per combatre la misèria cultural. Està bé, buscarem solucions però que ningú s'escandalitzi si les trobem fora de casa. Espero que la nostra identitat catalana més íntima no se'n ressenti i que la gent de la cultura sapiguem troba una fórmula d'obrir mercats sense deixar de treballar per Catalunya.

UNS LLUM DINS LA FOSCOR (07-02-2011)

2011-02-10T01:53:00.001-08:00

És evident que el desànim ja s'ha instal·lat a la nostra societat amb la intenció de quedar-s'hi una bona temporada. Venim d'un camí de baixada constant cap a la por i ara ja podem dir que hem arribat a la planta baixa de la incertesa. És com si una onada de fred invisible ens hagués congelat la iniciativa i la nostra capacitat de generar nova activitat hagués quedat desactivada per un virus de procedència coneguda. Sabíem que això arribaria i ningú va fer res per frenar-ho. Ara tots plegats diem que ja es veia a venir però en el moment de les vaques grasses, vaticinar el desastre era mal vist i preferíem mirar cap a una altra banda. A mi em sap greu per aquells que ja no tenien res i ara tenen molt menys; i no em preocupa tant la dissort d'aquells altres que volent tenir molt van fer que ara tots tinguem menys que abans.
És possible que, com a la selva, ara sobrevisquin els més adaptats a la penúria. Ara vindrà el temps dels forts en l'adversitat. Hi ha tota una sèrie de col·lectius i professions que varen aprendre a conviure amb la dificultat i que en aquests moments d'incògnites estan millor adaptats a sobreviure sense que el desànim els paralitzi. Aquells que varen construir els fonaments de la seva felicitat amb riqueses immaterials, ara són els avantatjats en aquesta cursa cap a la subsistència. És evident que hem creat una societat basada en el consum i l'economia , però els humans amb visió "artística" de la vida segur que no noten tan la baixada de la cotització a borsa del valor anomenat estabilitat emocional.
Tanquem portes i calaixos. Abaixem persianes i apaguem aparadors. El paraigües de la por dels poderosos aixopluga els petits aprenents d'acumuladors de riqueses enverinades. Tenim el que ens mereixem? Segurament no tots. Però en tot cas hi ha una llum dins la foscor. No tot està perdut, perquè en el perdre hi ha la força per tornar a guanyar. Haurem de tornar a creure en els "artistes" de les idees. Haurem de seguir les passes dels estalviadors de monedes màgiques i generadors de somnis nous. Una altra vegada tocarà als honestos salvar als corromputs. Els que abans eren titllats d'idealistes i sonats per part dels especuladors fanfarrons, ara els tocarà liderar el canvi amb les seves propostes imaginatives i nascudes d'una pobresa acceptada i quotidiana. Espero que aquest cop haguem après la lliçó, però em temo que per molt que diguin que els homes i les dones d'aquest planeta aprenen dels seus errors, crec estem abocats al cicle vital de llums i foscors. Morir per tornar a renéixer. La foscor ja ha fet la seva feina i la llum ha de comença a despuntar. Primer vindrà com un desig i després ens il·luminarà com una realitat inevitable. Que ningú s'espanti. Estem condemnats a sobreviure.

UNS LLUM DINS LA FOSCOR (07-02-2011)

2011-02-10T01:53:00.000-08:00

CULTURA DE PROXIMITAT (24.01.2011)

2011-01-25T02:19:00.000-08:00

Alguns candidats municipals d'arreu del territori català ja han començat la seva cursa personal per arribar a agafar amb fermesa la desitjada vara que els autoritzarà a presidir el govern dels seus pobles o ciutats. Quasi tots segur que tenen molt clar el seu programa electoral. Potser un dels punts més ambigus de la personalitat política és la cultura, perquè aquesta regidoria municipal és tan àmplia com fonedissa; tan amable com perillosa. Molts creuen que l'èxit d'una bona política cultural municipal està en la capacitat de disposar recursos econòmics, però poder endegar programacions, beques, subvencions o encàrrecs. La pregunta més freqüent és: què creus que fa falta en aquesta ciutat en temes de cultura?
Al meu parer la resposta no podria ser més senzilla: no fan falta coses, fan falta persones. M'explico: l'àmbit de la cultura municipal no té res a veure amb el tractament que s'ha de fer d'aquesta mateixa àrea des del govern de la nació. El país marca els reptes i els municipis fan el que poden. No parlo de la ciutat-estat que és Barcelona. Aquesta gestió cultural de la capital no és tan agraïda perquè serveix a interessos que moltes vegades van més enllà del marc de la pròpia ciutat. Em vull referir als centenars de municipis catalans, que amb res ho han de fer tot. I aquí és on apareix el mag, la malabarista, l'enamorat o la romàntica, convertit en regidor o regidora de cultura. Perquè a diferència d'altres càrrecs municipals, aquest últim només té sentit si qui l'assumeix té per damunt del seu interès personal o de partit el compromís per la cultura en el seu sentit mes popular, més compartit, més de proximitat.
Cada càrrec comporta la seva cara i la seva creu. Les regidories de cultura municipals requereixen dones i homes disposats a donar-ho tot pel gaudi dels altres. Ha d'estar al costat de la gent, parar l'orella, estar quan no se l'espera, deixar que parlin els altres, cedir la veu als que en saben i, sobretot, pensar que la cultura no dorm ni descansa. La cultura no es viu als despatxos ni es vesteix de roba de marca. Qui es comprometi a aquest càrrec tan ple de vivències ha d'estar disposat a compartir i regalar tot el seu temps personal necessari. No és anar a l'oficina. La cultura només la pot gestionar gent amb mentalitat d'artista sense voler ser-ho. Perquè el funcionariat i la burocràcia no casen bé amb l'art de comunicar, de compartir, de morir una mica cada dia i de renéixer en cada fet creatiu. Hi ha pobles o ciutats que han perdut el temps buscant el prestigi cultural a fora i no s'han adonat que el tresor més preuat el tenien a tocar dels seus carrers i places. Alguns estem cansats d'elits culturals. Som uns quants que volem que la cultura torni a anar a peu i no amb AVE. No és qüestió de grans pressupostos, ni de grans plans estratègics. Escoltar. Acompanyar. Dialogar. Aquesta és la meva travessa pública per a una bona gestió cultural de proximitat.

QUE TORNI EN FLOTATS ( 13-12-2010)

2010-12-13T02:31:00.000-08:00

Aquest no és l'article que haurien de llegir avui. Fa quinze dies acabava la meva darrera comunicació am
b vostès amb un "Continuarà..". El que es prometia un profitós intercanvi cultural de sis dies entre la companyia Teatre de Contacte de Maçanet de la Selva i la ciutat israeliana de Netanya va quedar diluït en el no-res per culpa d'uns inhumans controladors aeris. Només espero que tot aquell desgavell viscut de desil·lusions i frustracions aèries serveixi perquè algú s'adoni que els privilegiats sempre volen més privilegis i sóc feliç de viure arran de poble, perquè des de la base el món és més divertit i més solidari.
Aquesta tranquil·litat del que està lliure de grans responsabilitats és la que em dóna la pista per parlar d'un tema que fa dies que em volta pel cap. Sense desvetllar cap secret de la trucada, farà un parell de mesos vaig parlar amb en Josep Maria Flotats. Jo li demanava una col·laboració literària i ell va declinar molt amablement la meva petició. Vaig tenir la sort de tenir-lo com a mestre i amic, i amb els raonaments que em va argumentar per no acceptar la proposta vaig comprendre que la ferida de la seva destitució com a director del Teatre Nacional de Catalunya encara estava oberta després de més de deu anys. Només uns pocs el varen fer fora però tota la resta de ciutadans catalans ens en vàrem desentendre per la incapacitat de poder-hi fer res o per ignorància. Aquesta destitució traumàtica va passar durant un govern convergent del president Pujol, i el braç exe?cutor d'aquest error històric va ser el del conseller de Cultura del moment, el Sr. Pujals. Al Sr. Pujals ja fa anys que li hem perdut la pista pública, ha desaparegut, però en Josep Maria Flotats no ha parat de treballar i encadenar un èxit darrere un altre. No se'ls fa estrany que els que marquen la política cultural d'un país tinguin una vida "útil" de quatre o com a molt vuit anys, mentre que els veritables obrers o arquitectes de la cultura, que viuran i moriran artistes, estan sotmesos als capricis dels controladors aeris de la cultura?
Els socialistes, en dues legislatures, no s'han mullat mai en aquest tema. Estic convençut que el final d'aquesta història encara no està escrit.
Un govern de Convergència i Unió va escapçar la feina i el somni de Josep Maria Flotats i només un govern de Convergència i Unió pot corregir aquella fatal decisió. El Sr. Mas té l'oportunitat històrica de fer tornar en Josep Maria Flotats i, quan toqui, nomenar-lo un altre cop director del TNC. Mai no sabrem com hauria estat el nostre viatge i el d'en Josep Maria Flotats si els nostres respectius avions no ens haguessin deixat a terra, però el que sí sabem és que després dels disgustos i els errors sempre hi ha noves oportunitats per aixecar nous vols.

VAMPIRS D'EXIT(15-11-2010)

2010-11-15T02:05:00.000-08:00

Una de les preguntes més freqüents que es fan als actors en general és: Què representa l'èxit per a tu? Jo sempre contesto el mateix: L'èxit és com un gustós caramel, que si el desfàs a poc a poc a la boca, pots gaudir intensament del seu sabor i la seva dolçor, però si tens pressa, el mastegues amb neguit i te l'empasses, et pot provocar una mala digestió de conseqüències a vegades imprevisibles.
Però també, i suposo que amb els anys, comences a redefinir i redimensionar l'abast d'aquesta paraula i comences a veure una llum clarificadora al final d'aquesta ensucrada persecució ingènua. És evident que la força d'aquesta idea rau en la seva volatilitat i relativitat, però el que et dóna la pista més gran de que t'hi estàs acostant és quan apareix el joc brut. Perquè en el món dels que volem trobar l'equilibri personal sempre hi ha els que et volen desequilibrar. Suposo que com tot en aquesta vida, té els seus mecanismes de compensació, i a més possibilitats de trobar el teu camí, més destructors de somnis apareixen.
Segurament l'èxit real, doncs, és haver caigut al costat de les forces del bé i no del mal. Saber que pots anar pel carrer amb la cara ben alta, mirar als ulls de la gent, saludar a cada cantonada, participar dels èxits del altres sense que tu et sentis un infeliç; fugir d'una realització personal jugant prepotentment amb les realitzacions dels teus conciutadans; això per a mi ja és el zenit de la realització com a ésser humà. Ha de ser tan trist menjar de l'insult, la mala educació, la falta de respecte al pròxim i de les revenges personals. Finalment t'adones que aquests petits reietons provincians solitaris només saben viure xuclant la sang d'aquells que els recorden els seus fracassos personals i professionals més íntims.
El teatre és un món fantàstic i apassionant. Ple de moments indescriptibles i de vivències que et fan sentir únic. També hi ha moments de ràbia i d'impotència però l'endemà t'adones que l'honradesa i la veritat sempre guanyen, i mentre alguns es tanquen als seus laboratoris de rancor; d'altres sortim al carrer a ballar amb els nostres amics i els que ens estimen.
Jo sóc un fan d'Alaska i en aquests moments escolto una lletra que il·lustra perfectament aquest article. Diu: "La envidia es como un puñal, a quien se lo voy a clavar.... Malgasto mi talento destrozando a los demás, propagando mil mentiras, disfrazando la verdad, estoy perdiendo un tiempo que no voy a recobrar, parece que mi vida no da para más. Criticar por criticar". Genial!

LA TIRANIA DELS NOMS. (01-11-2010)

2010-11-01T03:23:00.000-07:00

En el món del teatre sempre s'ha dit que tenir un nom és important. A mi aquesta frase sempre m'ha creat moltes preguntes perquè no he sabut mai quan és té un nom o es deixa de tenir. Cadascú és propietari d'una denominació personal i intransferible però resulta que després aquest segell familiar heretat ha de passar per un tribunal d'entesos invisible que fa que aquest nom passi a la posteritat o es quedi entre un dels milions i milions de noms i cognoms que passaran per aquesta vida sense pena ni glòria. Perquè la popularitat te la dóna el poble, però el segell de qualitat s'atorga des de les més altes esferes de la intel·lectualitat. I aquí és quan m'agafen sempre les ganes de riure. Perquè al poble no se'l pot enganyar. Encara que alguns el vulguin desprestigiar en el sentit d'afirmar que mai arribaran a destil·lar l'essència de l'art i la cultura, puc afirmar que som molts treballadors de l'escena que només escoltem el senzill ciutadà o ciutadana del carrer, que ha pagat la seva entrada i que és molt més lliure per dictar la seva sentència: planera, alliberat o alliberada de capelletes i amb la tranquil·litat del que no hi té res a perdre o a guanyar. Quan la crítica arriba de les altes esferes de la modernitat aquí ja pots començar a desconfiar, tremolar, inquietar-te, tornar-te escèptic, riure i mai plorar.
Des de fa molt temps s'ha posat de moda que tot el que arriba de països enllà és la bomba en patinet. En canvi les produccions casolanes són massa ingènues, poc profundes i no vesteixen gaire. Permetin-me un petit conte: hi havia una vegada un actor català que mai no aconseguia col·locar una de les seves propostes teatrals a les programacions de teatres nacionals o festivals de prestigi del seu país. No el volien enlloc perquè feia coses massa "catalanes", massa d'estar per casa. Un dia va presentar una proposta amb el text d'un autor argentí i sota la direcció d'una jove promesa parisenca. S'estrenaria en un festival de Berlín i després faria una petita gira per Venècia, Viena i Madrid. Llavors tots hi van córrer. Tots volien saber de què es tractava aquesta aventura escènica tan "chic". A mesura que entrava als despatxos dels gurus teatrals els feia evident que havien caigut a la trampa dels noms. Aquest actor va continuar sense treballar a casa seva però va ser el paio més feliç de la terra.

NOUS TEATRES PROPERS(04-10-2010)

2010-10-04T01:14:00.001-07:00

Podria semblar una paradoxa però en aquests últims temps de crisi econòmica, l'àrea metropolitana de Girona ha vist créixer el seu nombre de sales teatrals rehabilitades o reconstruïdes. Potser la inauguració que ara ens cau més lluny és la del bonic teatre de Celrà. Després va venir Bescanó i també vull destacar l'encertat teatre de Fornell de la Selva: La Sitja. Tres sales totalment renovades, fins a no reconèixer el seu edifici original. Tres espais de cultura de primera divisió, a prop del nucli central de la ciutat de Girona; amb dinàmica, personalitat i empenta pròpia.
També voldria destacar la inauguració del nou teatre del centre cívic de Sant Narcís, un espai per al barri també remodelat i que aporta a la ciutat una caixa escènica totalment equipada i perfectament preparada per incorporar-se al circuit de sales d'exhibició professional de la ciutat. No em vull oblidar d'un teatre que vaig descobrir fa poc i que no fa gaire soroll però que em sembla que el podria fer: el nou teatre de Vilobí d'Onyar, i potser també aquí hi podríem sumar un espai molt acollidor, que també fa funcions teatrals: el teatre de Riudellots de la Selva. Sembla ser que Sarrià de Ter està intentat posar en marxa una sala de petit format per a propostes escèniques més senzilles. Si posem la mirada una mica més lluny hauríem de parlar del nou escenari de La Catequística de Figueres i ben aviat ha d'arribar la inauguració del tant esperat nou teatre de Lloret de Mar.
Estic convençut que em deixo algun equipament escènic de recent obertura, però no arribo a tot arreu. Què està passant? Tothom sap que la cultura és la primera partida econòmica que els ajuntaments i institucions retallen en temps d'estretors. Com podran omplir-se de programacions totes aquestes noves sales? Ara més que mai els professionals de totes les arts escèniques hauran d'ajustar preus i crear produccions de baix cost si volen poder trepitjar aquests nous escenaris; i mai com ara els amateurs han tingut tan a prop l'oportunitat d'entrar en les programacions dels seus municipis gràcies al seu baix cost de contractació.
Vivim en una època de grans contradiccions i el teatre no podia quedar fora d'aquest gran Cafarnaüm en què s'ha convertit la construcció de la nova dècada que comença. Més sales que mai, menys diners que mai. Més actors i actrius que mai i menys produccions que mai. Potser ens calia arribar fins aquí per destriar el gra de la palla. Per reinventar-nos i trobar noves formules d'aproximació i fidelització de públic.
Els programadors culturals i creadors són els responsables màxims de no deixar que aquests nous escenaris que tenim tan propers es converteixin en buits contenidors i siguin els motors de la recuperació anímica i dinàmica d'una societat catalana, que de la mà de la cultura pot superar qualsevol entrebanc i desànim.

I MAI NO ANIREM A MOSCOU....( 20/09/2010)

2010-09-20T09:45:00.000-07:00

Si en una entrevista hipotètica em fessin triar una frase d'alguna peça clàssica teatral, potser triaria la que encapçala aquesta columna d'opinió. Aquesta frase la trobareu a l'obra de Les tres germanes d'Anton Txèkhov. Aquest autor rus es considerat un dels patriarques del conte. Fou mestre en el tacte emocional i el dibuix dels personatges, amb gran cura crítica d'uns textos impregnats de sensibilitat i sentit de l'humor. A partir de temes de la vida quotidiana, va fer un retrat del pathos de la vida russa anterior a la revolució de 1905.
Era un mestre en l'estudi psicològic de les vies inútils, tedioses i solitàries de persones incapaces de comunicar-se entre elles i sense possibilitat de canviar una societat que sabien malgirbada. En gran mesura, a ell es deu el relat modern en el què l'efecte depèn més de l'estat d'ànim que de l'argument.
Les seves obres dramàtiques, igual que els seus relats, són estudis del fracàs espiritual d'uns personatges immersos en una societat que es desintegra. És per això que quan rellegeixo una i altra vegada un dels textos teatrals que mes m'han "afectat" en la meva formació com actor, m'adono que la història es repeteix. Aquell enfonsament de la Rússia Imperial podria trobar el seu paral·lelisme, en el moment actual de confusió mundial que estem vivint.
Els personatges de Txèkhov no son innocents tampoc en la seva desgràcia. Ells van alimentar una vida fictícia de somnis i desitjos, van inflar una bombolla sentimental de felicitat eterna basada en la seguretat d'unes estructures antigues i molt corcades. Van pensar que el benestar era un dret assolit i consolidat i van confiar que la grandesa d'un Imperi avalava una felicitat eterna. Ara estem com l'Irina, la Maixa i l'Olga: tristos, decebuts, desanimats...pensat que tot s'ha acabat, amb la resignació de la grisor instal·lada en les nostres vides, acceptant que no tornarem a sentir aquella sensació de petita felicitat quotidiana...i mai no anirem a Moscou. És evident que la història es cíclica però mai és la mateixa. Hem d'aprendre de les societats que una vegada es van ensorrar i van perdre la força de viure.
Ara tenim moltes més eines de reflexió per adonar-nos que no tot està perdut i que cal reinventar-nos. No pot ser que no hagin servit de res el patiment i les llàgrimes dels que es van ensopegar abans que nosaltres. El teatre il·lumina errors antics, a nosaltres ens toca desxifrar els jeroglífics de la història perque les entrebancades emocionals col·lectives siguis cada vegada mes curtes i que el mai sigui substituït per un aviat. Aviat anirem a Moscou...

ENTRE L'AMOR I L'ENSURT. (28-06-2010)

2010-06-28T00:28:00.000-07:00

Tinc una bona amiga argentina que sempre finalitza els seus mails amb una frase deliciosa: "y recuerda siempre que este país vive entre el amor i el espanto". Jo no sé si la traducció exacta seria la que figura en l'encapçalament d'aquest article; però el que m'agradaria que els lectors copsessin és la fragilitat i la senzillesa amb la qual una nació pot definir amb tanta justesa el seu estat d'ànim, el seu passat i el seu futur alhora. Resto meravellat amb el poder del llenguatge: tres paraules, només tres, però ben triades i ben col·locades, ordenades d'una manera preciosa i delicada, poden definir segles i estats d'ànim, en només el temps que tarden a ser recitades. És evident que els argentins tenen a favor seu tot el pes de la seva cultura idiomàtica. Mai he vist un país on la gent més humil construeixi tan bé un discurs. Mai he escoltat gent tan senzilla, amb tanta riquesa de vocabulari. A vegades ens les donem de llestos quan som els més tontos de la pel·lícula. Perquè amb això de la cultura, no és més savi el que més ho explica; ni més culte el que marca tendència. La sort de països allunyats de tot és que no han estat contaminats de la pedanteria del primer món cibernètic i cruel. Pensant-hi molt, he arribat a la conclusió que la combinació de patiment i cultura, dóna una societat resignada però plena de raons. Les societats que han nedat en l'abundància van directes a ser engolides pel no-res. Segurament les èpoques més creatives són aquelles on la cosa material desapareix i quedem sols davant els nostres pensaments.
S'acosten temps on haurem d'estar amb el nostre propi temps. Potser no podrem comprar antídots contra l'avorriment i ens haurem d'encarar a ell, com un mirall, que ens retorna el contingut de la pròpia maleta vital. Jo avui tenia la tarda lliure i he pensat, com puc jugar a definir a l'estil de la meva amiga argentina i he pensat la frase, amb la qual acabaré el proper mail que li escrigui: "I recorda amiga que el nostre país sempre viu entre el desig i el pacte". No, aquest sona massa a rotllo polític. Potser quedaria millor: "I recorda amiga, que el nostre país sempre viu entre la història i la quotidianitat". No, potser aquesta sentència és massa acadèmica. Si em poso sentimental diria: "I recorda amiga que el nostre país viu entre el que vol ser i el que ens deixen". Tampoc. Ho deixo córrer. Intueixo que fracassaré sempre en l'intent de poetitzar una realitat, perquè l'art de la senzillesa requereix un bon i pausat passeig pels mots i aquí, al meu país, sempre hem volgut fer drecera per arribar a on estem ara.

EL MÈTODE GUARDIOLA. (31.05.2010)

2010-06-02T11:12:00.000-07:00

Algunes vegades he expressat públicament en aquest meu raconet de diari, l'antipatia que sento envers el món futbolístic i sobretot, en contra de les tertúlies mediàtiques que parlen d'aquest esport, com si d'ells depengués la fi del nostre món. Com a professional de la cultura, moltes vegades hem de competir, sense cap mena de possibilitat d'èxit, contra el reclam i la capacitat d'alienació que aquest fenomen esportiu suscita en la societat humana, un col·lectiu entregat, un fet sociològic que uneix dins d'un estadi, diferents classes socials, tota mena d'ideologies polítiques i religioses i variades sensibilitats emocionals. Després de 10 anys d'articles, només he estat contestat públicament, quan he gosat expressar la meva incomprensió envers el món del futbol. Malgrat tot, i pel fet de sentir-me molt català, ara és inevitable per mi, reflexionar sobre els èxits i els fracassos d'aquest equip que és més que un club. Em sembla estrany que encara ningú s'hagi adonat que, el que ha fet gran aquest jove entrenador del Barça, han estat finalment aquelles coses tan personals, per les quals tant se'l va criticar en el seu moment. Estant a dalt o a baix, moltes vegades he vist en Pep Guardiola assegut a la Platea d'un teatre. La seva dona era actriu i de tots és conegut la seva passió per la poesia i l'art en general. L'amistat amb molta gent de l'àmbit de la cultura li va donar, en el seus temps de jugador, aquesta imatge sempre ridiculitzada, d'esportista massa cultivat i "sensible". Estic convençudíssim que el "Mètode Guardiola", ha estat aplicar al vestuari la mateixa tècnica que s'utilitza per dirigir una companyia teatral. Escoltant-lo com s'expressa, reconec darrere les seves paraules, un discurs de creador artístic i no pas de tècnic esportiu. Un director de teatre ha de ser exigent durant el procés, però també ha de saber donar confiança i mai aplicar l'autoritat abans d'una estrena, l'actor és un material fràgil que tendeix al bloqueig mental. En una companyia de teatre tots som iguals, amb diferents missions. El protagonista no és millor que el secundari i tots ajuden a construir un èxit. Quan l'ego d'un artista dificulta el desenvolupament del col·lectiu, és millor prescindir d'ell, a risc de perdre espectadors i no estar tan present als mitjans de comunicació. Relativitzar els premis i també els fracassos. Actuar sabent que estàs fent el que t'agrada, sense escoltar als savis de laboratori, és més incomprès i et crea més enemics, però a la llarga sempre dóna bons resultats. En Pep va triar biblioteca en lloc de discoteca. En un món de testosterona a granel, ningú s'havia adonat que aplicant mètodes artístics, on la sensibilitat, les imatges visuals i poètiques, la comprensió del jugador com a fràgil creador i no com a una màquina sense sentiments, fa que aquest esport pugui créixer en profunditat d'idees, amb sorpresa creativa i amb talent renovat. Guardiola ha mirat el futbol amb ulls d'artista i per això és un geni.

I AMB ELS DE LA CULTURA,QUE? (17-05-2010)

2010-05-18T00:58:00.000-07:00

Llegia aquesta setmana en un diari de tirada nacional que vivim en un país on l'enveja i el sadisme disfressat de pedanteria estan a l'ordre del dia. Construïm mites per després gaudir veient com s'ensorren i es moren d'inanició. No diré que potser aquest és un costum heretat i transformat, que ens arriba de l'antiga Roma, on la gent gaudia veient com els lleons destrossaven i engolien aquells que tothom creia bones persones, encara que només fos en aparença: per pacífics i per místics.
Actualment vivim un fenomen molt curiós i trist. Aquesta crisi que tot ho taca i empastifa es mostra d'una manera més dura quan es tracta d'estalviar i reduir costos, retallant les ales als professionals de la cultura. En moments de bonança i de clima polític i econòmic favorable, sempre s'ha buscat tenir la complicitat dels artistes per fer creure al poble i demostrar de forma visible que tot va bé, que som feliços; i que si hi ha festa i xerinola, els vots caminen més ràpid i lleugers cap a les urnes electorals. Ara que tenim al damunt el núvol de la incertesa, la primera retallada forta, encara que els funcionaris es pensin que són els primers sacrificats en l'esforç de recomposar els pressupostos públics, l'han patit, des de ja fa mesos, els treballadors de la cultura. Exposicions, festes majors, concerts, espectacles i tota mena d'activitats culturals, han vist com eren esborrades del mapa i de les agendes culturals. Els nostres governants també tenen la missió de vetllar per un oci i un temps lliure de qualitat i generador de noves inquietuds. És evident que això dels pressupostos són faves comptades, i que d'on no n'hi ha, no en pot rajar. Però també sóc de l'opinió que quan pinten bastos, potser el que vol la gent és no sentir-se tan sola, tan avorrida de pensar en negatiu, i potser un somriure compartit fa de més bon passar els maldecaps i les preocupacions.
És evident que la solució a aquest trasbals anímic tan important que viu la nostra societat actual, fruit de la mala gestió d'una elit financera i política, passa per un canvi de mentalitat i assumir que a partir d'ara les nostres aspiracions i motors vitals han d'agafar uns altres camins. Ja no es pot tornar enrere. I és aquí on els agents culturals poden enriquir el debat i fer néixer un nou estat mental necessari per encarar aquest nou tram de la història humana. Ens haurem d'habituar a no dependre dels béns materials i omplir el nostre temps amb una altra mena de riqueses, que només o també la gent de la cultura ens pot provocar, descobrir, alimentar i transcendir.
No dic que els artistes tinguem la clau de la felicitat, però sí les eines per comunicar-la. Sense els escriptors, els cantants, els músics, els pintors, escultors, actors i d'altres, segur que això va cap al no-res; cap a una grisor encara més trista; cap a un viure sense ganes. Plantem cara i comencem l'escalada, necessitem nous paisatges i nous horitzons.

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (II)

2010-04-12T06:45:00.000-07:00

Assegut a la cafeteria de l'emblemàtic teatre San Martín del carrer Corrientes de Buenos Aires, tinc la sensació que el meu rellotge biològic detecta algun senyal d'alerta. Hi ha quelcom que m'intranquil·litza. Una gran sensació de desubicació m'envaeix. Observo la gent que és al meu voltant, miro atentament l'entorn escenogràfic que m'envolta, escolto indiscret el ritme i la música de les converses que m'arriben. En aquest precís instant, accepto, sense cap mena de dubte, que els viatges astrals existeixen i si hi ha alguna porta que t'introdueix en una imaginària i capriciosa màquina del temps, aquesta es troba a l'entrada d'aquest històric i nostàlgic teatre argentí.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (I)

2010-04-12T06:43:00.000-07:00

Ara farà uns dos mesos vaig rebre un mail de la meva amiga Virginia. Em deia: si alguna vegada tornes a Buenos Aires, truca'm, ara visc en aquesta ciutat i voldria que coneguessis un projecte cultural que m'ha fascinat i que m'ha canviat la vida. A vegades el dia a dia té aquestes coses màgiques; ella em parlava d'un canvi profund en la seva existència i, sense que la interessada ho sabés, jo ja tenia el bitllet comprat per anar a desentrellar aquest misteri una mica místic. Vaig conèixer la Virginia i la Marian quan el Fitag i el Festival Meridiano Cero de Casp es varen agermanar. La Marian era la directora i la Virginia feia tasques de producció. Quan la companyia teatral Teatro Che y Moche, on elles treballaven, va decidir muntar el primer festival de teatre amateur internacional en aquesta població aragonesa, ens varen demanar si podien viure amb nosaltres el Fitag 2006, per aprendre i intercanviar experiències. Ara aquest festival, que també vaig tenir la sort de conèixer personalment, ha desaparegut per problemes sempre de pressupostos, però l'amistat que vàrem fer néixer amb aquestes "manyes" no se la podrà carregar cap administració pública per més ganes que hi posi.
Però tornant a la història, no vaig contestar aquell mail. Quan ja em trobava a la capital argentina vaig decidir donar-li la sorpresa: hola Virginia, què fas demà? Fem un cafè? Crec que em vols explicar alguna cosa. Va passar de la sorpresa a l'alegria i em va citar per al dia següent a un barri de Buenos Aires que es diu Barracas. Un barri senzill, modest, amb alguna zona de misèria, però amb una vida al carrer impressionant. Anava acompanyada d'en Ricardo Talento, alma mater i director del projecte teatral Circuito Cultural Barracas. Em varen convidar a presenciar un assaig de la Murga de Carnaval: "Cambio climático o recalentamiento barrial". Aquella tarda-vespre, una de les més emocionants de la meva vida professional, vaig entendre perquè la Virginia havia vist la llum. En Ricardo i la Corin em van explicar que el Circuito Cultural Barracas és un projecte artístic comunitari que promou a través de l'art processos de transformació social per a la construcció de ciutadania, promoció de la igualtat i de la integració social. Treballen des de l'any 1996 en aquest barri i en el seu col·lectiu hi ha molts veïns de diferents edats i estatus socials, joves en situació de vulnerabilitat i professionals del sector que regalen part del seu temps en aquest projecte on a través d'accions artístiques reivindiquen millores pel barri, lluiten contra la pobresa, fan pinya i sobretot parlen i comparteixen els seus problemes i les seves alegries. El teatre, la música, la cultura en general eren uns vehicles i no uns resultats. Cultura social que agermana contra la cultura elitista que ens divideix.
Em vaig acomiadar d'aquella gent encantadora i de la Virginia, amb moltes preguntes dins el meu cap i amb l'espurna d'una petita nova flameta que si un dia fa foc gros, busco aquest camí on la feina en l'art és col·lectiva i es fa per aportar alguna cosa als altres; no per omplir currículums solitaris en paper mullat.

UN BON ENEMIC. (11-01-2010)

2010-01-19T07:49:00.000-08:00

Tinc un bon amic que sempre deia que jo no seria ningú fins que no arreplegués un bon grapat d'enemics de qualitat. Aquesta afirmació sempre m'havia intranquil·litzat una mica perquè no sé si l'enemic s'havia de buscar o ja em sortiria sol. Sempre havia cregut que per arribar a ser el millor en alguna cosa t'havies d'envoltar de gent bona que t'ajudessin a fer el camí, però ara resulta, que el que et fa anar en direcció ascendent són les maniobres premeditades d'aquells que no et suporten, que et critiquen i que et voldrien veure a la cua de l'atur o d'urgències de l'hospital. El meu amic savi també sempre deia que aquesta via de consolidació professional té un nom científic i s'anomena teoria de l'èxit per negativitat. Si analitzem aquest fet minuciosament i amb precisió de laboratori, podríem trobar-hi una relació amb l'estudi que va fer un físic nuclear de pa sucat amb oli i que afirmava que el que impulsa millor un coet humà cap amunt és la seva energia contraria cap avall. Però posats a filosofar sobre la qualitat dels enemics em pregunto quin és millor, aquell que t'has anat treballant mica en mica, amb tota la intenció del mon o l'altre que apareix un dia sense que tu no tinguessis cap noció de la seva existència. Jo sempre havia presumit que no tenia enemics, i ara m'adono que estava presumint d'una qualitat buida de possibilitats. Des de fa un temps, crec que començo a tenir opcions de transcendir i sortir de la monotonia del senzill èxit quotidià: ja tinc un bon enemic! En un moment lúcid d'inspiració vaig inventar-me un títol informal pel personatge que m'havia de treure del camí del positiu avorriment i que m'havia d'ajudar a ser algú en aquesta vida de placidesa estèril, l'anomenaria el meu enemic de guàrdia. Els agrada aquest títols in nobiliari? No es pensin que m'hi he posat per poc, aquest enemic de guàrdia és una patum important dins el seu àmbit, sempre està molt atent a tot i per allà on trepitja imposa la seva magnífica presència. No em saluda quan em troba pel carrer. Ignora la meva feina. Destrueix públicament els meus projectes. Minimitza la feina realitzada. En definitiva, compleix a la perfecció el seu paper d'enemic custodi, i tinc la sort de poder dir que no és de rebaixes sinó de categoria superior. Alguns mals amics me'l volen prendre i jo els he dit que ni tocar-lo. M'ha costat els meus anys d'ofici poder aconseguir aquest exemplar i que amb les coses de menjar no es pot jugar. Per Nadal li vaig dedicar un conte molt bonic publicat en aquesta columna i a vegades, quan el veig deambular solitari pels carrers de la meva ciutat, em vénen ganes d'abraçar-lo i agrair-li tot el que està fent per mi. Espero que no es cansi mai d'estar al meu costat perquè de la seva companyia en depèn la meva existència pública i notòria.

TENNESSEE (W). 07-01-2010

2010-01-07T04:32:00.000-08:00

El començament d'un nou projecte teatral sempre està ple de pors i de dubtes. Els actors que som amos, per sort o per desgràcia, de les nostres pròpies carreres, hem d'estirar dels carros personals amb més convicció i més fermesa que no pas aquells companys privilegiats, o no, que el mercat ja els va oferint el que han de fer a cada temporada. Triar és apassionant i també és angoixant. Trobar el motor del que t'ocuparà en els propers mesos, o si va bé anys, et fa estar neguitós fins que no trobés l'espurna que encén el foc de la il·lusió creativa. Quan deixes enrere un personatge teatral que t'ho ha donat tot, costa trobar-ne un altre que t'engresqui a seguir valorant la possibilitat de patir, de gaudir, d'aprendre, de continuar lluitant en aquest difícil i complicat món de l'escena catalana.
El meu Van Gogh personal ja queda ?lluny i ara tocava un altra repte; i de sobte, sense esperar-ho, truca a la porta un altre home, un altre vehicle per volar, un altre maldecap en forma de prova solitària. Tennessee Williams, un dels més importants i coneguts dramaturgs del segle XX, no només pel teatre del seu país, els Estats Units, sinó també per tota l'escena mundial, es presenta davant meu i em diu: "Jo t'acompanyaré i creixerem junts". No pateixin que no ha estat una aparició fantasmagòrica, ni una revelació mística, ha estat llegint un fragment de les seves memòries que he oberts els ulls i he dit: "D'acord, tu seràs el meu nou company de viatge".
Permetin-me que comparteixi amb vostès aquestes paraules que m'han fet decidir quin serà el nou projecte de la meva companyia teatral. Tennessee diu: "Sempre he escrit per raons més fortes que no pas les que hi ha darrere del mot professional, i tinc clar que aquesta força superior a vegades ha estat perjudicial per a la meva carrera. Carrera? No, potser no és aquesta la paraula adequada. Potser hauria de dir "vocació"? No, tampoc, sona massa petulant. El que sí tinc clar és que mai se'm va presentar cap altra alternativa que la de ser escriptor. Ara semblo un vell cocodril, però si es fixen bé en la meva pell dura, descobriran que l'única cosa capaç de deixar-hi alguna marca ostensible, seria l'incisiu tall d'un diamant o el frec d'un borrissol de dent de lleó que levita per l'aire en un captard de finals d'estiu".
No em diran que aquestes paraules no són reveladores. Davant d'un personatge amb aquesta sensibilitat, cap actor li pot donar l'esquena. Ara toca treballar. Elaborar una dramatúrgia que engresqui l'espectador. Crear un equip de professionals que sintonitzin com jo amb aquesta sensibilitat. Buscar finançament i algú que aculli l'estrena. Queda molt perquè s'obrin les llums damunt l'escena de Tennessee (W), però l'engranatge de la sensibilitat s'ha posat en marxa; i espero que en alguna platea els atrapi i els sedueixi aquesta nova aventura teatral que neix des de les comarques gironines per seduir a tots aquells que, com Tennessee Williams, no saben fer res més que viure a consciència.

LA FI DEL COR. ( 30-10-2010)

2009-11-30T08:41:00.000-08:00

Quan llegeixin aquestes ratlles estarem entrant en l'última setmana de gravacions de la sèrie de TV3: El cor de la ciutat. Les últimes escenes de plató ja hauran quedat enrere i s'encararà definitivament la recta final d'emissió dels darrers capítols d'aquest dramàtic televisiu català que fa deu anys que surt per antena. Arribar a 1.906 capítols emesos vol dir molts actors, molts realitzadors, molts tècnics de tota mena, molts ?guionistes i sobretot molt públic fidel i d'altre intermitentment dissident, a les històries d'aquesta novel·la de barri televisada. Puc parlar amb coneixement de causa que aquests últims dies han estat especials en els estudis d'Hospitalet.És cert que ja feia un temps que hi havia un lògic cansament general en tots els ?equips de treball, perquè deu anys desgasten el personal més energètic i creatiu; però també és innegable que aquests darrers dies s'ha viscut un clima de comiat, de tristesa, de pèrdua que a tots ens atrapava una mica. Alguns lectors pensaran que aquesta reflexió pot ser banal i que hi ha actualment problemes al món, molt més importants que la tristor d'un col·lectiu televisiu. Moltes vegades he pensat que en algun moment de la història, algun dia concret, es devia destruir, perdre algun Velázquez o algun Picasso, i la vida ha continuat fluint al marge d'aquesta pèrdua artística irreparable. Permetin-me la broma i no vull comparar ni posar al mateix nivell la fi d'El cor de la ciutat amb la cremada d'un incunable o la desaparició d'alguna relíquia egípcia. El que vull dir és que en algun moment tot s'acaba, tot ha tenir o contemplar necessàriament un final; l'important és el valor que donem a cada cosa, aquell instant de comunicació emocional que ens ha aportat durant uns segons o durant segles. Tots sabem que en les feines artístiques els valors solen ser molt individuals i relatius...i també seria discutible si els productes televisius poden entrar en la categoria de treballs artístics.... El que sí tenim clar l'equip d'aquesta sèrie de televisió és que hem treballat per emocionar, per fer riure, per distreure, per fer pensar, per acompanyar o per ajudar a fer entrar bé una bona becaina. Aquest és el nostre tret diferencial. La televisió genera obra de consum ràpid però amb una difusió espectacular i una intensitat i intencionalitat emocional molt directe i afectiva. Estic convençut que molta gent ens trobarà a faltar, que es recordarà dels nostres personatges per molts anys. Segurament en vindran d'altres i aquesta tristesa serà molt efímera i passatgera. Però deu anys de convivència diària són massa per no creure que alguna cosa especial morirà i que amb la distància del temps es recordarà aquesta feina com una experiència única que segurament mai més es tornarà a donar.Aquests dies, durant les últimes escenes d'El cor, hi ha hagut molts moments per a la nostàlgia, però el que ha surat per damunt de tot és l'orgull d'haver participat d'un fet inusual. Jo sóc de l'opinió que tot és art si es fa amb ganes de comunicar i d'establir lligams i la seva duració en el temps no influeix en el seu efecte íntim. Deixem que aquest cor s'aturi, però si un dia els seus batecs els varen emocionar, recordin aquells instants com una vivència artística de sentir-se vius a través d'una ficció televisada.

PLATAFORMA DE DRAMATURGS (05-10.2009)

2009-10-05T09:29:00.000-07:00

RedactarEdición de HTMLÉs evident que la ciutat de Girona té una relació especial amb el teatre. No sabria explicar quan va néixer aquest idil·li públic i notori. En part em sento un humil treballador i partícip d'una etapa revolucionària i lluitadora, on juntament amb molts altres artistes i creadors, ens varen proposar, amb més il·lusió que estratègia, trencar la grisor d'aquesta ciutat a la dècada dels vuitanta. La combinació d'aquella joventut estrafolària i bohèmia, juntament amb un Teatre Municipal que des de fa dècades va obrint les seves portes per mostrar el millor teatre possible; i la constància de molts amants del teatre: directors, actors i públic, que mai deixaren buits els escenaris de la ciutat; tota aquesta combinació d'elements, va posar la silent i ara ja vella llavor d'aquesta Girona efervescent d'arts escèniques que comença a ser envejada arreu del món. Si ara s'hagués de fer una valoració de la feina feta fins a aquests moments a les nostre comarques, podríem dir que el col·lectiu d'actors i directors potser podria ser el grup més visible i el que s'ha intentar protegir més. L'Agrupació Gironina de Teatre i un futur Centre d'Arts Escèniques ens fan pensar que la part més coneguda i popular de la creació teatral estarà protegida i en alerta constant. Però en el món del teatre sabem que, sense dramatúrgia, no hi ha direcció i encara menys interpretació. Tota peça de teatre parteix d'una història i qualsevol argument té el seu inici en la sinapsis neuronal d'un autor més aviat solitari i vergonyós. Ara, els escriptors de literatura teatral de les comarques gironines s'han mobilitzat i han decidit unir esforços per fer-se presents i no quedar-se a la cua d'aquest impuls escènic que viuen els nostres pobles i ciutats. Són un grup de persones que tenen en comú la dedicació d'escriure per al teatre i que comparteixen la voluntat d'engegar un nou projecte col·lectiu per a l'escriptura teatral amb els objectius, entre d'altres, de donar suport a la creació dramatúrgica a casa nostra i divulgar l'activitat artística dels escriptors teatrals ja actius prèviament i estimulant al mateix temps l'aparició de nous talents. També volen actuar com a enllaç amb els altres creadors d'arts escèniques i establir un diàleg fluid entre directors i directores, actors i actrius, escenògrafs... per tal d'incentivar projectes comuns. Ara potser ja es comença a tancar el cercle d'una planificació imaginària perfecta. Si s'abonen, es protegeixen i s'esperonen les tres potes principals del fet teatral: l'autor, el director i l'actor, potser podem començar a dir que la base creativa comença a tenir estructures sòlides. Si treballem tots junts, sense presses,amb constància i amb respecte, potser sí serà veritat, allò que tothom ja diu, que Girona i el teatre s'estimen.

EL TEATRE POPULAR (13-07-2009)

2009-07-29T07:13:00.000-07:00

LA CULTURA I EL FUTBOL ( 15-006-2009)

2009-06-15T01:18:00.000-07:00

Aquests és un d'aquells articles incòmodes d'escriure. Quan un es fica amb els poders fàctics de la societat sap que en pot sortir escaldat del comentari, però quan ja entrés en el terreny del futbol, la sorpresa en forma de crítica, pot ser descomunal. Vivim en un país on et deixen fer mentre no emprenyis; però si la teva reflexió remou males consciències, ja passes a formar part de la llista de personatges il·luminats i egocèntrics que lluiten per la còmica salvació de la humanitat. La calma d'aquests dies de poc moviment futbolístic, fa que per contrast, t'adonis que hi ha vida més enllà de la pilota. Aquesta pau esportiva és relativa, per que tots sabem que la bèstia descansa, agafa forces dins el cau, estudia el ?terreny que arrasarà amb el seu foc unificador, i quan ja semblava que l'havíem oblidat, salta per començar a devorar voluntats i temps d'oci. Els que vivim de la cultura coneixem perfectament aquesta batalla perduda. Els programadors d'activitats culturals, ara ja fan les seves agendes d'activitats en funció dels partits que es jugaran. Hem caigut en una tirania medieval que fa que tota energia cultural giri i es desinfli quan 24 esportistes comencen a corre a toc d'un xiulet. Quan es va deixar de lluitar? Quan ens vàrem donar per vençuts? Hi ha una possibilitat de recuperar-nos, almenys de conviure dignament les dues aficions? Jo em pixo de riure quan diuen que el futbol també és cultura. Què queda després d'un partit? Què és el que un ha après? Anar al futbol és un acte visceral i fruit d'alienacions acceptades. No dic que no ajudin a calmar la societat, que la distreguin de pensar en d'altres problemes mes greus i complicats. Accepto la seva missió balsàmica, però és una medecina de poques hores. En canvi la cultura, et dóna una tranquil·litat de per vida. Dóna sentit a les teves hores vitals. Sentir que ha valgut la pena viure per admirar la bellesa d'una obra, viure vides d'altres, reflexionar amb tranquil·litat davant la pregunta invisible d'una proposta visual o literària, això sí que és viure. La cultura demana un esforç a vegades fruit d'un hàbit poc treballat. El futbol és el fast-food del temps lliure. I que no em vinguin amb la cantarella que no tots els amants del futbol son incultes; és evident que no. El que sí que els diria a aquells que han triat com a eix central del seu pas per aquesta vida mirar com roda un pilota sobra una catifa verda, que reflexionin ara que hi són a temps. Només vivim una vegada. Poden cremar dies o fer-los créixer. Per què quedar-nos en un planeta esquifit i pobre, si la cultura ens permet viatjar a galàxies diferents i misterioses a cada instant?

EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE (23-03-2009)

2009-03-18T04:56:00.000-07:00

D’aquí quatre dies, el 27 de març, celebrarem el dia mundial del teatre. Com cada any, l’ITI (International Theatre Institut), encarrega a una personalitat important d’aquesta disciplina l’escriptura d’un manifest que es llegirà a tots els teatres i places del mon que ho celebrin. Enguany, Augusto Boal, dramaturg, escriptor i director de teatre brasiler, ha estat l’escollit. Aquest treballador incansable és conegut mundialment per desenvolupar un mètode personal que s’anomena: teatre de l’oprimit. Una formulació teatral que s’orienta a desenvolupar un teatre lligat a les bases mes populars. No he pogut resistir la temptació de compartir amb els meus lectors aquest text deliciós, lúcid i alhora reivindicatiu. Aquí en tenen alguns fragments: Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre! No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre. Som tots artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre. Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”. Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. El teatre no pot ser només un acte social, és una forma de vida! Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma.

PENÉLOPE I RUBIANES ( 06-03-09)

2009-03-06T04:00:00.000-08:00

Ha nascut una estrella mundial i ens ha deixat un showman del poble. L’atzar del viure ens dona i ens pren aire a la seva voluntat. Posats així de costat podria sembla que la Penélope Cruz i el Pepe Rubianes tenen poques coses en comú. Deixant de banda que tots dos tenen un nom propi que comença per la síl·laba Pe, potser el que més connecta les seves trajectòries professionals seria un mot: popularitat. Però també la popularitat, com tantes d’altres coses en aquest mon, esta dividida en categories segons el seu radi d’afectació. Si parlem d’en Pepe Rubianes podem dir que gaudia d’una popularitat propera, quotidiana i d’esquerres. Omplia teatres i envelats fruit d’una mútua necessitat de comunicació entre actor-espectador. Sintonitzava sempre en la part mes lliure i transgressora d’un públic, a vegades poc valent, que expressava la seva queixa intima i social rient i aplaudint les gràcies d’un bufó modern auto expulsat de la cort. La Penélope Cruz és de llarg molt més popular que en Pepe, i la seva popularitat és caracteritza per que és valor que cotitza a borsa. La Penélope ha sortit catapultada a l’univers del negoci mundial cinematogràfic i tot el que fa destil·la glamur. Afirmo rotundament que els dos son actors, intèrprets i evidentment persones que han lluitat, cadascun amb les seves armes per arribar el mes lluny possible. Per que la popularitat és un terreny pantanós: primer te la donen amb un somriure als llavis però a vegades després te la fan pagar; te la reclamen o t’utilitzen per haver acceptat aquesta caixa de bombons on de tant en tant en surt algun d’enverinat. A la Penelope Cruz ja li estan amargant el seu premi amb campanyes anònimes per internet on li retreuen que tot el seu talent es troba de cintura per avall. I al Pepe Rubianes el volen fer un sant laic; l’entronitzen dedicant-li carrers i places i el volen fer transitar per aquells salons que ell sempre havia satiritzat. Admiro a aquest dos personatges. Amb tots dos he tingut el plaer de conversar. Darrera la màscara hi havia molta humanitat. Son exemple de tenacitat, enginy, perseverança i personalitat pròpia. I ara, cadascun a la seva manera, mirarà enrera i se’n riurà de tots aquells que mai van creure en ells. I què volen que els digui, de tant en tant, fer balanç i rememorar el camí fet, davant d’un premi o d’una vida que s’apaga, et fa sentir que potser no han estat endebades totes les crítiques, els dubtes, les llàgrimes i els amics que hem deixat darrera perseguint una meravellosa fita imaginària.

CARTA DE D'ISRAEL ( 09-01-2009)

2009-02-20T07:31:00.001-08:00

Algunes vegades, quan n’he sentit la profunda necessitat, m’he permès la llicència de cedir aquesta columna a veus més implicades que jo, segons el tema que em vingui de gust reflexionar. Ja fa dies que els atacs d’Israel sobre la franja de Gaza em fan pensar quina és la meva posició intima davant d’un tema tant trist i massa sagnant. M’arriba una carta de l’Efraim Barkan, un bon amic de Girona, de la gent del Fitag i per tant, un home de teatre amb qui he tingut la sort de poder conversar llargament i aprendre moltes coses de la seva experiència. Sense prendre partit per cap bàndol, els hi transmeto la missiva que ens escriu des del cor del conflicte i del dolor personal. És el poc que puc fer per un bon amic que pateix: “Benvolguts amics de Girona, comparteixo amb vosaltres el fàstic que em fa la guerra i la innecessària pèrdua de vides humanes. Però algú va dir una vegada: “El que es veu des d’aquí no es veu des d’allí”. No sé el que vol dir “resposta desmesurada”, com molts han definit la reacció del poble israelí. Però si que sé el que significa estar durant anys i anys, sota la amenaça i caiguda de míssils i morters, tenint en el millor dels casos, entre 15 i 30 segons per protegir-se, entre l’alarma i l’explosió. És cert que a Israel hi ha hagut pocs morts en aquest conflicte, però l’estadística no ens consola. Aquí tenim respecte per la vida humana. Aquí durant anys ens hem hagut de gastar els diners en construir refugis, sistemes d’alarmes i proveir-nos d’armes per defensar-nos. Quantes escoles, biblioteques, teatres o hospitals haguéssim pogut fer amb aquests diners? Si els que prediques a les mesquites de Gaza pensessin com nosaltres i tinguessin una mica de respecte a la vida humana, sigui del poble que sigui, deixant de difondre missatges d’extermini o de venerar la mort dels seus suïcides, la realitat que ens envolta seria molt diferent i la franja de Gaza podria començar a sortir de la seva horrible i inacceptable pobresa. Però no, ells repeteixen dia i nit, que no abandonaran les armes fins a exterminar el poble d’Israel. I què volen, que els aplaudim? Pensen que no ens defensarem? No tenim res contra el poble Palestí, si no contra els terroristes de Hamas, que no s’estimen ni a la seva pròpia gent. S’amaguen a les cases de civils, a les escoles, a les mesquites. Això fa que morin nens i vells. Aquestes morts son molt rentables per a ells i provoquen manifestacions de suport. Fa tres anys que Israel va treure a la força els propis colons que ocupaven aquesta franja i va donar als palestins l’oportunitat de construir-hi el seu estat. Europa els va ajudar econòmicament i tot s’ho van gastar en aprovisionar-se de mes armes. Israel és l’únic país del mon que no pot perdre una guerra per que perdre vol dir desaparèixer. Perdoneu-me si les meves paraules us molesten, però explicar el que sento és el mínim que puc fer com a ésser humà i com artista, si és que les dues coses es poden separar. Podeu pensar el que vulgueu. Només demano que m’escoltin. Espero que aquest malson acabi aviat i ens veiem a Girona gaudint dels temps de pau. Us estimo molt. Una abraçada. Efraim.”

MIQUEL BAUÇÀ ( 22-01-2009)

2009-02-20T07:29:00.000-08:00

La Consol i en Lluís del restaurant La Penyora de Girona son una gent collonuda. Posats a definir-los d’una manera més fina, podríem dir que son uns dels últims espècimens en actiu d’una generació d’activistes culturals que varen viure l’esplendor ja llunyà d’un país que bategava per créixer intel·lectualment, per trobar un espai propi de reflexió i per generar debat col·lectiu i constructiu que ajudés a fer una societat més lliure i més independent, fora dels canons preestablerts. Han convertit els seu personal restaurant en una petita república independent de la cultura i aquest conegut local gastronòmic es converteix de tant en tant en gran auditori, en magnífic teatre, en lluminosa sala d’exposicions o en una airejada plaça pública sota teulada; però sobre tot, sempre és una concorreguda aula magna de la universitat de la vida. L’any passat és varen inventar una nova proposta cultural per la ciutat i com no podia ser d’una altra manera havien de treballar fora dels circuits i els personatges més lligats a la cultura quotidiana i institucional. Al 2008 va néixer el Festival d’Art independent Pepe Sales i ara al 2009 tocava posar la segona pedra d’aquell primer èxit de convocatòria. El personatge escollit enguany també ha estat un poeta: Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca 1940-Barcelona 2005). Molts dels que ara ens trobem implicats emocionalment i voluntàriament amb aquesta proposta de segon Festival Pepe Sales, desconeixíem la figura del poeta mallorquí. Aquesta és la grandesa de la convocatòria: donar a conèixer personatges importantissims i de gran qualitat però que han viscut al marge de la correcció i dels fets previsibles. Joan Sales parla epistolarment de Miquel Bauçà a Mercè Rodoreda: “Te talent i cosa rara encara, va pel seu compte, diu allò que li passa pel cap i no fa aquest BEEE uniforme que avui s’estila entre els joves lletraferits. És exactament nihilista....”. Amb una obra crítica envers la societat: “No hi ha res més trist i misteriós que la màgia i la religió” i amb un manifest rebuig al mon contemporani que li havia tocat viure: “Només un mateix pot ser mestre d’un mateix”, Bauçà deixa una obra vital, d’una gran radicalitat i, com a tal, difícilment classificable. El dimarts 27 de gener, a partir de les 20h, el centre cultural La Mercè de Girona, (també al Truffaut), serà un espai obert a tothom i lliure de condicionaments culturals estipulats per la indústria i la societat. Coordinat per Deambulats i amb mes de 40 artistes de molt variades disciplines, l’univers del poeta Bauçà, que sempre va buscar l’invisibilitat, es farà present per unes hores, i podrem tastar el dolç i amarg d’una existència clarivident i torturada, per que com ell deia: “Vagarejar entre imbècils només condueix a l’infortuni”.

CENTRES D'ARTS ESCÈNIQUES. ( 05-02-2009)

2009-02-20T07:25:00.000-08:00

Escric aquestes ratlles des de Reus, ciutat amb personalitat pròpia, plena de vida i estimada pels seus habitants. Estirat al llit de l’hotel reflexiono sobre el que m’ha portat fins aquí. Hores abans de l’estrena, quan els nervis estan descansant i revisant mentalment la feina feta, puc pensar que el projecte teatral que ara m’ocupa té una singularitat digna de ser comentada i compartida. No vull fer publicitat de la peça teatral que avui estrenarem. No és l’objectiu d’aquest article. El que si vull és parlar de l’inici d’un camí que si es fa un manteniment correcte i no es deixa perdre ni s’oblida, ens pot portar molt lluny dins l’àmbit de la producció teatral catalana. Parlo de l’obligació moral que tenen els nostres polítics, i també els nostres gestors culturals, d’equilibrar el territori i de donar les mateixes oportunitats a tots aquells creadors, artistes i amants de l’art professional, que han pres l’opció de viure i treballar fora del nucli potent, aclaparador i a vegades desesperant de la gran capital Barcelona. Aquesta peça teatral que avui es posarà a disposició de la critica particular i individual dels reusencs, després serà dels illencs de Palma, i mes endavant dels terrassencs i morirà davant dels ulls de saltencs i gironins. Els tres centres d’arts escèniques de Catalunya ( el CAER de Reus, el CAET de Terrassa i el Centre d’Arts escèniques El Canal de Salt-Girona), més La Fundació Teatre Principal de Palma de Mallorca s’han posat d’acord per impulsar una peça teatral que des de la perifèria cultural intenta competir amb les abassegadores produccions que neixen insolents des de Barcelona. Dos actors gironins, tres de Reus, dos de Palma i una actriu de Barcelona estrenen un text d’un autor contemporani mallorquí. Els 4 teatres s’uneixen en xarxa i construeixen un petit circuit d’exhibició i genera una feina similar a una producció barcelonina que neix i mor en aquesta mateixa ciutat. Per primera vegada un té la sensació que no cal passar pel melic de Catalunya per treballar en igualtat de condicions. Mica en mica s’han d’anar capgirant les direccions centralistes i apostar per la distribució de les oportunitats sobre un territori que clama un equilibri real. Aquestes potser son les primeres passes de gent tossuda que aposta per la diversificació en front de la concentració. El talent no entén d’areas d’influència. La creació és lliure i s’han d’obrir portes i finestres per que ens arribi l’airet fresc de la cultura de tothom i per a tothom. Parlo del que neix i no del que es compra. A alguns ens tocarà bufar i a d’altres només voldran respirar-lo i gaudir-lo. En tot cas, el que estar clar és que s’ha de poder generar i sentir aquest repte creatiu de la mateixa manera, estiguem on estiguem. Que és prepari la capital per que les perifèries desperten.

CONTE DE NADAL ( 28-12-2008) Dedicat al meu enemic de guardia!

2009-01-07T09:26:00.000-08:00

Una vegada, fa ja molts i molts anys, en una ciutat força semblant a Girona, hi vivia un personatge gris. Un tirà de pa sucat amb oli que havia forjat el seu imperi del respecte, amb arts maquiavèliques, insults carre. Un home fosc, sense veritables amics, un ressentit disfressat de professional del seu ofici. Un personatge que s’alimentava de robar la vitalitat i la llum dels seus conciutadans. No és que anés vestit d’aquest color, ni que la seva pell tingués una tonalitat cendrosa, simplement, era un home que no havia conegut la bondat. No una bondat religiosa, si no una bondat humana, lògica i necessària. El nostre home gris vivia d’apagar il·lusions veïnes i no s’estimava ni a ell mateix. Tothom per davant li feia el paperet i li reia les gràcies però per darrera ningú tenia per a ell cap paraula amable. Vivia de la por que generava i menjava dels beneficis de la seva destrucció planificada. Un dia, va ser per Nadal, si li va creuar una nena en el seu camí. Ella, només li va dir que es deia Esperança i li va agafar la mà. El nostre pobre home estava incòmode. El tacte suau d’aquella maneta desconeguda el descol·locava. Per curiositat professional va accedir a seguir l’embranzida d’aquella nova acompanyat i caminant, caminant es va trobar davant d’una porta desconeguda per ell, on hi brillava un rètol lluminós que resava: “canvi”. En el seu afany de ser el primer en tot es va deixar anar de la seva menuda guia i va fer girar aquell pom brillant. Al passar el llindar de la porta, la nena ja no hi era i àvid de noves notícies per devorar va avançar cap a un espai desconegut. De sobte un raig celestial, con el de l’Arcàngel Sant Gabriel als pastorets, li va cegar la vista. Quan es va poder refer de la fogonada, tot havia canviat. Davant seu van començar a desfilar, un a un, tots els seus actes. Una processo de situacions ben delimitades anaven marcant el pas. Cap a la dreta les bones accions i cap a l’esquerra aquelles que havien generat dolor, ràbia, impotència o tristor. Les justes s’anaven arrenglerant formant un petit i humil caminet de curt recorregut, però les injustes s’apilonaven a bon ritme fent créixer una piràmide cada cop mes majestuosa. L’home gris es va veure atrapat pels seus actes, va voler fugir però ja no tenia escapatòria. Estava condemnat a reviure’ls un darrera l’altra. No li agradava el que veia i en un atac de lucidesa va començar a escalar la muntanya d’actes poc nobles i així poder escapar per una finestra que s’endevinava dalt de tot d’aquell magatzem de fets propis. Va saltar desesperat per la finestra i per sort va caure damunt del seu llit. Aquell dia, quan va posar el peu a terra, va sentir la necessitat de no acumular tanta maldat i va sentir dintre seu una “esperança de canvi”. Va entendre que l’odi i el rancor només construeixen precipicis de soledat i que les bones accions delimiten sempre un camí planer i feliçment transitat que et porta sempre a paisatges millors. Els meus millors desitjós per aquest 2009 que ja ens observa.

EL CLICK ( 28-11-2008)

2009-01-07T09:21:00.000-08:00

Durant la nostra llarga o curta o millor dit, imprevisible trajectòria vital, hi ha moments molt concrets que la vida fa un “click”. Em refereixo a aquells tres interminables segons on des de fora o des de dins, el sentit de la nostra existència canvia i agafa una altra direcció diferent a la que teníem fins a aquell moment. Potser per que el teatre és el gran laboratori de les emocions, m’interessa moltíssim l’anàlisi acurat i la reflexió mística, d’aquells minuts, d’aquells instants on apareix davant teu, volent i sense voler, la bifurcació del teu esdevenir. En un tres i no res has de prendre partit sense saber on et portarà el resultat de la teva important decisió o l’efecte que provocarà l’elecció de resolució d’aquell fet atzarós que la tómbola de la vida et regala. Molta gent no és conscient o no pot aïllar-se mentalment per comprendre que es troba davant del seu minut d’or vital, que s’enfronta a un reajustament d’engranatges que li marcaran un canvi de ritme desconegut. Però si fem un esforç, si escoltem dins el nostre interior, sentirem un delicat “click” que anuncia que ja mai més tornarem a ser com érem uns instants abans. Les rodes dentades del rellotge neuronal s’aturen, canvien d’eix, reajusten les seves molles carregades de sensibilitat, es revisa la pressió del lubricant emocional i l’ordinador vital es torna a posar en marxa amb una ordre només revisada o renovada. La percepció personal que un pot tenir de tot aquest rebombori químic queda reduït a un senzill “click” interior. A vegades aquest “click” es tradueix en la senzillesa fonètica de pronunciar un “si” o un “no”; pot passar per tancar una porta darrera teu o quedar-te a dins de l’habitació; per parar la teva marxa o continuar caminant; per aguantar-te l’impuls de trencar-li la cara a algú o mossegar-te la llengua; per polsar la tecla de l’ordinador que diu “enviar” o la que diu “suprimir”; per donar un peto o guardar-te’l per tu. Quantes vegades hem marcat un número de telèfon i hem penjat abans de que ens contestin?, quantes vegades hem pujat una escala i no hem trucat a la porta?, quantes vegades hem parlat amb el coixí i aquest ens ha dit que ens espaviléssim nosaltres mateixos. Algú va dir que viure és sembrar dubtes per recollir preguntes. La vida és una suma de petites decisions amb possibilitat de grans canvis. La vida també pot ser un petit concert de “clicks”, uns més suaus, d’altres més escandalosos, més dolços o més amargs, que si els poséssim un darrera l’altra, ens farien escoltar la nostra personal melodia, s’executaria una intransferible partitura que, com a virtuosos intèrprets d’un únics instrument, farà que ens sumem al gran concert silenciós d’una humanitat que sobreviu individualment com pot entre un “click” i el següent.

JOAQUIM ARMENGOL (20-10-2008)

2008-10-23T07:43:00.000-07:00

Estic decepcionat amb l’Associació Gironina de Teatre. Torna Temporada Alta i tornen les critiques teatrals del Sr. Joaquim Armengol. Durant l’any ja estem acostumats a les crítiques i sortides de tó del nostre ”enfant terrible” oficial, però aquest dies s’hi incorpora al joc dels desproposits un bon ajudant. El mes trist és que el nostre “sindicat” d’actors mira cap a una altra banda sempre més preocupats per generar feina que no pas defensar els que ja la generen. Quan plantarem cara als que en nom de la critica teatral carreguen insolentment i de males maneres contra el resultat del nostre esforç? No podem tolerar que facin pseudo literatura amb el nostre ofici i que aboquin els seus intelectualitzats coneixements de biblioteca damunt de la nostra dura realitat laboral. S’ha de dir: prou!, com va fer el Sr. Cuní i treballar per tornar al públic el seu poder d’opinió i decisió, que un dia va ser robat pels que somnien amb un talent teatral que mai tindran ni experimentaran. Alguns pensaran que no acceptem les crítiques i d’altres diran que estem dolguts pels cops rebut, però a títol personal penso i defenso que la crítica teatral es necessaria sempre que sigui des del respecte i les bones maneres. Tot es pot dir si es diu amb màxima educació. És dur tirar endavant un projecte i molt més de de la perifèria del territori, estem disposats a que la opinió d’un “entès” tingui més pes que la de tot un auditori convençut ? Jo ja estic saturat de tanta prepotència, cal organitzar-nos i plantar cara. Per posar una exemple d’aquesta mala educació els transcric alguns fragments de la crítica que va fer a la meva obra Sols al cel, la titulava: “La petulància o l’àngel caigut” i deia entre d’altres coses: “.....Com us ho diria, hem arribat a un punt poca-solta en què s'ha dissolt qualsevol diferència entre criteri i opinió. Avui dia qualsevol potiner té l'atreviment i la possibilitat d'autoproclamar-se d'interès públic. Així és fàcil observar, en qualsevol plataforma visual, espectacles de pati de col·legi que passen per exemples de creativitat prodigiosa”; “...De vegades el contacte amb la gent deprimeix.” De l’obra Soterrani en va titular la critica: “Mal d’estòmac”,i deia“…Els actors semblaven un parell d'estaques clavades. Cossos sense sang. La interpretació correcta i avorridíssima...a cops s'enfarfega i s'empassa les vocals, s'esmunyen lluny i es dissolen en una mena de murmuri inintel·ligible. Redéu, quin ensopiment!” A L’Any del pensament màgic, titulava “Asèpsia” i deia: “....divendres no, no hi va haver prodigi a l'acollidora sala La Planeta...” Sr. Armengol...nosaltres intentem fer teatre, no miracles! La setmana passada va tocar el rebre als bons professionals i companys de la Cellera, els de 4produccions. Els hi estripa el final i els redueix a un grupet d’amics que aspiren ingenuament a fer teatre professional. Fins quan permetrem aquesta manca de respecte envers el nostre ofici ? Reclamo un debat urgent dins la professió gironina!

ELS BATECS DEL TURÓ: L’AVENTURA TEATRAL D’UN POBLE.(11-07-2008)

2008-07-13T01:46:00.001-07:00

Tinc la lleugera sensació que el teatre popular està desapareixent. No em refereixo a un tipus de teatre comercial actual pensat legítimament per omplir les platees dels teatres i fer caixa, sinó a un altra tipus de teatre: el que neix del poble i està fet pel mateix poble. No explicaré res de nou si dic que Catalunya ha viscut històricament el teatre com un complement reivindicatiu, divulgador, amplificador de la seva expressió històrica i cultural més lligada a les arrels, el tronc i les branques d’un poble mil·lenari. Llibres com: “Història del teatre català: dels orígens al 1800” de Francesc Massip o també “Aproximació al teatre català modern” de Xavier Fàbregas, en il·lustren d’una manera entenedora el llarg camí teatral d’una cultura que ha deixat empremta amb un estil propi de pujar a l’escena. Una mirada diferent sobre els grans temes religiosos o polítics que van des de les conegudes histories universals fins a les més casolanes. Sempre, els pobles, han tingut la necessitat visceral de plasmar visualment tot allà que els ha marcat, transformat i ajudat, amb la recreació escènica d’al·legories literàries, contes a la vora del foc, pessebres vivents, comèdies als teatres dels casinos ,folklore popular o amb imatgeria festiva de festes majors. És evident que Catalunya no ha tingut l’exclusivitat de crear amb els segles una mirada diferent, una utilització personal de l’art de l’escena i totes les seves derivades. Cada cultura ha fet el seu camí particular, a vegades amb trets identitaris del territori i en d’altres moments experimentat amb experiències que ens arribaven de terres llunyanes, però sempre amb l’esforç voluntariós de personatges més o menys anònims.. A casa nostre, teatralment parlant, tenim segell propi: els pastorets, les passions, els balls parlats, una llarga tradició titellaire i més enllà de les nostres terres: els moros i cristians, el misteri d’Elx, El compromiso de Caspe, i centenars d’espectacles històrics, religiosos, polítics o anecdòtics, que narren les peripècies de ciutats i pobles, amb majúscula i amb minúscula, sempre depenent de qui les expliqui i com les hagi viscut. Però el que si que és cert és que l’essència del teatre, la necessitat d’explicar o d’instruir, neix lligada al poble treballador. Als humils homes, dones i nens de qualsevol vila, gran o petita, que han mantingut encesa la flama d’aquest llenguatge particular i en evolució constant. Ara aquesta nissaga d’actors i directors anònims s’està perdent i intueixo que la culpa la tenim els professional. Com més treballo amb els aficionats al teatre, amb els amateurs, més me n’adono que els professionals hi hem robat l’eina, ens l’hem apropiada, els hem allunyat d’aquest art, els hem relegat a senzills admiradors del nostre talent i a més a més, per davant els engresquem infantilment a que no perdin l’afició, però per darrera reben la nostre crítica més humiliant. Aquesta darrera etapa de la nostra història teatral és fruït d’un espoli. El teatre no és titolaritat dels que es poden guanyar la vida fent-lo, el teatre és simplement dels que tenen ganes de fer-ne. Primer va ser el poble i després els professional, no ho oblidem mai. Ara els professionals tenim un deure i una oportunitat de tornar-nos a trobar en el mateix camí per fer-lo junts. Llagostera, com tantes d’altres viles de Catalunya, comença a redreçar aquesta injustícia i ha entès clarament que la dinamització cultural dels seus ciutadans passa, entre moltes altres propostes, per retornar al propietari allò que ja era seu. L’encàrrec d’escriure i dirigir “Els batecs del Turò”, era molt clar: teatre fet pel poble i que parli del poble. Una anècdota popular explicada per més de cinquanta llagosterencs que estimen el teatre. Teatre per donar espectacle però també teatre per fer pinya, per divertir-se, per crear afició, per fer néixer espectadors i per explicar, en aquest cas, un bocí de la rica història de la vila de Llagostera. Convido, a tothom que ho desitgi a venir a la plaça de l’església i acompanyar-nos, els dies 11 i 13 de juliol en aquesta aventura teatral plena d’esforç, d’il·lusió, d’hores robades a la son i a la feina, per assistir a una humil restitució històrica, que molts altres ajuntaments valents haurien de copiar, el retorn del teatre al seu impulsor primer, un camí ja mai s’haurà de tornar embardissar i que si el caminem tots junts, estarem fent un servei a la nostra cultura i al nostre país.

I ARA,CULTURALMENT, QUE? (07-03-2008)

2008-03-17T03:02:00.000-07:00

En el moment d’escriure aquest article, a l’estat espanyol, encara no sabem qui ens presidirà els propers quatre anys. Però pel cas que vull reflexionar amb vostès, em sembla que ens és completament igual. Surti qui surti, continuarem estan en un racó de l’estat on a vegades tinc la sensació que fem més nosa que servei, tot i que continuem donant servei malgrat la nosa que fem. Ningú pot negar que Catalunya a estat durant molts anys motor cultural d’una nació centralista, on mentre una gran part dels seus habitants, durant anys i panys es van miraven el melic, aquí sempre teníem una antena parabòlica dirigida cap a l’aire net del nord, que la majoria de les vegades, enviava experiències fresques, lliures i despullades de falsos prejudicis. Si parlem de la nostra història creativa més recent podem entendre que era inevitable que apareguessin dos camins culturals oposats: una cultura catalana que, dins d’una brillant càpsula, sortia disparada cap a l’espai exterior impulsada pel combustible retingut a pressió per quaranta anys de dictadura; i una cultura castellana que viatjava dins d’un faraònic contenidor de càrrega, estirat per una vella i pesada locomotora diesel que transitava segura per una via única i ben vigilada. Trenta anys de democràcia ens ha permès viure moltes coses, la majoria bones pel bé comú, però per desgràcia particular, hem estat a vegades espectadors i a vegades col·laboradors del desballestament lent i progressiu d’aquell il·lusionant artilugi volador, anomenat cultura catalana, que somniava en orbitar lliure per una part de l’univers cultural de l’espai exterior. Per altra banda hem estat obligat a presenciar com aquella empresa rància de la vella locomotora i els seus polsegosos vagons, es convertia en una segura multinacional de trens bala, anomenada “Café para todos” i pagada amb la venda de les desferres de la nostra ingènua i brillant càpsula sideral. Ara és innegable que vivim millor, mes tranquils, mes dòcils, més protegits, més hipotecats, més distrets, en definitiva més neutralitzats. Segurament és el que hem triat entre tots. Però també vivim més tristos, més angoixats, més perduts. Vàrem triar l’opció de l’economia per evitar caure en una pobresa propera però hem oblidat protegir la cultura com a riquesa antiga. Ara som rics de coses materials i pobres de vida cultural. Tenim una economia força saludable i una cultura catalana malalta que es dilueix dia a dia. Ara hem renovat la confiança amb aquells que volem que gestionin el nostre futur mes pròxim. Jo només els hi demano que respectin la voluntat dels pobles i no la voluntat de les butxaques. Sr.President, sigui qui sigui, no abarateixi la riquesa cultural de l’estat espanyol a canvi d’una falsa prosperitat, per que una economia ensorrada es pot recuperar però una cultura oblidada és perd per sempre.

TALENT A GRANEL (22-02-2008)

2008-03-17T03:00:00.000-07:00

Els que no ens amaguem de ser uns consumidors de televisió habituals, tenim certa autoritat per afirmar que aquest mitjà de comunicació és la més gran màquina de mentides que una ment humana hagi pogut idear. Aquest electrodomèstic de grans possibilitats teòriques ha quedat reduït a una simple finestra virtual des d’on tot el paisatge que s’hi pot albirar és a vegades de cartró pedra i a vegades d’una crueltat estèril. Quan un té el grau suficient d’intel·ligència per comprendre que tot el que veiem per televisió és una realitat guionitzada o manipulada o sintetitzada, encara pot considerar-se un esperit lliure, però si et creus tot el que la televisió et posa al davant ets home mort. Fent un pas mes enllà, avui en dia ja no solament trobem els casos clínics de persones adduïdes per una veritat televisiva. Des de fa ja uns quants anys la caixa tonta a entès que aquests zombis electromagnètics, aquests vampirs de raigs catòdics, aquests drogoaddictes de les “625 lineas”, són carnassa perfecte per retro alimentar la bèstia. Actualment, un pot veure a la graella televisiva, la proliferació de programes on s’esmercen tots els esforços per trobar la reencarnació en carn i ossos, d’una paraula màgica: talent. Com si busquessin el Sant Grial, cadenes públiques i privades, emeten formats televisius per on desfilen milers d’homes i dones que creuen ser posseïdors de la combinació secreta que els catapultarà a l’èxit mes immediat i brillant. Els que vivim humilment d’un ofici on la paraula talent va lligada als deu manaments per poder subsistir, observem a vegades amb certa tristesa i a vegades amb cert sadisme, aquest espectacle cruel de destrucció de somnis, de ridículs gratuïts, de manca de preparació o d’ingenuïtat absoluta. Caramel enverinat que alguns televidents tasten quan han decidit temeràriament creuar la ratlla invisible que els separa del sofà del menjador de casa a un plató de televisió. La idea del circ Romà retorna al cap dels anys amb més força que mai, però aquesta vegada els cristians ja no son empesos a l’arena per ser devorats per lleons famèlics. Ara, l’objecte d’una desquarterització més subtil però d’igual efectivitat son uns narcotitzats aspirants a artistes, que sense treure’ls-hi cap dret a ser-ho, s’han equivocat d’escenari per mostrar la seva tècnica o la seva afecció mes creativa. Per que no ens enganyem: el talent no és una cosa tangible, absoluta ni constant, que es pugui mesurar El talent no té res de màgic. El talent és la combinació de factors personals, culturals, econòmics i socials. El que si puc afirmar és que si algú, per uns instants, posseís un mínim d’aquest suposat estat de privilegi creatiu, no escolliria un programa de televisió per donar a conèixer el fruit d’un treball artístic tocat pel do de la fortuna.

DE GIRONA AL GIRONA (01-02-2008)

2008-03-17T02:57:00.000-07:00

La curiositat d’un actor de teatre hauria de ser infinita i la capacitat de buscar l’emoció en estat pur necessriament ha de ser sempre constant. Ja fa un parell d’any vaig flairar el rastre d’una història particular, diferent i única, que podia engreixar el meu bagatge sentimental i omplir així egoistament el rebost personal sempre necessitat de material sensible. Com un gos perdiguer tossut, amb les orelles aixecades i el nas engaixat a terra, he seguit el rastre que varen deixar aquelles passes humanes d’una misteriosa dona de teatre pel nostres carrers de Girona a finals d’agost del 2006. El rastreig infatigable i obsessiu m’ha portat fins a Escobar, un bonic poble d’una Argentina tan llunyana en la geografia però tan propera en la escenografia vital d’aquest país. Ara son les 11 del matí i en ple mes de gener em trobo instal·lat en un jardí deliciós respirant la frescor vegetal d’un estiu que està essent molt calorós. Transportades per aquest airet reparador tan agradable m’arriba una melodia de Piazzola interpretada al piano delicadament per Dario Borscosque Sureda, el fill d’aquella dona plena d’energia que va enamorar al públic teatral del Fitag 2006 i que a mi em va atrapar en l’espiral emotiva de la seva història i de la seva nissaga. Ella és la Graciela Sureda, la neta del senyor Joan Sureda que ja fa molt anys va deixar la seva fleca del carrer Santa Clara numero 25, per començar una nova vida lluny de la seva terra que mai va deixar d’estimar. Aquest amor a Catalunya i aquest sentiment per la seva ciutat el va deixar com una herència invisible al seu fill en Cacho Sureda, i ell va transformar aquest capital tan poc rendible en una casa d’art, en un espai de treball, en un obrador de talent, que avui, apunt de fer els seus 20 anys, tothom coneix a la ciutat d’Escobar com: El Teatro Girona. Els constants cants de sirena de la Graciela Sureda, la personificació viva de la força del teatre, m’han portat finalment fins al Girona i he trobat una sala antiga, petita, deliciosa, amb les marques visibles d’un temps que no ha passat en va. Un temps transformat unes vides dedicades altruistament a l’art de l’escena però també a difondre el nom de la nostra ciutat tan lluny de l’Onyar, de la Devesa, de la Catedral i Sant Feliu. Aquest viatge m’ha demostrat que l’enyorança no és un sentiment estèril, que moltes llàgrimes de nostàlgia poder arribar a destil·lar un dolç licor de felicitat. Que l’amor en la distància es pot convertir en motor de noves experiències i que la tristor d’un passat que no tornarà pot generar un prometedor futur per a noves generacions que estimaran l’art sense saber perquè. Gràcies al Sr. Joan, a en Cacho, a la Graciela i a en Dario, a la família Sureda avui la nostra humil ambaixada teatral mes llunyana és viva, activa i té salut per molts anys. En dono fe i com a gironins no em de permetre que el seu esforç caigui en l’oblit.

FAMA O POPULARITAT? (19-10-2007)

2007-11-05T08:26:00.000-08:00

De tots és ben sabut que als actors ens paguen per esperar. En aquestes interminables hores d’espera surten converses de tot tipus. Són molt freqüents les explicacions d’anècdotes referides a la relació a vegades surrealista que el públic estableix amb els actors en general. La norma més senzilla que podríem establir dins d’aquest intercanvi necessari entre espectador i actor seria que: el cinema et fa famós, la televisió et fa popular i el teatre et fa invisible. Aquesta simplificació teòrica després podria tenir uns quants matisos, però és ben cert que els tres mitjans d’exhibició actoral tenen cadascun diferents impactes en la percepció del nostre ofici. Jo sóc del parer que ens n’hauríem d’oblidar del que la gent pensa de nosaltres i que el més important és que vinguessin a veure la feina que fem. Però vivim en una societat que últimament, en la majoria dels casos, influeix molt per aconseguir un treball, el grau de coneixement que el públic sobirà té sobre la teva persona i no pas si tens la capacitat absoluta per enfrontar-te a aquell paper i exprimir-ne tot el suc. Posats a triar entre fama, popularitat o ser invisible, em quedo amb la segona opció. Per sort he pogut conviure amb espècimens de les tres categories i me’n adono que la que fa menys mal és la popularitat. Per posar un exemple concret dels tres casos diria que l’Ariadna Gil és famosa, l’Amparo Moreno és popular i en Xavi Idañez, a pesar de ser un bon actor, és invisible als ulls del poble català. El que és evident és que la fama t’allunya de la gent, t’aïlla i et fa buscar una auto protecció que acabarà per afectar la teva naturalitat i relació amb els demés. La popularitat, encara que a vegades és cansada de portar, t’acosta al teu públic i et fa sentir estimat. Normalment la fama és molt buscada, treballada, somniada; mentre que la popularitat te la donen sense haver-la demanada. Jo tinc una petitat teoria sobre el tema: la popularitat es guanya si ets tu mateix, si ets conscient que treballes per al públic i no per a tu mateix. No és una situació de servilisme si no acte de generositat pactat i amb un preu baix de sortida. És viure el dia a dia entre la gent. En canvi quan sortir al carrer et molesta, les mirades de la gent t’enfaden i sempre poses preus elevats als teus actes socials oblidant que a vegades cal ser generós amb el públic com ell ho és amb tu, això vol dir que la fama esta començat a mostrar els seus primers símptomes d’instal·lar-se a la caixa del ego. Cal protegir-se contra aquesta temptació de falsa riquesa per que en aquesta muntanya russa de la vida, a vegades no totes les històries tenen final feliç. Per tant, com més t’hagis apropat a la realitat quotidiana que t’envolta, més braços trobaràs que et recullin si algun dia gira la truita de l’èxit i es socarrima.

EL PÚBLIC I L'ACTOR (05-10-2007)

2007-11-05T08:24:00.000-08:00

Una vegada em van preguntar què vaig trobar a faltar en la meva formació acadèmica a l’Institut del Teatre de Barcelona i sense pensar-m’ho dues vegades vaig respondre que hagués estat molt profitós tenir una assignatura que es digués: públics. Si aquests dies Girona es converteix en la capital europea del teatre gràcies a “Temporada Alta”, de retruc també ho serà del públic teatral. Fer de públic, de bon públic, de públic militant, a vegades no és fàcil. S’ha de tenir una formació important, un esperit aventurer, un olfacte digne d’un bon caçador de peces úniques, una paciència de sant per obrir un altre cop la butxaca quan creus que l’última cosa que has vist ha estat una estafa, i per sobre de tot, un desig irrefrenable de consumir moments preciosos mitjançant imatges, paraules, lletres, sons, silencis,... sabent transformar tot això, en material íntim per a la construcció de la pròpia persona. Però si parlem del públic des del punt de vista de l’actor, llavors les coses canvien. Hi ha directors que diuen que el públic és un pur accident dins de l’acte de la creació artística i n’hi ha d’altres que diuen que no té sentit ser artista si no hi ha un públic per admirar o destruir el teu propi art. L’actor ha de transitar per damunt d’un cable estret i perillós oblidant-se que algú l’està observant però sense deixar de mantenir tibada la corda que uneix l’acte de compromís que hi ha entre un actor i un espectador. Això que podria semblar una contradicció, per mi és una regla d’or. Jo demano als meus actors que tinguin una orella per escoltar als companys d’escena i una altre per escoltar la respiració de la sala. És important tenir un sisè sentit per saber si el teu contrincant més poderós està amb tu o contra tu. L’actor a d’experimentar la gran varietat de públics amb els que es pot trobar per que només així aprendrà a administrar la seva energia i les seves armes per guanyar la sempre difícil batalla de convèncer amb elements tant volàtils i transparents com son les paraules i les imatges. He treballat amb actors que una petita tos els feia perdre la concentració i d’altres que només esperaven que algú de la sala fes qualsevol cosa imprevista per incorporar aquell accident a l’espectacle. De tots ells he après que el públic és un element viu i per tant és el baròmetre mes fiable, directe i automàtic del ritual del teatre. Respectant-nos mútuament trobarem un camí de dolços moments compartits en la foscor d’una sala i el camí de les emocions tindrà un bitllet d’anada i tornada.

UN ALTRA COP LA CRÍTICA (05-11-2007)

2007-11-05T08:21:00.000-08:00

El metge m’ha recomanat que no llegeixi les critiques de teatre. Diu que em fan pujar la pressió, m’alteren el ritme cardíac i que a la llarga tots aquests desgavells de salut es paguen. Però jo com que sóc tossut de mena no li faig cas i m’agrada auto flagel·lar-me amb alguns dels escrits que surten publicats aquests dies als diaris de casa nostra explicat què és el que s’ha vist en aquest fantàstic, ample i generós mostrari escènics que es diu Temporada Alta. La gran pregunta que ens plantegem els que de veritat vivim i mengem d’aquest ofici és la següent: és necessària la crítica de teatre? Serveix d’alguna cosa? Té raó d’existir? La majoria d’actors i directors que conec creuen que no o en tot cas que el seu servei s’ha desvirtuat. Voldria recordar que inicialment, segles enrera, l’exercici literari de glossar una obra teatral era per informar i en tot cas acostar la gent a veure-la. Ara tot és molt diferent. Del que és vol informar és de l’erudició intel·lectual del crític, que la veritat ens importa un rave, i de rebot s’allunya a l’espectador de l’acte teatral menyspreant-lo per la seva insultant incultura. Son moltes les ànimes càndides que seguint els dictats dels crítics han sortit escaldats del teatre, per que la màxima que circula dins l’ofici teatral sempre se sol complir: “l’obra que el crític en canta les excel·lències sol ser avorrida, pedant i elitista. Aquella peça teatral que destrueix, que ignora o que és un atac a la seva intel·ligència, segurament a complert la primera funció d’aquest art efímer que és la de distreure i formar nous espectadors”. Per tant potser ja és el moment que algú desemmascari aquesta injustícia. Com en aquell conte popular on el rei anava despullat i tothom, per por o servilisme deia que anava vestit, algú hauria de començar a denunciar que ens estant prenent el pel una mica. Que el poble també té criteri i que ja no cal que ningú ens digui què es el que està ben fet i el que està mal fet. Crec que l’ofici del teatre és l’únic gremi on el que marca tendència i opinió no és un graduat “cum laude” en experiència i treball trepitjant escenaris. Públic en general: vagin al teatre, s’informin, paguin, mirin, escoltin, i després ho expliquin. Tenen tot el dret i tota la llibertat per aplaudir, avorrir-se, reflexionar, no entendre-hi res, emocionar-se, aguantar-se el badalls, riure com beneïts o no tornar-hi mai més. Però per sobre de tot això no es deixin manipular el seu propi criteri artístic. Allò que vostè senti o experimenti serà la crítica més justa i encertada.

DESCENTRALITZAR EL TEATRE( 10-09-2007)

2007-09-15T02:54:00.000-07:00

Suposo que no descobreixo cap secret d´Estat si dic que uns mesos abans de plegar, l´expresident Maragall va voler fer un sopar privat amb una quinzena de gironins de professions variades i alguns amb militància desconeguda. El més segur és que volgués conversar i palpar quin era l´estat de l´opinió pública en aquesta part del territori, en diferents sectors de la societat.Deixant de banda alguna que altra anècdota, en aquella trobada vaig poder adreçar directament al Sr. Maragall dues qüestions relacionades amb el món del teatre. La primera reflexió era sobre la inexplicable fuga de cervells teatrals fora de casa nostra: Mario Gas, Josep Maria Flotats, Lluís Pascual, Albert Boadella, Núria Espert... Aquest tema donaria per a una altra columna.La segona qüestió que vaig plantejar a l´expresident va ser l´encert de projectar una xarxa de centres d´arts escèniques que descentralitzés el nucli absorbent de creació teatral en tots els seus àmbits, que des de fa ja molts anys, planteja Barcelona com a ciutat mare.Fa quatre dies he observat amb molta satisfacció en aquest diari, la foto de tres directors de centres d´arts escèniques (Sunyer-Pla-Madico), explicant plegats el que serà en un futur una xarxa de producció i intercanvi de projectes teatrals de qualitat nascuts en ciutats com Salt/Girona, Terrassa i Reus. Per fi veig cristal·litzat un dels meus somnis com a actor: igualtat d´oportunitats indistintament de la ciutat on vius.Ara comença un període emocionant. Sempre quan neix un projecte es disparen les expectatives i es difícil gestionar les il·lusions projectades sense caure en el desànim. Tinc confiança plena amb en Salvador Sunyer, que sabrà gestionar amb eficàcia i realitat la paraula descentralització.Com a actor gironí n´espero molt d´aquesta nova etapa. Demano que no ens convertim en una sucursal de producció barcelonina on la quota gironina sigui relegada a papers de figuració. El cap em bull de preguntes. Per exemple: quan un actor d´aquí va a treballar a Barcelona s´ha de pagar el desplaçament de la seva butxaca. Pagarem les dietes del actors barcelonins per venir un mes a treballar a Girona? És aquí on l´AGT, ( Agrupació Teatral Gironina) ha de començar a fer valer la seva força sindical com a Associació d´Actors i Directors Professionals Gironins.No serà fàcil trobar un just equilibri però estarem atents perquè la paraula descentralització sigui una realitat i no un pastís que engreixa sempre els mateixos. Molta força Salvador!

MAI PASSA RES. ( 26-07-2007)

2007-08-10T01:37:00.000-07:00

Durant la meva estada laboral a la capital de l’estat vaig tenir molts privilegis i uns quant disgustos. Qualsevol etapa de la vida, si l’analitzem per separat pot resultar una petita vida en si mateixa. Per tant, la nostra existència es podria resumir en una suma de petits retalls de vida, que posats un darrera l’altra conformen una llarga tirallonga d’instants agrupats, una bufanda intangible, teixida amb llana de tots colors, ara d’hivern, ara d’estiu. Però potser el que sempre em torna a la memòria amb més insistència, és la frase solemne que un dia em va engaltar una reconeguda actriu d’edat avançada i amb una dilatada trajectòria teatral: “malgrat els nostres èxits i els nostres fracassos, en aquesta vida del teatre mai passa res”. Quanta raó tenia i quina trista realitat que em va posar davant els ulls. És ben cert que vivim en un país certament mediocre respecte a tot el que fa a reconeixements culturals. A diferència dels nostres il·lustrats veïns francesos que tracten als actors amb un respecte majúscul i valoren la dificultat del seu ofici, aquí, a casa nostra, tractem als artistes com uns personatges de segona categoria. S’ha pervertit l’estima cap a l’art de la interpretació i cada vegada els espectadors s’allunyen més de la singularitat del fet teatral per abraçar amb un fervor religiós el magnètic aparell de la televisió, tot i el risc que suposa exposar les neurones a tantes radiacions catòdiques. En aquesta batalla perduda tots hi tenim una mica de culpa: dramaturgs egocèntrics que pensen més en el seu reconeixement que no pas amb un benestar del públic basat en un equilibri de diversió i reflexió. Actors encegats en acumular espectacles sense pensar que els projectes son per lluitar-los, defensar-los i perdurar ; no per engreixar els currículums. Programadors esclaus de les estadístiques i els seus caps polítics. Crítics messiànics que creuen saber-ho tot i que no son més que destructors de felicitat, il·lusions i treball, per alimentar amb el dolor dels companys, la seva fam de reconeixement teatral. I en mig d’aquest panorama desolador, homes i dones ingenus, que estimen el que fan i tenen l’esquena dura de rebre tants pals. Potser per que sempre m’ha interessat més el dèbil que el poderós, gaudeixo plantant cara i treballo amb qui més difícil ho té. Per que com deia al començament, vaig aprendre bé la lliçó d’aquells que ens sabem molt més que jo: “malgrat els èxits i els fracassos, mai passa res”. Posats a que mai passi res, i donant per fet que l’avara mort a tots ens espera, trobo més honest treballar en positiu i pels demés, que no pas per un mateix i a cops de colze. Sóc del parer que el millor èxit individual propi s’aconsegueix provocant èxits col·lectius en d’altres. Diguin-me tonto.

FIGURANTS. (01-02-2005)

2007-05-31T12:09:00.000-07:00

Una vegada vaig conèixer un figurant de cinema que tenia mes currículum que el López Vázquez i el Fernando Fernan-Gomez junts. Posats un darrera l’altre tots els títols de pel·lícules en les quals havia participat, feien una llarga llista on es podia resumir la història del cinema des dels anys setanta fins als nostres dies. Era un professional de la figuració. Un excel·lent artista del caminar, del llegir un diari en una terrassa, del sortir corrents espantat, del picar de mans amb eufòria, del fer una cua inacabable, del forma part d’una espectacular formació militar, de fer el mort, de fer el viu, i de tot allò que és insignificant però necessari. Sempre he admirat aquesta gent que gaudeixen d’una feina tan sacrificada i mal pagada. M’agrada acostar-me a ells i conversar de les seves motivacions i del seu amor als rodatges. Estic parlant d’aquells homes i dones anònims que gaudeixen fent aquesta feina, que se l’estimen, que no demanem mes del que els pertoca sabent que el seu lloc es el de l’adotzenament i el passar desapercebut. Però dintre del mon dels figurants hi ha una raça perillosa. Un grup de inconformistes que es creuen que el protagonista el farien millor ells, que lluiten invisiblement a vida o mort per sortir a la pantalla mes que qualsevol altra de la seva categoria laboral i que en tot moment es miren als actor professionals com els seus enemics mes profunds. En aquest grup s’hi amaguen moltes frustracions mal païdes que no deixen gaudir del moment a tots aquells que només volien fer allò que han vingut a fer. Aquesta gent es la que fan córrer el rumors de si aquest actor és un antipàtic o que si aquella actriu és una diva, (no dic que a vegades no tinguin raó) però algú els hi hauria d’explicar que aquesta feina de figurant no es per aspirants a actors si no per persones normals i corrents que només se’ls demana fer d’ells mateixos i donar un tros de la seva veritat encara no manipulada. Hi ha una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra, autor de “Ai Carmela” o “El cerco de Leningrado”, que es titula “Los figurantes” i que ens explica com un dia, els figurants d’una obra de teatre d’èxit, tanquen en els camerinos als actors protagonistes, per agafar ells el poder i la glòria de l’obra que estan representant conjuntament. El “campesino 1”, el “soldado 4”, la “pueblo 2”, entre d’altres, experimenten la sensació de manar i decidir, cosa que mai no havien pogut fer. Quan se n’adonen que això no es tan senzill ni tan gratificant com ells creuen, tornen l’autoritat a qui li correspon i accepten que cada lloc, independentment de la seva projecció mediàtica, té el seu punt de felicitat i de moment únic, si es fa plenament conscient que és allò el que de veritat vols fer.

L'ÀNGEL D'EN BOADELLA. (13-06-2002)

2007-05-13T01:41:00.000-07:00

Ningú em negarà que Albert Boadella és un gran director i potser és qui coneix millor la química justa per fer que el públic begui del seu beuratge transgesor, particular i personal, que com un flautista de Hamelin fa seguir a tots aquells que es creuen que el teatre serveix per cuinar venjances, riure’s dels qui no es pot defensar i apaivagar frustracions que ni un mateix sap que les te, això si, deixant sempre al espectador un regust de antissitema d’estar per casa, fins i tot divertit, i de consum ràpid però sense cap mena de profunditat en el discurs ni pòsit per a una reflexió posterior. Jo sempre estaré al costat dels directors que estan al servei del teatre i no als que fan servir el teatre per al seu servei, és una opinió molt personal. M’agraden els directors que estan a l’ombra i només parla la seva feina per que els que busquen polèmica per després traduir-ho amb taquillatge se’ls veu massa el llautó. Barrejar teatre i show mediàtic pot ser “pa per avui i gana per demà”. Potser soc massa jove per tenir memòria d’un temps de repressió cultural catalana i no vaig tenir la sort o la desgràcia de viure amb intensitat el temps d’anar a cridar “llibertat d’expressió” però per això mateix i vist des d’una perspectiva menys intoxicada de temps passats no puc entendre el procés mental d’un creador que abanderant una lluita que molta gent va seguir amb els ulls tancats, ara es posa al costat dels fills d’aquells que un dia el volien silenciar. Les trajectòries no son res si un dia deixes de seguir-les i agafes el camí totalment contrari. Les lliçons perden el seu valor si et troben fent tot allò que vas predicar que mai faries. Els reconeixements es guanyen si malgrat els cants de sirenes a que tots estem exposats ens mantenim ferms en la travessia que un dia vam iniciar amb esforç. Jo no vull que es retiri el premi a ningú però si que m’agradaria que tots aquells que han votat per premiar una carrera artística i personal coneguin en profunditat qui hi ha darrera del personatge escollit. I en aquest cas crec que estan fent un favor mes gran a la cultura catalana un grapat de gent senzilla i desenganyem-nos “anònima” recollint un grapat de signatures, que no pas un creador conegut internacionalment que considero que ens ha clavat el ganivet per l’espatlla. Finalment aquesta és un debat de sentiments i opinions però aquesta fugida cap endavant del creador es tan perillosa com poc creïble i demana actitud mes valentes per que amb les manifestacions del Senyor Boadella només estem donant motius als de fora per que pensin que ser català és una broma, és un accident de la natura, que la barretina i l’espardenya és l’única cosa que ens identifica i que Catalunya es fruit de gent paranoica, obsessionada per fer diners i envejosa. Si un es capaç d’afirmar que s’estima una terra vol dir que l’amor està per sobre de tot i en aquest cas jo crec que s’estima amb condicionats, un dia si i un altre no i segons bufa el vent dels afalacs i de la història. Malgrat que els organitzadors de La segona nit de la Comunicació i defensors mediàtics de la concessió del premi Àngel de Bronze vulguin ara deslligar la trajectòria artística de la trajectòria personal del personatge per salvar la imatge de persones compromeses amb el país, crec que ho tindran molt difícil, per que si hi ha algú que ha fet de la seva feina l’explicació de les seves idees aquest és el Sr. Boadella. Respecto al director teatral com artista i creador però el premi a tota una trajectòria crec que se’l mereixen mes tots aquells que després de trenta anys encara creuen que la nostra cultura necessita protegir-la, engreixar-la i vigilar-la. Podem estar-hi d’acord o no, però aquesta fidelitat si que es mereix un premi.

"OPERACIÓN"....REFLEXIÓ.(21-02-2002)

2007-05-13T01:25:00.000-07:00

Per desgràcia de tots aquells que vivim del mon del teatre, la televisió ens està passant la mà per la cara. En aquesta lluita desigual, sempre hi sortirem perdent els que creiem que el teatre està per damunt de qualsevol negoci i que la dignitat, l’esforç, el talent i les idees no poden ser comprats ni manipulats per fer d’aquest estil de viure un espectacle de ràpid consum. Hi ha una família de creadors, que esperonats per aquesta crisi teatral que ens persegueix des del temps de la tragèdia grega, han intentat portar el format i el ritme televisiu, als escenaris d’avui en dia. Per tant, estem envoltats d’espectacles lleugers, buits de contingut, fets amb el mínim esforç i amb la pobre i única aspiració de distreure al personal per que aquest pobre públic ja té prou mal de caps durant tota la setmana de feina esgotadora. Aquesta idea del teatre com a mitjà d’evasió és pròpia d’aquells que creuen que a la influència de la televisió se la de combatre amb les seves pròpies armes. És una aspiració totalment legítima i a vegades irremeiable per poder sobreviure, però qui practica la “cuina ràpida” sobre un escenari està col·laborant a la desintegració lenta i agònica del teatre escrits per autors de pes, d’un teatre compromès amb les idees, militant d’una exigència necessària per a la reflexió immediata o posterior; en definitiva aquesta fugida cap endavant ens portarà a allò que diuen els castellans: “pan para hoy y hambre para mañana”. La gent a perdut l’interès pel teatre i si no som capaços de tornar a il·lusionar a l’espectador, no trigarem gaire a veure’ns obligats a treballar per un públic tirà, que jugant amb les nostres necessitats i com a inconscient venjança de la seva falta d’aptituds artístiques, en obligarà a vendre el nostre talent i coneixements, per aconseguir aquest fals però tan buscat minut de glòria. Alguna ment perversa està intentat pervertir la dignitat de ser artista i ens vol fer creure que això es tant fàcil com apuntar-se a una acadèmia. Ens ensenyen alumnes que ja no necessitaven cap professor per que el talent és innat i el poble ignorant cau en la trampa que tothom porta a dins un Joan Manel Serrat o una Anna Belen. Qui es pensi que amb quatre mesos es pot passar d’un senzill anonimat a un reconeixement mundial, sense que no hi hagi cap negoci especulatiu pel mig, és d’una ingenuïtat i una candidesa digne de la més ensucrada pel·lícula de Walt Disney

IMPRESSIONS DESPRÉS DE L'ESTRENA DE "CANIGÓ".(17-05-2002)

2007-04-12T08:54:00.000-07:00

El compromís adquirit amb els lectors d’aquest diari no entén de cansaments, obligacions professionals i estats d’ànims. Es per això que em veig en l’obligació de posar-me davant d’una pantalla d’ordinador amenaçadorament blanca, per fer aquesta columna, molt poques hores després de l’estrena d’un espectacle de teatre. De què puc parlar? Què puc dir? Què puc escriure que connecti amb el lector? La sensació de buit mental es tan important, que encara que intento fer l’esforç d’obrir una porta a algun tema per a la reflexió no puc deixar de sentir a la llunyania els passos, els plors , els laments dels personatges de l’obra resistint-se a desaparèixer. Algú pot pensar que aquests del teatre estem una mica sonats i potser tenen raó però quan es passa tants mesos convivint dins d’una història irreal, conversant mentalment amb uns personatges invisibles, imaginats unes situacions que mai van existir però que intentes reproduir segons la teva capacitat creativa et dicta, tot això pren una dimensió perillosament desequilibrant. El que per a uns és un esforç titànic per a d’altres pot semblar una pèrdua de temps. Per els que pensen que una cosa és banal i infantil per a d’altres aquell compromís es pot convertir en el motor que dona sentit a les seves vides. El teatre ho és tot i no és rés. Però deixi’m que els proposi un joc mental: imaginin que hem construït un vaixell. Arriba el dia de l’estrena, el moment culminant de deixar relliscar damunt de l’aigua aquesta maquina construïda seguint uns plànols inventats i amb gran esforç per part de molts. Surarà? Serà prou fort per aguantar la pressió del líquid element? Haurem reclutat la tripulació que ens cal per resistir una travessia que promet ser moguda i plena de perills? Estarem preparats per no caure en les trampes de pirates i enganys de vaixells enemics? Els armadors estaran contents de la inversió realitzada? Però el dubte potser més gran i potser la necessitat més vital: trobarem habitants de terra ferma que ens donin la confiança per fer entrar la nostra barca en el seu port mental i particular? Hores després de l’esperada estrena jo ja tinc resposta per a totes aquestes preguntes. Respostes que no penso revelar però per si els serveix aquesta pista poden imaginar un capità de vaixell feliçment cansat, somrient per dins i per fora, agafant amb decisió el timó sense tenir cap dubte que la ruta que s’ha escollit és la correcta i que ens portarà a veure països acollidors, mirant com la tripulació dorm tranquil·la a la coberta després d’una nit de lluitar i vèncer a la tempesta, i sentint com una brisa marina refresca les seves idees sota un cel blau i la mirada perduda a l’infinit. Aquest vaixell que ahir va salpar es diu “Canigó” i aquestes son les primeres impressions després de la seva estrena.

LA LLIÇO DE NÚRIA ESPERT.( 11-04-2002)

2007-04-12T03:15:00.000-07:00

De petit, amb 10 anys, vaig anar amb el col·legi al Teatre Municipal de Girona a veure la Nuria Espert. Ho recordo com si fos ara! Una platja immensa feta amb grans d’arròs i un cel blavíssim eren el marc imaginari per explicar aquella obra de teatre que algú va dir que es deia Laia de Salvador Espriu. Jo, des del balcó del primer pis, estava meravellat i no entenia com els 600 nens restants que compartien amb mi aquell trencament de rutina diària, no quedaven silenciosament extasiats veient aquella senyora, amb un llarg vestit blanc, passejant descalça per sobre d’aquella catifa enlluernadorament blanca. Recordo el recitar misteriós de les seves paraules, com si fos una oració dita en veu alta i em ve vivament a la memòria la música de les seves petjades molt semblant al soroll que fem al mastegar una torrada. Els nens de les primeres files van fer córrer fins a dalt de tot del galliner, la munició de grans d’arròs que hi havia per terra i com si allò fos una fira de poble, el teatre és va convertir en una gran caseta de tir i tot aquell que feia diana sobre la dama del teatre amb la seva sarbatana d’arròs, era obsequiat amb una sorollosa riallada general d’aquell nombrós grup de petits simis assilvestrats. La senyors Espert se’n va cansar i parant la seva actuació és va dirigir cap al prosceni i va maleir al belicós públic amb aquestes paraules: No em molesteu a mi, esteu molestant a tots aquells que tenien ganes d’ escoltar una història i si no apreneu a escoltar ara, ja no escoltareu mai més. Va girar cua i va desaparèixer. Després d’aquell dia no la vaig tornar a veure fins passats 20 anys i quan ens vam saludar li vaig recordar aquella anècdota. Ella encara guardava a la seva memòria aquella amarga experiència viscuda a la nostra ciutat i encara creia que la infància és el moment crític de la vida. Els que ja han experimentat el plaer i el sofriment de veure i viure el mon des d’una altra perspectiva més espiritual, s’entristeixen per tots aquells que no han estat degudament preparats per experimentar aquesta altra mirada. Quan veig aquestes carretades de joves turistes que aquest dies arriben a la nostra ciutat i que són capaços de passar per davant de la catedral sense aixecar la vista de terra o del cul de la noia que tenen al davant, em sap greu per ells. No saben tot el que es perden i la llarga, feixuga i monòtona vida que els espera si no tenen aquesta curiositat necessària per anar-se enriquint de les seves pròpies reflexions. Per que els plaers materials o superficials sempre es poden comprar o robar però els plaers espirituals només poden ser fruit d’una educació en els sentiments, de les percepcions personals i de la potenciació d’una infància rica amb estímuls artístics que potenciïn una manera d’entendre la vida des del prisma de la curiositat, de la pregunta constant, del dubte creatiu. Com deia l’Espert cal aprendre a escoltar i aprendre a observar el pas de la vida amb una mirada diferent.

LA CRÍTICA TEATRAL (02-05-2002)

2007-03-28T01:24:00.000-07:00

La diferència entre estrenar una obra de teatre a Girona o estrenar-la a Barcelona és que en el primer dels casos, entre algunes altres desigualtats, no hi ha la pressió afegida de la presència, sempre angoixant i torbadora, de la figura del crític de teatre. No sé si això es bo o dolent però en tot cas és una mancança que evidència que potser encara no estem del tot normalitzats teatralment parlant. Amb això no vull dir que de tan en tan no puguem llegir a la nostra premsa alguna crítica de teatre però el públic gironí no té la possibilitat de formar-se en l’hàbit de lectura de crítiques teatrals, ni pot trobar d’una manera sistematitzada una presència constant de la visió aclaridora i motivadora, per part d’un entès en la matèria, de tot allò que s’estrena o es representa a les sales de les comarques gironines, tan sigui professional com amateur. Ens toca viure en una ciutat on la producció teatral pròpia encara està molt lluny de estabilitzar-se, on la línia de la qualitat és fràgil, movible, aleatòria i on el concepte de professionalitat no està gaire clar i només es regeix per comparacions amb altres productes i no pel que significa el terme realment. Jo soc del parer que ens faltaria un personatge que amb una visió amplia, oberta i experimentada, fes d’àrbitre d’aquest garbuix de talents despistats; que fes d’agent clarificador de propostes sabent quins son els objectius i els projectes de cada companyia que es presenta; un guardià d’un ordre teatral preestablert que defenses aquelles iniciatives que neixen a cada moment i ajudés amb els seus escrits a provocar un debat i una major difusió del que s’està fent dia a dia sobre els escenaris que tenim mes propers. Segurament estic reclamant un personatge que em donaria molta guerra, molts maldecaps i algun disgust laboral, però els que vivim d’això hauríem d’exigir la crítica d’un savi autèntic, que ens estimules d’una manera educada i respectuosa, a corregir i superar tot allò que no s’ha pogut assolir i no pas haver d’aguantar les lliçons d’alguns que, sense sortir del seu teulat protector i sense encara no haver demostrat res, creuen que ho saben tot, permetent-se el luxe d’opinar d’allò que ells mai seran capaços de produir, dirigir, escriure o representar. Criticar per fer mal es massa senzill, criticar per ser escoltat i respectat exigeix estil, elegància i moltes hores de vol, unes qualitats, que per desgràcia, no tothom es capaç d’aportar.

MALS FINALS. (05-04-2002)

2007-03-28T01:11:00.000-07:00

En el mon del teatre circula una norma no escrita que diu que un bon final sempre arregla una obra mediocre. No crec que aquesta afirmació tan categòrica funcioni sempre com una veritat infal·lible, però “els finals” potser és el moment més delicat i difícil per qualsevol experiència artística que circula per un espai de temps determinat. Ho és tant per al creador, que ha de deixar ben lligat tot allò que ha decidit remoure sense demanar permís i ho és per a l’espectador, que s’ha deixat emportar per una mentida pactada i no vol sentir que aquest viatge, fruit d’un vot de confiança envers unes referències que ens arriben del nostre entorn, no li ha servit per a res. Tota aquesta reflexió tan rebuscada i espessa es per dir que en els moments finals d’una obra de teatre, d’un llibre o d’una pel·lícula es decideix si salvem al creador i ens l’emportem al calaix mental de les bones experiències o si per al contrari el nostre cervell decideix esborrar-lo per sempre i passem directament a pensar què farem demà per dinar. De totes maneres, no sempre les coses passen com estan previstes i tant en la lectura com en el visionat d’un espectacle a vegades apareixen “elements” encarregats d’espatllar això que sembla un procés tan normal i lògic. Em refereixo concretament a dos personatges que ens trobem normalment pel carrer i que conviuen entre nosaltres però que mereixerien ser desterrats del nostre costat de per vida. Un primer és aquell que sabent que estàs llegint un llibre amb tota la il·lusió del mon, i també a vegades amb molt d’esforç per esgarrapar el temps d’on sigui, apareix i ens explica el final sense cap mania o, si no ho fa directament, es dedica a fer una crítica mes narrativa que el propi autor o ha donar indicacions tan detallades de tots els elements claus, que és impossible no estar contaminat d’una visió aliena de l’obra i per tant ja no cal ni que tornis a agafar el llibre si no és per fotre-li pel cap. El segon personatge és aquell acomodador anònim, que empès pel deure que l’obliga, irromp inesperadament dins la sala fosca i travessa corrent el passadís central de butaques com aquell que va a apagar foc i obre la porta de sortida que es troba sota la pantalla per inundar de llum un moment decisiu, un moment íntim, un moment on tothom està endreçant les sensacions provocades, recollint les emocions que s’han vessat i per que no, també pensant que si no fos per algunes persones sense cap mena de sensibilitat, potser seriem una mica més feliços.

EL LLIURE JA NO ÉS TAN LLIURE. (22-02-2002)

2007-03-22T10:02:00.000-07:00

Aquesta vegada haig de donar la raó al Sr. Albert Boadella quan parla de l’embolicat conflicte de la nova seu del Teatre Lliure. Hi ha companyies de teatre que han jugat la carta del risc i han guanyat i n’hi ha d’altres que ens han volgut fer creure que administraven una independència plena en les seves obres però tenien un coixí econòmic molt ben treballat. Ser arriscat en les propostes de treball pensant que si no surten bé demà te la pots tornar a jugar una altra vegada, és com anar robar un banc i saber que la policia està mirant cap a un altre costat. El Teatre Lliure sempre ha estat un referent de nivell en el nostre panorama teatral però també la seva trajectòria va anar canviat amb el temps i va passar de ser un laboratori de treball a una fabrica de productes en sèrie que ja estaven venuts abans de ser comercialitzats. Amb això vull dir que el nom de Teatre Lliure ha estat durant molt temps una marca on també s’han amagat productes de dubtosa qualitat. Mai he entès com és podien rentabilitzar aquelles produccions teatrals amb un aforament de sala tant reduït, uns actors que no treballen per quatre duros i unes escenografies molt ben pensades. A mi mai em que sortien els números. Però aquesta vegada l’ambició els ha traït i s’ha vist la tramoia. Quan El Lliure era El Lliure autèntic, als polítics els va interessar potenciar aquell focus de resistència intel·lectual, de artesana modernitat, de renom internacional dins els cercles teatrals de prestigi. És per això que van ajudar a mantenir aquell petit local del barri de Gràcia. Però l’ambició artística va créixer i la casa es va fer petita. Sota l’excusa del somni de Fabià Puigserver, els polítics van començar a prometre i els tontos dels artistes sempre ens els creiem. Vaig conèixer molt poc a en Fabià però estic segur que els hauria enviat a tots a fer punyetes i hagués inventat un nou teatre en qualsevol nau abandonada de la perifèria. A la companyia Teatre Lliure els hi hem regalat un teatre de 6.000 milions i ningú és queixa en canvi quan és va fer el Teatre Nacional tothom va posar el crit al cel. Per mi quina és la gran diferència? Doncs que el TNC pot canviar cada quatre anys de director i per tant de manera de gestionar i programar aquella sala, mentre que el Nou Teatre Lliure sempre serà la casa de la família. De totes maneres no em molesta tant que els clans teatrals existeixin i fins hi tot a vegades és productivament bo. El que em molesta més és que aquell estàndard del teatre combatiu, imaginatiu, alternatiu, obert, progressista, provocador ara es faci enrera per por a que els diners no els arribin per pagar totes les produccions que pensen fer. Per arribar a aquest panorama tant patètic i aclaridor hagués estat millor no sortir de casa.

ADOLFO MARSILLACH. (24-01-2002)

2007-03-22T10:00:00.000-07:00

Les dues vegades que vaig parlar amb el senyor Adolfo Marsillach vaig tenir sempre la mateixa sensació. La primera vegada va ser per una entrevista de presentació al Teatro de la Comedia de Madrid. Jo era un nou vingut a la capital i ell era un català que em podia donar un cop de mà. Li vaig preguntar, quasi afirmant, si podíem parlar amb la nostra llengua materna i ell em va contestar rotundament: “No!”. La segona vegada que ens vam veure va ser en un sopar a casa d’una periodista d’El Pais. Jo ja estava treballant en un teatre i al veure’m es va dirigir a mi en un català perfecte: “¿Què fa el de Girona? ¿Suposo que la funció per la qual t’han contractat és en castellà, no?. Doncs practica aquest idioma per que és aquest el que ara necessites”. Tenia tota la raó del mon. Jo el mirava i davant meu veia una persona dura exteriorment, coherent amb el seu mestratge i en alguns moments distant i prepotent, però si t’hi fixaves molt i rascaves una mica mirant-lo als ulls fixament podies entreveure una fragilitat interior, una tristor antiga i una sensibilitat estranyament vergonyosa que guardava com un tresor maleït, com una arma que els seus detractors podien utilitzar en qualsevol moment per enfonsar aquell segur, majestuós i elegant transatlàntic del teatre. Va ser un senyor que es va fer a ell mateix i per tan, això vol dir que va deixar pel camí a molts cadàvers i ferits en aquesta guerra d’anar cap endavant per fer-se un lloc en el mon artístic. Hi ha un tipus de persones que els agrada tenir enemics, necessiten sentir la pressió de les crítiques i fins hi tot la mala fama els estimula com un motor per seguir creant obres més importants i arriscades. Adolfo Marsillach era una persona molt respectada en els ambients teatrals de Madrid i per això mateix una de les mes envejades i odiades. El que és indiscutible és la seva gran aportació a l’art de l’escena, tan per la seva obra escrita, com pels muntatges dirigits i la seva aportació per recuperar el teatre clàssic castellà i ordenar política i burocràticament aquest caòtic mon del teatre. Els catalans no li podem retreure que no fos un abanderat de la nostra cultura, per que per sobre d’una lectura simplista de que tot català ha de treballar en català, ell anava més lluny i pensava que tot català que es vulgui dedicar a l’art de l’escena ha de treballar posant els sentiments per davant dels territoris.

UN MOTOR ANOMENAT IL·LUSIÓ. (14-12-2001)

2007-03-22T09:58:00.000-07:00

Per mi, la il·lusió és el carburant de la vida i el motor que ens hauria de fer moure per aconseguir els nostres reptes. Els que treballem amb materials tant transparents, volàtils i poc rentables, com poden ser els necessaris per viure de l’art de l’escena, estem condemnats a ser uns pobres simpàtics i eixelebrats, davant d’una societat cada vegada mes materialista que es regeix pel lema de: “tant tens, tant vals”. L’actor construeix amb paraules les seves propietats, compra i ven sentiments i emmagatzema experiències pròpies i estranyes per retocar-les, repintar-les, actualitzar-les i torna-les a posar al mercat dels consumidors de moments únics. Per la gran majoria és un trist patrimoni i per uns pocs és un tresor únic i intransferible. Jo estic amb els que, no tenint res, ho tenen tot. Per que n’hi ha molts que després de treballar tota una vida per tenir-ho tot, s’adonen que no tenen res. És difícil, per no dir impossible, convèncer a tots aquells que mesuren l’èxit de la vida amb anar posant zeros al compte del banc, que fer un llistat d’il·lusions acomplertes, és també una manera d’anar-se fent ric i que transmetre la joia de viure intensament té mes valor que qualsevol herència material que puguem deixar. En definitiva, tenir il·lusions vol dir tenir un camí ample i infinit davant nostre per perdre’s i tornar-se a trobar. En front d’un avorrit “anar tirant” hi ha l’actitud d’un grup de gent que per sobre de tot, prefereix el verb ser abans que el verb tenir. Alguns pensaran que el que dic respon a un joc de paraules, a un divertiment literari per fer bonic o simplement diran que és filosofia barata. Però qui llegint aquestes paraules s’hagin aturat dos segons per reflexionar el missatge que hi ha darrera de tot això, li diria: “benvingut a club dels perdedors privilegiats”. Segurament i com sempre, els demés s’expliquen millor que jo, per tan m’agradaria que el resum d’aquesta meva reflexió, vingués donat per l’enginy d’un francès anònim que pensant amb el seu epitafi es va fer escriure el següent a la seva làpida: “He lluitat i he perdut. He estimat i la he perdut. He creat i tot s’ha perdut. Però no us entristiu per mi, per que per arribar a ser aquest gran perdedor que aquí descansa, ha estat necessari viure una vida intensa, moguda, plena d’il·lusions i en definitiva: meravellosa.”

LA MARATÓ DE TV3 I UN BOIG QUE ELS PARLA(06-12-2000)

2007-03-19T11:00:00.000-07:00

Aquest any La Marató de TV3 està dedicada a les malalties mentals greus i el fet que m’hagin convidat a col·laborar-hi m’ha posat la mosca darrera l’orella. No voldria tenir mals pensaments ni dubtar del motiu últim d’aquest invitació i em creuré que ha estat per que tinc bones relacions amb aquesta televisió i també bons amics, (en aquest cas amigues). Bromes a part les persones que per sort o per desgràcia ens dediquem a móns virtuals i creatius sempre haurem de viure amb el dubte de saber si som fruit d’una veritable vocació o si per el contrari tot ens ve d’un cargol mal ajustat. En el món laboral en el que em bellugo es molt freqüent que no se’ns prenguin gaire seriosament i que les mirades de compassió siguin el pa de cada dia quan ens reafirmem en la voluntat de viure d’una cosa tan abstracta com és això de l’art, ja sigui en el camp de la interpretació, de la pintura , l’escriptura... Dir que vols ser artista i que et qualifiquin de boig es tota una mateixa cosa. I a mi això sempre m’ha agradat per que em dona la pauta justa de saber que vaig pel bon camí. Que la meva opció és diferent de la majoria i que si més no, tinc la sort d’anar per lliure. Mai m’ho he pres malament quan m’han dit que estava boig per que m’ha semblat que estar boig és una bonica definició per dir que ets diferent. Jo sóc dels que creuen que només pots ser creatiu si no et deixes atrapar per la gran massa humana i la seva inèrcia avorrida que tot ho dilueix i despersonifica. No voldria frivolitzar sobre el tema de les malalties mentals per que sé que hi ha famílies que pateixen molt directament les conseqüències de tenir algun membre atrapat per aquestes boires permanents o transitòries que ofusquen el cervell dels malalts i fan que deixin de tenir el control sobre ells mateixos. La meva intenció és simplement intentar transmetre un missatge solidari i amb el meu testimoni explicar que jo també estic una mica boig o això és el que m’ha dit sempre. Potser la diferència entre un malalt mental diagnosticat i jo és que ell a passat per una consulta mèdica i a mi encara no m’han convençut d’anar-hi. Com aquella campanya publicitària on molta gent coneguda afirmava: “jo també puc tenir la sida” aquesta vegada, i encara amb més raó jo diria que tots portem la llavor de les malalties mentals i la loteria de la vida et pot premiar amb l’adob per a la seva germinació. Ara que estic inspirat i posats a fer literatura científica, si algun dia alguna divinitat superior em deixés triar la malaltia que m’hauria de consumir fins al final dels meus dies potser triaria una malaltia mental que em fes volar, que m’adormis el cervell i ja no fos conscient de qui soc, ni em preocupés l’ordre social ni moral que regeix la nostra societat. D’aquesta manera potser podria acabar tota aquesta comèdia de la vida pensant que només és moren els altres o en un deliri màxim de grandesa creure que jo no em moriré mai. Seria genial viure sense la pressió de la mort... En el món de l’art la bogeria o els estat mentals defectuosos sempre han estat un tema recurrent per justificar grans personatges o grans carreres creatives. Estic completament d’acord que la personalitat artística és la que té una visió diferent de les coses i la que trenca l’ordre preestablert que la societat més conservadora imposa. Però el problema pot començar quan aquesta anarquia interna controlada es desferma i trenca els límits d’una mínima convivència social. Llavors apareix el rebuig real i alló que en principi feia gràcia o es tolerava ens comença a fer por per que no sabem si pot agredir la nostra tranquil·litat i la nostra consciència. Per tant arribo a la conclusió que la societat permet o tolera a una sèrie de bojos inofensius per que els diverteix i són necessaris per portar color a unes vides una mica grises. Però quan algú és passa de la ratlla o no controla el motor d’aquesta diferència que és el propi cervell, llavors els tanquem entre quatre parets per que no emprenyin gaire. Es necessari que prenguem consciència que existeix un col·lectiu de malalts mentals que tenim oblidats per que creiem que ja no hi ha rés a fer. ¿ N’estem segur que no hi ha res a fer? o ¿potser pensem que ja està tot perdut i per això els posem últims a la llista per l’investigació de les seves malalties? Durant un temps es va creure que construint manicomis ja fèiem prou per aquesta pobre gent, però si som sincers amb nosaltres mateixos ¿aquesta mesura de tancament en centres especialitzats era per afavorir al malalt o per apartar-lo de la nostra delicada visió? No ens em de sentir culpables d’haver-ho fet malament però ara tenim l’oportunitat de fer-ho una mica millor. Aportem el que puguem, no per fer callar un cop més la nostra consciència sinó perquè investigant aquestes malalties potser algun dia podrem agrair l’existència d’estudis o d’algun fàrmac que ens ajudarà a no traspassar aquesta ratlla tan fina i tan fràgil que separa el nostre mon d’infinitats altres móns.

POLÍTIQUES CULTURAL. (12-07-2001)

2007-03-19T10:57:00.000-07:00

Aquest dies s’està parlant de si Girona és una ciutat avorrida o divertida i aquest debat és tan antic com complicat és d’arribar a una conclusió al respecte. Seguint el fil de les converses polítiques que s’estan vivint a l’Ajuntament de la nostra ciutat sobre les propostes de crear centres lúdics a les afores, m’agradaria encetar un parell de reflexions sense cap ànim d’ofendre a ningú. En primer lloc dir que la hipocresia dels gironins és majúscula pel que fa al tema del divertiment i l’oci nocturn per que tothom és queixa de la falta de locals per anar un vespre d’hivern a fer el toc sense haver d’agafar el cotxe, però ningú en vol tenir cap a sota de casa i si el tenen son els primer de trucar a la policia municipal quan algú fa un crit a mitja nit. Finalment això es podria solucionar amb una feina de conscienciació ciutadana del respecte a la convivència. Però per a mi el problema més greu és quan entrem a debatre sobre la vida cultural nocturna que tota ciutat necessita després d’un llarg dia de productivitat, per fer que a més a més de ser un nucli de cases una al costat de l’altre, també sigui un marc per a la formació intel·lectual, riquesa d’experiències i rebost d’aliment per a l’esperit. En aquest cas sempre arribo a la mateixa conclusió i és que en l’aspecte de dinamitzar culturalment una ciutat no és pot tenir content a tothom. Per tant s’ha de tenir un pla estratègic molt clar, a llarg termini, on la batalla contra les ments tancades i encarcarades serà diària però si això es fa amb respecte i amb fermesa finalment la cultura s’imposa sobre la comoditat i la curiositat guanya al desconeixement. Amb tot això vull dir que potser les polítiques tan exteses de festivals i temporades és una manera de fer callar als que és queixen que mai es fa res i d’engreixar estadístiques i rankings de consumidors de cultura. Però sempre he cregut que, re-interpretant un refrany xinès, és millor comprar una canya per pescar que no que em convidin a un plat del peix més fresc. Què hi farem...son maneres de pensar però a mi m’agradaria més diners per insonoritzar bars on poder fer sessions de Jazz; més ajudes per crear sales de teatre alternatiu; espais de concerts on la gent jove pogués ensenyar el que estan fent; ateneus culturals, sales d’exposicions obertes a tothom,... en definitiva invertir des de la base i en petites infrastructures que quedarien al servei del ciutadà i per tant a favor d’un teixit cultural estable i viu. No es pot competir amb la gran oferta de Barcelona i potser no es tant necessari posar el nom de Girona al món si quan després tota aquesta gent que ve seduïda per una imatge de ciutat cultural es troba, en el seu dia a dia, que quan son les 12 del vespre no sap on pot anar per escoltar una mica de música en directe, triar entre un parell de peces de teatre ben fet dins de programacions estables, un cafè concert o si més no fer un passeig nocturn pels nostres bells carrer sense pensar que Girona és una ciutat fantasmal i deshabitada. A la gent que caigui en aquest parany sempre els quedarà el consol d’anar a visitar la nostra “joia de la corona”: el dolç negoci de les crispetes disfressat de la més gran oferta cinematogràfica. Santa innocència...

EL PÚBLIC I EL TEATRE. (18-11-2000)

2007-03-15T09:35:00.000-07:00

Ara que torno a ser per aquí tinc la sensació de no haver marxat mai. Girona segueix igual com sempre i la meva estada professional en terres llunyanes queda com una nebulosa dins els meus records. Girona és una ciutat molt gelosa d’altres llocs i només et dona dues opcions: o t’atrapa entre el magnetisme de les seves pedres i no pots deixar de pensar en ella o formes part d’aquells que diuen que és la ciutat més avorrida del món. Per tant Costa Rica ha estat com un parèntesi estrany de color, calor i dolçor en les paraules. Han estat dies de grans experiències, molta feina i he deixat lligats grans llaços d’amistat que mai oblidaré, però la meva ciutat, possessiva , crec que a exercitat les seves males arts per fer-me tornar. Ara que sóc aquí només hi ha una cosa que trobo a faltar d’aquells dies de pluja i pells fosques i és l’hora justa de les set i mitja del vespre. Aquella hora on el meu dia feia el tomb i després d’una activitat frenètica, obria una porteta d’un petit palco del nostre teatre i m’asseia per veure el meu espectacle privat. Per veure l’entrada del públic al teatre.
La gent de cultures més verges, més senzilles d’esperit, amb menys preocupacions metafísiques que la nostra encara van al teatre amb la il·lusió escrita a les seves cares. Amagat en un racó era fantàstic veure entrar famílies senceres amb un somriure a la cara i al mateix temps un gest nerviós per no saber el què passarà. I quan s’apagaven els llums desapareixia aquella cridòria descontrolada per donar pas a un silenci expectant. Es d’aquest record d’on parteix la meva reflexió. Allà la gent va al teatre i no saben el que passarà. I tampoc es preocupen per saber-ho. No pregunten quins actors treballen en aquella obra ni quin autor l’ha escrita. Coneixen el que la publicitat a volgut que coneguessin i si allò els desperta la curiositat doncs surten de casa i van al teatre. Estan disposat a deixar-se sorprendre i que la caixa màgica els atrapi i que els transporti. Per mi aquesta és l’essència del teatre, del teatre que a mi m’agrada. Nosaltres aquesta batalla ja la tenim perduda. Per sort o per desgràcia, el fet teatral en el nostre país s’ha intel.lectualitzat. Per damunt de la sorpresa, l’entreteniment i la màgia, em posat egoistament el lluïment personal d’actors molt virtuosos, directors més preocupats per sorprendre que per explicar una història i la prepotència dels autors que lluiten per veure qui escriu un text més enrevessat i extrany que només els interessa a ells mateixos i als seus psiquiatres.
Ara el públic ja no es deixa sorprendre per que aixó seria un símptoma de debilitat intel·lectual. Aquest dies he pogut veure com la gent va al teatre amb un posat seriós i un aire de superioritat com si pel fet de formar part d’aquesta trista minoria encara els fes més importants.
Estem assistint a un miratge que algú ens vol fer creure. No hi ha més públic de teatre sinó que hi ha més gent que va el teatre fruit d’un millor funcionament del marketing teatral. ¿S’entén la diferència? No és tracta d’omplir sales al preu que sigui. Es tracta que la gent vagi al teatre per que té ganes de viure un moment màgic, d’experimentar una sensació diferent que els faci oblidar una quotidianitat més gris. D’assistir a la comunicació directa de sentiments que provenen d’una interpretació sincera, d’una direcció al servei de la història i no en contra d’ella. Textos que els facin sortir del teatre una mica més feliços o més tristos però mai més frustrats de pensar que són idiotes per no haver entès res. Crec que tot això ha passat per que és més fàcil que els artistes ens tanquem en les nostres preocupacions personals i ens oblidem que nosaltres no existim si no hi ha un públic que obseva el resultat del nostre art.
Els que vivim d’això hauríem de pensar en tornar a recuperar la il·lusió del públic. No conformar-nos només amb els incondicionals. Preguntar-nos perquè fa tanta mandra anar al teatre a descobrir nous talents. Perquè anar al teatre és un fet excepcional i no un hàbit. Perquè hi ha només els dos extrems: funcions amb localitats exhaurides amb molts dies d’antelació o funcions amb la platea mig buida. Això vol dir que també el teatre a entrat en la roda de les modes i a perdut la seva independència.
Jo no tinc la solució a aquest enigma però intueixo que és una qüestió de temps i de cicles. Esperem que mica en mica la gent se n’adoni que encara que vivim en una societat millor i més còmode no em de perdre les ganes d’arriscar-nos a que algú ens revolti els sentiments i les emocions. Atrevir-nos a entrar en aquestes petites sales fosques on potser amb una mica de sort podem oblidar-nos de qui som i participar d’una comunió perfecte amb una bojos meravellosos que només saben fer allò i no saben explicar perquè.
Viatjar i conviure amb d’altres cultures no dona resposta a les teves cabòries però si més no fa que no visquis tan tranquil en la teva ignorància. Per tant qui no vulgui viure intensament que no surti de casa però que sàpiga que com diu la cançó .”solo se vive una vez”.

EN NOM DELS FRACASSATS DE L'ART. (01-02-2005)

2007-03-15T09:28:00.000-07:00

Porto uns quants dies donant-li voltes a un tema que em preocupa i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Resulta que en el meu taller de teatre hi ha una noia que li han dit que no serveix per fer d’actriu. Un actor conegut, un director amb el que estava treballat i un amic (que no deu ser-ho tant) li han dit que s’oblidi de l’art de la interpretació per que segons ells no ho fa gens bé. En definitiva: que és una fracassada de l’art. Em sembla una afirmació terrible i sobre tot quan va dedicada a algú que s’està formant com a persona i el seu somni, equivocat o no, es pujar a un escenari. En cap moment jo no dic que aquesta gent tinguin o no tinguin raó. Aquesta opinió me la reservo per mi però si que tinc molt clar que qualsevol judici sobre la matèria sempre serà subjectiu i per tant no podem dir que una persona mai serà actor o actriu, sinó que jo sempre diria que cal preparar-se més, experimentar més i tenir més paciència que un sant si volem tastar el gust de sentir-se un veritable intèrpret d’un instrument que som nosaltres mateixos. A de ser la mateixa persona qui en el curs d’aquesta preparació decideixi si es això el que vol fer o si per el contrari es va equivocar en la seva percepció de l’ofici d’actor.
Totes aquestes reflexions, que per més d’un poden semblar banals, em venen al cap mentre viatjo en tren a Barcelona. Mentre el paisatge corre a l’altra costat de la finestra, el meu cervell viatja encara més de pressa i em transporta als anys que jo estudiava a l’Institut del Teatre. Recordo una tarda plujosa i grisa. Dic plujosa i grisa per que per recordar noms soc un desastre però per recordar moments lligats a una llum determinada o a un temps meteorològic concret, modèstia a part, crec que soc bastant bo. Doncs bé hi va haver una tarda de la meva vida que estàvem en una aula de l’escola d’art dramàtic preparant juntament amb dos companys una escena que el professor en havia demanat. Érem feliços jugant a ser grans actor, vivíem el nostre somni i fins i tot ens creiem que ho fèiem molt bé. Quan va arribar el moment de mostrar la nostra feina al professor aquest ens va dir que allò era una m.... i que ens dediquéssim a una altra cosa. Recordo exactament les seves paraules: “ Si tot això es el que sabeu fer val més que ho deixeu córrer...El públic no pagaria mai per veure aquesta m...” En aquell moment, i en un tres i no res, nosaltres acabàvem de passar a formar part d’aquesta inacabable llista dels fracassats de l’art. Mai vaig sentir tanta ràbia com llavors i em vaig prometre a mi mateix que no deixaria que ningú em tornes a fer tant de mal. Era injust... però haig d’admetre que com a revulsiu pedagògic va funcionar d’allò mes bé per que els tres ens vam posar a treballar com a bojos per que cap professor sense cor ens vingués a amargar una altra tarda de glòria innocent.
El gran Adolfo Marsillach explica a les seves memòries que en un dels seus viatges va anar a parar a una escola de Teatre Japonès i que allà s’anomena “Kabuki”. Només s’admeten 24 alumnes que viuen durant 5 anys un règim estricte de preparació enfocat només a interpretar un sol personatge. Els personatges d’aquest ancestral teatre japonès son sempre els mateixos, d’una manera similar com passa al teatre italià de la “Comedia del Arte”. L’Adolfo Marsillach explica que li va venir una pregunta maliciosa al cap: “ Si aquesta especialització es tan rigorosa que passa si un dels alumnes després d’un o dos anys veieu que no te aptituds per fer el personatge encomanat?” El director de l’escola del Sol Naixent va respondre sense immutar-se: “ Els alumnes que no tenen les aptitud per debutar damunt d’un escenari els hi garantim la feina com a professors”. Sense saber-ho, aquella anècdota em va reconfortar amb mi mateix i em va servir després de molts anys com una venjança contra aquell professor que un dia em va dir que jo no servia per fer teatre, només per que no ho fèiem com ell s’ho havia imaginat.
Ara estic fent un taller de teatre a Girona i aviat tindré el meu primer flirteig amb la direcció d’actors i algú pot pensar que tiro pedres sobre la meva teulada però, si el públic no decideix una altra cosa, no puc ni vull ser professor de teatre. No he estat cridat per aquest camí... A mi m’agradaria ser un actor que intenta transmetre una manera personal i artesanal d’entendre aquest ofici a unes persones que com jo fa molts anys, senten que això de posar-se davant d’algú i fer veure que ets un altre els pot fer molt de bé.
Jo només crec en les escoles de teatre on prima la qualitat sobre la quantitat i on les persones que imparteixen les receptes de l’ofici son gent que han après la docència com una opció, no com una obligació. I que quedi molt clar que mai aniria a demanar feina a una escola de teatre, en tot cas aniria a proposar un projecte que en aquell moment em vingués molt de gust de fer. La gent del teatre tenim una avantatge sobre el demés i es que si un dia ens quedem sense feina ens em podem inventar una altre. Una altra cosa es que ens paguin...però a això també un hi ha d’estar acostumant. Va implícit en aquesta opció de vida..
Bé. Acabo per que el tren ha arribat a Barcelona . El fet d’escriure això m’ha tret algunes preocupacions del cap. Ah! M’oblidava dir-vos que aquells dos companys meus que vam fracassar junts una tarda d’hivern davant d’aquell professor frustrat es deien Ariadna Gil i Jordi Mollà. Només és un petit aclariment. Gràcies.

QUE L'ALBERT BOADELLA EM PERDONI. (15-01-2000)

2007-03-15T09:15:00.000-07:00

Estem a dissabte i aquesta tarda que es prometia de pau i tranquil·litat s’ha vist alterada per un moment de cabreig important. Es una cosa molt personal però deixeu-me si us plau que us ho expliqui i aixi em desfogo. Resulta que jo estaba estirat al sofà fent el meu esport digital per excel·lència que consisteix en quants canal de televisió puc veure i entendre en un minut de temps(altrament dit zaping) quant de sobte vaig veure a la petita pantalla el rostre messiànic de el nostre bufó teatral per excel·lència, l’actor i director teatral Albert Boadella. El dit se’m va quedar petrificat i aquest apèndix del meu cos es va negar a seguir practicant el meu repte sportelevisiu (estic content per que crec que he inventat una paraula nova i això no passa tots els dies) i va quedar sotmès als poders hipnòtics que sempre he pensat que aquest senyor tenia. Dic això per que sempre he cregut que en aquest país que tot es més que alguna cosa la Companyia Teatral Els Joglars també són més que un grup de teatre. Son els escollits per dignificar la professió d’actors i netejar-la d’aquests indesitjables que diuen que ens hem venut a la societat de consum i que mai hem entès ni un borrall del que significa fer teatre de veritat. Sempre he pensant que als actors que se’l obliga a viure aïllats a la muntanya dins d’una cúpula ecològica, que se’ls controla la seva carrera artística, que son arrencats del món real i que l’únic requisit que se’ls demana es que la seva fulla del currículum estigui en blanc son actors destinats a veure els món del teatre amb una visió totalment limitada i conduïda.
Una vegada estava enregistrant un capítol d’una sèrie de televisió i vaig conèixer una actriu que feia una petita col·laboració en aquell episodi. Mentre esperàvem per entrar al plató vàrem iniciar una petita conversa de cortesia i després d’una bona estona em va confessar que era actriu d’Els Joglars però que per favor no ho digues gaire per que ella venia a desgrat del seu director teatral per que els tenia prohibit participar en programes de televisió. Tot plegat em va semblar molt trist. Això crec que encara passa actualment i crec que en algun cas algun actor ha hagut de triar entre un projecte de televisió o ser membre de la companyia Els Joglars. No tinc res en contra d’aquest actors perquè si ha alguna cosa que ens uneix a tots els que sentim de veritat aquest ofici son les ganes de pujar a un escenari sigui amb qui sigui.
Perdoneu-me que estigui una mica alterat però es que crec que el Senyor Albert Boadella no pot disfressar la promoció del seu nou espectacle sortint a la televisió a explicar per enèsima vegada com es va escapar de la presó i donar lliçons a la concurrència de com s’ha de fer el veritable teatre. Se li veu massa el llautó. Finalment seria més honest que ens digués que ha fet un espectacle boníssim i que espera que tothom passi per taquilla. Ell ens pontifica: el teatre sense provocació no es art. En primer lloc crec que peca d’immodestia i hauria de dir que aquesta es simplement una opinió personal. Si només fos això no passaria res però es que amb aquesta afirmació desautoritza i exclou a la majoria de professionals d’aquest país que fa anys que estem per un teatre de qualitat, amb bons textos, actors preparats en la diversitat i una visió positiva i oberta de tot el que envolta el mon de l’art que jo crec a de ser lliure i plural. No m’agrada el teatre que dirigit per enfants terribles es limita a fer la crítica fàcil, l’acudit groller i a caricaturitzar personatges, això sí, amb una pàtina de poesia per que sembli una altra cosa. Sempre he pensat que hi ha gent que utilitza el teatre per atacar als seus enemics i que això ho vesteixen de crítica social, de servei a la societat o d’una mena de valentia que els demés no tenim. Però què passa quan les coses van bé i el país es tranquil·litza? Doncs que hem de ressuscitar a personatges polèmics que fa temps que estan morts i enterrats i no es poden defensar o crear nous escàndols desprestigiant a gent que mai han cregut en la provocació fàcil com a únic motor de l’art. Si aquests personatges tenen algun mèrit o alguna habilitat es aquesta mateixa de fer creure el públic de que allò que estan veient és art subversiu del més alt nivell. Després de sentir al Senyor Boadella ja tinc varies idees per ser un actor de la seva escola. Per carregar-me la monarquia puc fer un muntatge on sortir el personatge d’una família reial que tot el dia va amb la corona torta al cap ,és guenyo i que cada vegada que diu una mentida es fa un pet o si vull fer una crítica del mon del flamenc puc inventar-me a una bailaora que és coixa, alcohòlica i ludòpata que tota la seva existència va viure entre la lluita interna del seu art andalús i la creença que era la reencarnació de Sissí Emperadriu. Crec que son dos arguments sòlids, que aporten noves idees al mon del teatre, que poden donar molt de joc i que tothom riurà a la primera. Només em cal fer una bona promoció però al mateix temps que no sembli que necessito massa a la premsa, dir quatre estirabots contra algú perquè els periodistes caiguin al parany, queixar-me que a mi no em donen mai subvencions i al altres si i dir que els polítics de casa no m’estimen. ¡Feu-me cas, son faves contades!
Ara només espero que aquells que es passen la vida donant lliçons de com s’han de fer les coses, que no deixen res per verd i han trobat el seu modus vivendi en la crítica sistemàtica i l’inconformisme innat, sàpiguen encaixar aquestes humils reflexions d’un modest actor de províncies que encara li queda molt per aprendre, escoltar i veure.

EL TEATRE DE L'ESPORT O L'ESPORT DEL TEATRE. (02-01-2000)

2007-03-13T12:11:00.000-07:00

Cada cop mes, les activitats esportives es veuen seduïdes per la necessitat d’inventar una posada en escena que embolcalli d’una manera visualment i sonorament atractiva, un fet tan noble i lúdic com posar el cos en funcionament fruit d’una voluntat de superació i d’estar bé amb un mateix. La projecció pública de qualsevol esport, el teatre que cal fer per enganxar a públic i participants es converteix indiscutiblement en una necessitat i no pas un caprici. Es valora una dimensió d’espectacle per no perdre adeptes i guanyar admiradors.
Cada cop mes, l’activitat física que cultiva el cos i la ment, s’allunya de la seva filosofia més intima i personal per convertir el mon de l’esport en un gran circ de tres pistes, competitiu, vistós i on prima més l’aplaudiment del públic que no pas la satisfacció individual de cada artista. Això que podria semblar una crítica és només una constatació que l’esport, com la societat en general, aplica tècniques de marketing publicitari per trobar una mínima raó de ser. Qui no s’exhibeix no existeix.
Aquesta política d’aparador també la trobem en el mon del teatre. La comercialitat es menja la creativitat. Però així com l’esport a sabut copiar el millor dels espectacles escènics, el mon del teatre no ha entès que en els valors de l’esport està la clau de l’èxit professional. La disciplina, l’esperit de superació, l’esforç constant i quotidià que els bons practicants de disciplines olímpiques i no tan olímpiques posseeixen, son ignorats per una gran part de les noves generacions d’actors que estan cridats a ser els habitants dels escenaris professionals de demà.
Per tant, esportistes i actors podrien dir que son germans de tècnica i amics interessats en aquesta aventura de pistes, escenaris, piscines i platós de televisió. L’esportista ha de saber escenificar davant dels qui l’envolten la seva imatge mes positiva i eximplificadora; i els actors han d’entendre que a part del talent i la saviesa cultural hi ha una carcassa corporal que demana ser motivada, revisada i esculpida per fer una cursa de llarg recorregut.
Per tant esport i teatre o teatre i esport es donen la mà sense saber-ho i el camí de l’equilibri passa per uns esportistes que dominin l’art de seduir i uns actor que a mes a més de saber seduir tinguin un fondo físic que els hi permeti fer-ho molts anys.

ELS ACTORS DE TEATRE I LA TELEVISIÓ. (20-12-1999)

2007-03-13T12:06:00.000-07:00

Ja fa uns anys,quant jo treballava en uns estudis doblant per a TV3 la sèrie anglesa “Gent del Barri”,arribava cada dia a la feina un actor molt deprimit. El doblatge es com un calaix de sastre d’actors. Hi ha pesones totalment desconegudes d’un gran nivell professional. El doblatge ha estat, és i serà per a molta gent d’aques ofici un refugi en époques de vaques magres. Peró també és una poltrona on si t’acomodes massa bé ja no te’n aixeques mai més. Doncs resulta que aquest actor deprimit del que us parlava habia tingut la seva época de glória a la televisió i ja feia uns mesos que el seu programa habia deixat d’emetres. En una de les interminables hores d’espera que ens va tocar compartir,aquest actor em va confessar en un atac de confiança l’origen dels seus mals. No voldria pecar d’indiscreció peró el fet es que cada dia el nostre amic havia d’agafar un taxi per arribar puntual a l’estudi de doblatge. La puntualitat no sol ser gaire freqüent en els actors peró sempre hi ha excepcions. Durant el trajecte el taxista normalment solia reconeixer al personatge televisiu i llavors era quan començava el bombardeig de preguntes i retrets: “ a la tele sembla més jove”, “els de la tele guanyeu mots calés”, “¿es veritat que aquella actriu s’enten amb aquell altre?”... Hi ha alguns taxistes que sempre xerren pel broc gros i amb total impunitat perquè es pensen que un cop entres en el seu vehicle ja formes part del mobiliari i per tant ets de la seva propietat. Tornat al cas, el meu company de feina m’explicava que sempre hi habia un comentaria que acabava per treure’l de polleguera : “Ja fa dies que no el veiem per la tele. ¿Ara a que es dedica?” ¡Senyors, hi ha comentaris que fan molt de mal! En aquest ofici que està format per una mena de gent que sóm fets d’una pasta diferent haurien d’anar més alerta amb el que diuen. Els actors som gent insegura i que amagats darrera d’aquesta inseguretat inventem nous personatges i noves realitats per fuguir d’un mon que no reconeixem com a nostre. La majoria d’actors partim d’una contradicció i es que som uns tímids exhibicionistes per tant si a tot aixó hi afegim que qualsevol comentari ens fa dubtar poden comprendre com es sentia el meu company de feina quan aquell taxista li recordaba que si no surt a la televisó no existeix. ¡Aquest comentari a les vuit del matí es molt dur d’encaixar!
Els actors tenim molta culpa del que està passant en aquest país. Ens creiem que la televisó ens necessita i el dia que l’audiència es cansi serem els primers de rebre la patada al cul. El públic només dona valor a la nostra feina si sortim en alguna telesèrie i a vegades nosaltres mateixos ens acabem creien que aixó es així. A mi la televisió m’ha donat moltes coses i espero que continui comptant amb mi quan em necessiti peró no s’ha de perdre mai el referent del teatre. Es pot ser actor sense sortir a la televisió i em de fer que la gent del carrer ho entengui així. Les noves generacions d’actors no poden posar-se com a fita de l’èxit sortir a la televisó. Aquesta es la idea que m’ha portat a Girona i m’allunya de la frivolitat de Madrid i la manera particular d’entendre l’èxit en aquella ciutat. A mi ja em perdonaran peró quan algú desconegut em diu que fa dies que no em veu a la televisó jo li contesto que fa dies que no el veig pel teatre.
Per cert,el meu company actor que a inspirat aquest comentari ara torna a presentar un concurs diari a la televisó estic content perquè finalment els taxistes ja no el maltractaran més psicologicament.

JOSEP MARIA FLOTATS I ELS PREMIS DE LA VIDA. (06-12-1999)

2007-03-13T12:05:00.000-07:00

En aquests dies on encara soc una mica foraster a la ciutat que tan he trobat a faltar, m’arriba l’agradable notícia de la nova condecoració que li han otorgat al nostre gran actor teatral Josep María Flotats. El premi té un nom que d’entrada espanta: “ Medalla de Oro al Mèrito en las Bellas Artes”. Peró s’ha de saber que aquesta condecoració es una de les més importants que pot rebre un artísta a l’estat espanyol. El candidat es proposat en consell de ministres pel Ministeri de Cultura i el guardó l’entrega el Rei d’Espanya en una recepció de gala. Juntament amb en Josep María Flotats també hi trobem entre d’altres guardonats: les actrius Lola Herrera , Lina Morgan i de l’actual director del Centro Dramàtico Nacional, Juan Carlos Perez de la Fuente ( d’aquest senyor ja en parlarem un altre dia). ¡A tots ells la meva enhorabona! Fins aquí la nota més oficial. Dit aixó, m’agradaria explicar-vos quines son totes les coses que passen pel meu cap reflexionant sobre aquest fet.
Ara farà dos anys i mig que la feina em va portar a Madrid. L’atzar va fer que després d’algun temps de no veure’ns gaire,en Josep María Flotats i jo, fossim veïns del mateix barri. Aixó va propiciar llargues passejades, moltes sessións de cinema,algun sopar i sobre tot molta conversa. Ell venia de Barcelona disposat a oblidar tots els fets que ja sabem i que el van allunyar d’un projecte al qual havia dedicat 10 anys de la seva vida. He tingut la sort de compartir al seu costat el gran èxit de la seva presència i del seu treball a la capital de l’Estat. A Madrid la professió teatral li ha obert els braços i li ha donat tot l’afecte que la “família” teatral catalana li havia negat. A Barcelona sempre s’havia de fer perdonar, de donar explicacions de perquè havia contractat a aquest i no a l’altre i crec que poques vegades va rebre paraules d’ànim i agraïment sinceres. Tots els actors ens moríem per treballar amb ell perque era el que en sabía més peró paradoxalment alguns no li perdonaven que fos el millor. Sóc testimoni que el món teatral de Madrid l’admira pel seu talent i li agraeix d’una manera efusiva i sincera que estigui entre ells. Mentre que a Barcelona sempre descobries alguna espurna d’enveja entre els comentaris afalagador i alguns eperaven el moment de feblesa o l’error normal en quasevol professió per claver-li les urpes i domésticar l’animal de teatre que tantes hores de felicitat ens havia donat i tants teatres havia omplert, ( ¡i continua omplint!). Tinc l’impressió que els seus enemics no van saber mai amb qui se l’estaven jugant. No van calibrar mai tot el que aquest pais es podia perdre amb aquesta destitució. Hi ha coses que no tenen preu... Per posar un exemple més entenedor podria ser com si Picasso hagués estat convidat a decorar amb el seu art les parets de casa nostra. Mentres intenta pintar un trosset de la nostra paret hi ha darrera seu 30 aficionats a la pintura que no paren de fer xivarri. Aquestes persones estan tota l’estona opinant sobre cada pinzellada que fa el genial pintor sobre el mur. Si pinta ratlles massa gruixudes o massa fines. Si en lloc del verd i hagues quedat millor el groc. Si a triat un fons massa clar o massa fosc... I després de tot aixó encara arriba l’amo de les parets on pinta el nostre pintor i li diu que de cada deu quadres que pinti, dos hauran de ser “Marines de la Costa Brava” perque a la seva senyora li agraden més... No creieu que Picasso hagues agafat els estris i se’n hagues anat a un altre lloc on el deixessin pintar amb tranquilitat alló que la seva inspiració li proposa.... No sé si se m’han entès. Només vull dir que el món es injust peró que al mateix temps també té els seus mecanismes de compensació per no caure en la desesperança... Una porta es tanca per obrir-ne una altra... Al señor Flotats no li van deixar acabar el seu projecte teatral i per tant no podem saber si ho va fer be o malament. ¿Perquè no se’n parla ara de tot el que està passant al TNC?
Peró per fer desapareixer aquest mal regust de boca, la vida a reservat a en Josep Maria Flotats una dolça recuperació i l’ha inscrit en la seva personal llista de “Records Guines” per ser l’actor que ha rebut més premis teatrals en un espai de temps més petit. Aquest “Record Guines” teatral si que té qualitat i mèrit , ben al contrari d’altres que ens volen fer empassar i que son fruit del marketing pur i dur. Coneixent-lo estic segur que aixó no el farà del tot feliç, ni podrà oblidar tot alló que ha perdut pel camí, peró sí que aquest allau de recoinexements ratifica aquella màxima que recordo un dia vam sentenciar tot passejant tranquil.lament per la Gran Via de Madrid: “ La mediocritat es dilueix amb el pas dels dies per desapareixer fins a l’oblit dels temps, mentre que la vida sempre reservarà un premi al talent i la coherència per ser exhibit en la vitrina de la història”.

AMB EN JOSEP MARIA FLOTATS A MADRID. ( 05-02-1999)

2007-03-13T11:43:00.000-07:00

Ahir vaig anar al cinema amb en Josep Maria Flotats. Després vam passejar una mica per la “Gran Via” i ens vam asseure a xerrar de les nostres coses en una terrasseta tocant a “ Plaza Mayor”. Fa un bon setembre aquí a Madrid després d’un agost asfixiant. Aviat fará un any que visc a la capital d’ Espanya.Aprofito aquestes ratlles per saludar a tots el bons amics que sempre em recriminen que no els truco,peró ja sabeu que mai no he sigut gaire sociable . Després de finalitzar la grabació de la série “Sitges” per TV3 i mentres estava fent un espectacle de poesia grega a la sala “Versus
Teatre” de Barcelona vaig rebre una trucada del meu representant per anar a fer una prova a Madrid. Ja no vaig tornar... Fa quasi un any que estic voltant per tota Espanya fent una comèdia amb l’Esperanza Roy i que potser no pasará a la história del teatre per ser un gran espectacle peró pasará a la història de la meva vida per fer-me veure que hi ha alguna cosa més enllà de la terra que tant anyoro.
Ja fa uns mesos,l’atzar va fer que en Josep Maria Flotats i jo, fossim veins aquí, a Madrid. Jo he anat seguint per la premsa tot l’embolic de TNC i us haig de dir que quan algun company actor em preguntava que es el que estava passant a Barcelona amb el nostre recent teatre Nacional us haig de dir que no sabia com explicar-ho.
Algunes de les poques coses que sé de teatre les he aprés amb aquest senyor. Us parlo del teatre de veritat,del que a mi m’agrada ,del que va al fons de les coses. Del teatre que ens fa creixer per dins y que quan sortim de la representació som una mica més feliços.També us haig de dir que ningú a sigut mai tant crític i tant dur amb la meva feina com ell. Peró sempre amb positiu. He vist molts directors que només t’expliquen per on entres i per on surts i tot el que passi entre aquestes dues accions és el teu problema....D’altres directors que només demanen que cantis una mica bé i que no et queixis gaire alhora de cobrar i d’altres que mentrés els acompanyis a prendre una copa quan es troben sols sempre tindran un paperet per tu...Que voleu que us digui: una mica pobre tot plegat,no? Amb en Josep Maria Flotats vaig aprendre la meva máxima teatral,alló que sempre em repeteixo quan haig de pujar sobre un escenari. “Amb la intel.ligència dramàtica no en tens prou si no hi ha sentiment”. Reconec que em falta molt per arribar a ser un bon actor peró el que si puc afirmar es que estic disposat a aprendre de totes aquelles persones que senten el teatre,l’art de la interpretació, com un acte d’amor i que estan lligats a ell d’una manera trágica i misteriosa.
Es per aixó que se’m fa estrany que una part de la professió s´hagi posat en contra d’un projecte com el TNC. Deien que no era necesari? No sé que dir....Si voltem una mica per Europa veurem que qualsevol país té un Teatre que ens dignifica a tots als que formen part d’aquella cultura. Un aparador que ens fa sentir orgullosos del que som i del que sabem fer. El problema ha estat que: “com que no m’han cridat a mi per estar dins aquest aparador doncs a trencar els vidres i sortir corrents”. Quina poca paciència a tingut la gent!!! A mi tampoc em van contractar i em sembla extraordinari tot el que he vist al TNC. Em sembla que se’ls hi ha vist el “plumero” a molts. Tots aquells que van posar el crit al cel ara ja son a dins disfrutant d’unes instal.lacions que abans els hi semblaven innecesaries.
Que en Josep Maria Flotats es un mal gestor? Quí no ha tingut només mil pessetes a la butxaca per arribar a final de més i no se les ha gastades per comprar un llibre. A tots aquells que sentim l’art no ens ha preocupat massa arribar a final de mès. Sempre hem cregut en la imaginació i el talent per al moment en que s’acaben els diners.Quin problema hi havia? Que es gastaba massa i malament? Aixó sempre seria molt discutible. Crec que el problema estava en que: “si els diners van cap a una banda després jo me’n quedaré sense”. Doncs en tot cas ataqueu al que reparteix no a qui els reb. O potser fa por ficar-se amb el repartidor dels diners???? Jo també una vegada vaig demanar una subvenció pel meu espectacle i em van dir que ja no quedava ni un ral.Que hi farem! Vaig continuar anant al teatre i no se’m va ocorrer pensar que tot alló que estaba veient es feia gracies als diners que a mi no m’havien donat. Quanta hipocresia....
Feia molt temps que no ens veiem. L’última vegada no ho oblidaré mai. Era el dia després de la meva estrena a la Sala Muntar de Barcelona,(14-11-97). En aquells moments era una sala nova i jo em presentava amb un monóleg escrit per mi mateix sota el pseudònim de M.P.Vayreda, en homenantge al meu besavi escriptor Marian Vayreda.
L’estrena va ser un èxit peró al dia següent només havien passat deu persones per la guixeta. Quan vaig començar l’espectacle vaig reconeixer a la segona fila a en Josep Maria Flotat. Davant d’aquella sala buida em vaig sentir l’actor més feliç del mon. A més a més de ser el meu mestre:erem amics!!!!
Us puc dir que he trobat un Josep Maria Flotats feliç,engrescat en la seva nova feina. Alliberat d’un munt de preocupacions que potser ja no el deixava disfrutar del teatre tant com ho havia fet abans. De tant en tant apareix a la conversa un instant fugaç de tristor per la impotència d’un projecte inacabat.Peró tot seguit ja salta la broma i qualsevol comentari ens fa riure. No sé si la processó va per dins peró si es així, no es veu ni la llum dels ciris....
En fí....que hi farém.Segurament aquí a Madrid tot aixó no els hi va ni els hi vé ,peró ja comencen a sortir d’aquest predomini del teatre una mica ranci i “frivol” que potser als catalans no ens agrada. Ja han vingut moltes companyies catalanes i els mes llestos han prés bona nota.Comencen a intuir que hi ha una manera mes honesta de treballar i aixó els engresca. Els actors joves de Madrid comencen a perdre els complexos i també lluiten ja contra aquest teatre una mica tronat que a mi em sembla “entranyable”.
A vegades les coses no son tan dolentes com semblen i potser gràcies a l’actitud d’alguns companys catalans els actors de Madrid tenen un altre bon mestre per aprendre,es dignifica una mica més la cartellera teatral i jo he recuperat un bon amic per anar al cinema els diumenges a la tarda.

CRITICAR AL CRÍTIC.(20-04-2006)

2007-03-13T02:16:00.000-07:00

Fa un parell de setmanes vaig tenir un cert disgust professional en la lectura quotidiana de la premsa de la meva ciutat. Dues crítiques teatrals d’un mateix espectacle ens mostraven escrits oposats sobre la visió d’un mateix treball escènic. Un únic títol i dues valoracions ben distintes. Una de positiva i una altra de negativa. Una encoratjadora i una altra destructiva. Què vol dir això? Els dos crítics han vist espectacles diferents o potser tenen visions diferents del com s’ha de treballar dalt d’un l’escenari? Quina tristesa em provoca observar com estem exposats als gustos personals de gent mes o menys bondadosa. De savis relatius, de mestres sense carrera ni titulació. Perquè en els fons la positivitat enriquidora sempre es mes útil que no pas la mala llet reprimida. La feina dels actors i directors, tant professionals com amateurs esta en mans de persones humanes que no en saben ni de la missa la meitat. Tenen la teòrica de saló molt ben apresa però la practica continuada del taller només la tasten quant no hi ha risc de prendre mal. S’imaginen un tribunal d’oposicions a una plaça de jutge format per jubilats de la Font de Canaletas? Doncs això és el que ens passa als actors d’aquest país. La majoria de persones que juguen seriosament a fer critica teatral no dubto que siguin gent honesta, però no han demostrar res en aquest ofici per avalar aquesta seguretat amb la que imparteixen justícia divina. Perquè quan el sou et raja d’una altra aixeta no et preocupa si amb les teves apreciacions un altre pot deixar de beure. Jo només accepto la critica d’aquells que s’han guanyat aquest dret treballant en el propi ofici que valoren. El que hagi anat mes lluny que ensenyi el camí al que ve darrera. Crido a la revolució contra el crític perquè en aquest teatre de províncies, de funció única, una bona critica no genera feina ni porta gent al teatre, has de continuar lluitant per fer-te un forat a les cartelleres. Però una mala critica dona ales als programadors per espolsar-se les puces del damunt quan truques a la porta per demanar que et contractin. En aquest temps moderns, on la gent té criteri propi, donem aquesta força al públic, deixem que siguin ells qui diguin si els hi ha agradat o no; i lluitem contra un acte inútil, passat de moda, ple d’impostors, que quan ens regalen el vent de cara no serveix per a res i quant ens enfonsen, desmunten un fràgil castell d’il·lusions molt difícil de reconstruir.

ELS ACTORS I LA POLÍTICA. (19-05-2006)

2007-03-13T02:14:00.000-07:00

S’acosten temps complicats pel que fa a la part més intima i personal d’un mateix. Moments de decisions ideològiques i de posar ordre a aquells conceptes polítics que en el nostre dia a dia tenim a vegades massa oblidats o que creiem que fan mes nosa que servei. Estic convençut que una part de la població té un cert rebuig instintiu al fet d’anar a votar per l’esforç que suposa trobar-se amb un mateix i descobrir que potser no té les idees tan clares com es pensava. Que l’estat ens obligui a concertar una cita amb un mateix i que n’haguem de treure conclusions, a vegades no agrada a tothom, perquè mes d’un s’emporta una sorpresa poc agradable. Alguns podran visualitzar la soledat de tenir un criteris massa personals, d’altres tastaran el gust amarg del dubte, una bon grapat de gent s’odiaran a ells mateixos per trair uns ideals a canvi d’uns resultats rendibles; segurament pocs sentiran el vertigen de sentir-se necessaris....i així un llistat de sensacions variades i graduals fins arribar al grup mes trist de la població: aquells que no es fan cap pregunta perquè no tenen interès en cap resposta. Però finalment un només té el dret moral de parlar del que coneix i referent a aquest tema sempre he sentit a dir que els actors no ens hem de posar en política. Sempre m’ha semblat injust que hi hagi col·lectius professionals que visquin sota la por de definir-se políticament o que es vegin obligats a amagar les seves necessàries, lògiques i legitimes simpaties ideològiques, tement unes represàlies misterioses o que s’ofenguin els seus èxits laborals amb la taca del dubte pels senzill fet d’exposar en públic quina és el color o ja només la tonalitat de les seves idees. Aquells que alimenten aquestes pors son els mateixos que creuen que l’art de la política serveix per enriquir-se, situar-se professionalment o treure’n un rendiment amb connexions que permetin anar escalant la muntanya de l’èxit fàcil. Sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones que t’aconsellen no mostrar-te lliurement : el que creu que tot està podrit però seria el primer de deixar-se corrompre; o l’infeliç que viu atrapat pel seu conformisme, per la seva grisor, i no li agrada que d’altres s’acostin valents al penya-segat de les idees pròpies i saltin lliurement per volar segurs en un cel d’alçada sempre perillosa però amb una sensació de llibertat infinita.

EL PODER DELS SENTITS. (01-02-2005)

2007-03-12T10:39:00.000-07:00

Qui no s’ha sentit trasbalsat mai per una melodia? Qui no ha fet un viatge al mes endins quan ha tornat a escoltar unes notes lligades d’una forma concreta i única? Qui no s’ha creuat amb un perfum o una olor que l’ha arrancat del present per aterrar en un llunyà paisatge de la memòria? Poder viatjar a traves dels dies tancant només els ulls, fent un camí a la inversa sentint un pessigolleig a la pell, un retorn a temps passats recuperant una emoció quasi tan real com la primera vegada, només t’ho permeten el sentit de l’oïda i de l’olfacte. Algú podria dir que la vista, el gust i el tacte també tenen aquest poder màgic i al·lucinant, però allò que ens poden evocar aquest sentits son coses mes prosaiques, menys inquietants, mes tècniques, en definitiva, son records que no porten adossats un plus de sentiment que trasbalsi, que remogui alguna cosa, que faci que aquell dia hagi pagat la pena viure’l. Es pot recordar fets passats molt sovint però tornar a reviure una sensació viscuda que es trobava oblidada sota el piló de dies ja viscuts és una experiència mística i d’una felicitat paralitzant. Diuen que els olors es fixen en el nostre cervell quan som petits i que les cançons es lliguen a la nostra vida d’una manera irremeiable en l’adolescència i primera joventut. Potser això passa per que son els primers anys on no triem el que volem viure sinó que la vida ens col·loca i proposa vivències, llocs i olors que formen part d’una existència personal i intransferible. Després ja bé la falsa raó, el gustos manipulats per l’entorn i les amistats, l’aparent tria personal del nostre recorregut vital que moltes vegades no és res més que el recorregut que trien els demés per nosaltres. Per tant aquelles vivències que provenen d’un mes enllà feliç i lliure, aquells moments espontanis que van néixer sense voluntat de fer-ho, estan connectats a notes, sons i olors lliures de prejudicis i sense cap barrera mental que aturi el seu anar i venir atzarós. Quan s’acaricia aquesta làmpada meravellosa, quan sense voler obrim la caixa de Pandora, el festival de felicitat que s’arremolina és immensament proporcional al temps de regressió que experimenten en aquests moments viatgers interepitelials que ens transporten a les cavernes càlides i enyorades de la memòria. Que aquest Nadal l’oïda i l’olfacte us regalin algun salt mortal a algun dels vostres records mes feliços. Bones festes!

ALERTA AMB ELS COMENTARIS. (17-05-2006)

2007-03-12T10:37:00.000-07:00

Ja fa uns anys, quant jo treballava en uns estudis doblant per a TV3 la sèrie anglesa “Gent del Barri”, cada dia arribava a la feina un actor molt deprimit. El doblatge es com un calaix de sastre d’actors. Hi ha persones totalment desconegudes d’un alt nivell professional. El doblatge ha estat, és i serà per a molta gent d’aquest ofici un refugi en èpoques de vaques magres. Però també és una poltrona on si t’acomodes massa bé ja no te’n aixeques mai més. Doncs resulta que aquest actor deprimit del que us parlava havia tingut la seva època de glòria a la televisió i ja feia uns mesos que el seu programa havia deixat d’emetre’s. En una d’aquelles inacabables hores d’espera que ens va tocar compartir, aquest actor em va confessar en un atac de confiança l’origen dels seus mals. No voldria pecar d’indiscreció però el fet és que cada dia el nostre amic havia d’agafar un taxi per arribar puntual a l’estudi de doblatge. La puntualitat no sol ser gaire freqüent en els actors però sempre hi ha excepcions. Durant el trajecte el taxista normalment solia reconèixer al personatge televisiu i llavors era quan començava el bombardeig de preguntes i retrets: “ a la tele sembla més jove...”, “els de la tele guanyeu molts calés...”, “¿es veritat que aquella actriu s’entén amb aquell altre?”... Hi ha alguns taxistes que sempre xerren pel broc gros i amb total impunitat perquè es pensen que un cop entres en el seu vehicle ja formes part del mobiliari i per tant ets de la seva propietat. Tornat al cas, el meu company de feina m’explicava que sempre hi havia un comentari que acabava per treure’l de polleguera : “Ja fa dies que no el veiem per la tele... ¿Ara a què es dedica?” ¡Senyors, hi ha comentaris que fan molt de mal! Comentaris ingenus, sense malícia però que haurien de ser meditats abans de convertir-se en material sonor. Aquest ofici està format per una mena de gent feta d’una pasta diferent, ni millor ni pitjor, material sensible. Els actors, homes i dones, som persones fràgils i que amagats darrera d’una aparent seguretat, inventem nous personatges i noves realitats per fugir d’un mon que a vegades no reconeixem com a nostre. La majoria d’actrius i actors partim d’una contradicció i és que som uns tímids exhibicionistes, per tant si a tot això hi afegim que qualsevol comentari no esperat ens fa replantejar tota la nostra existència, poden vostès comprendre com es sentia el meu amic de gremi quan els taxistes de Barcelona li recordaven cada dia que si no surts a la televisió no existeixes. ¡Aquest comentari a les vuit del matí, i sense haver esmorzat bé, es molt dur d’encaixar i pot portar a la depressió l’artista mes equilibrat!

MECENATGE CULTURAL. (26-01-2007)

2007-03-11T01:20:00.000-08:00

Ara ja fa uns anys, quan vaig baixar de l’avió que em portava a Costa Rica per tirar endavant una nova sala de teatre a San José, la capital, ja tenia l’agenda preparada per anar a veure els principals caps de les empreses mes conegudes del país, la meitat catalans. No hi havia cap visita ni a l’Ajuntament, ni al Ministeri de Cultura ni a cap estament oficial, com hagués estat el més normal si haguéssim hagut d’aplicar l’esquema més proper al nostre funcionament, quan es tracta d’embrancar-te en un projecte relacionat amb temes culturals. El primer que vaig aprendre, doncs, és que en aquell país, fent servir el model americà, la cultura la pagaven els empresaris i no sortia ni un “colon” de les arques de l’estat. Vam aconseguir el diners que ens feien falta pel nostre projecte teatral però ens va tocar pagar el peatge corresponent, convertit el dia de l’estrena en dia de mercat a Calaf. En el vestíbul del teatre s’hi oferien degustacions de vi i formatge, es regalaven mostres de batuts, llet en pols i xocolatines; i fins hi tot, potser per ajudar a fer baixar aquella indigestió de productes alimentaris, s’obligava al públic a fer un “gran eslàlom” entre banderoles i logotips gegants per accedir a la seva preuada butaca, regalada en la cua d’un supermercat per una compra mínima de no sé quin import. Ens havia perdut l’afany de recaptació de diners. Els actors i la gent del país van dir, amb un felicitat immensa, que allò havia estat un èxit i jo, per dintre pensava, que estàvem abaratint un art que no es mereixia aquesta traïció de ser venut a tan baix preu. Després d’aprendre la lliçó corresponent i ja de tornada a casa, he intentat aplicar aquesta experiència de “sponsors i promocions”, aquí a casa nostra i de seguida m’he adonat que els empresaris i les entitats privades del nostre país no creuen gaire en la via de la cultura, perque no en poden treure un rendiment comercial immediat i massiu. Quan he intentat que algun banc, alguna caixa d’estalvis o alguna marca comercial s’interesses per un projecte de teatre que a mi em sembla seriós i de llarg recorregut, he trobat empresaris i directius que sempre estan reunits i que s’amaguen darrera les seves secretàries, mirades compassives que et fan sentir que no ets ningú. Entre els dos extrems de la meva experiència comercial-cultural, segur que hi ha un punt entremig on es pot treballar d’una manera conjunta en benefici de totes les parts implicades, sense trair l’art, ni enganyar a ningú. Continuarem treballant per trobar-lo.