“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 22 de juliol de 2013

EL RETORN DE J.M. FLOTATS (22.07.2013)

Fa una setmana, el President Mas va organitzar un acte que s'hauria d'haver produït ja fa molts any. D'un dia per l'altre, es va convocar la professió teatral barcelonina per assistir al pròleg d'una nova obra de teatre vital, amb protagonistes de pes, i que esperem comenci ben aviat amb un primer acte intens, emocionant i desitjat per la majoria dels que tenim sentit de país i sobretot educació. L'acte de desgreuge del Govern català amb l'actor Josep Maria Flotats era just i necessari si volíem recuperar una figura cabdal en la història del teatre de casa nostra. Una història truncada l'any 1988 i que ara, al 2013, sembla que podem reconduir, no sense pensar en el temps perdut per a uns i guanyat per a d'altres. Recordo perfectament el dia que tota la companyia del Poliorama vàrem acompanyar en Josep Maria per posar la primera pedra del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Recordo la primera visita d'obra, amb casc groc i envoltats de pols i formigó. I recordo la nit del discurs a peu d'escenari de la Sala Gran, on els "gats baladrers" van obligar-lo a sortir per cames d'aquella casa de somnis, que ell havia començat a forjar, deu anys enrere. Després varen venir les passejades per Madrid, les tardes de dilluns al cinema i els sopars a la Plaza Mayor, recordant coses de Catalunya i mastegant tristes soledats. L'última vegada que vàrem parlar va ser fa un any i telefònicament. Jo li reclamava una col·laboració per a una revista del gremi teatral i ell s'hi va negar molt amablement: "Martí, això encara no ho puc fer". Josep Maria Flotats va ser per a mi, mestre i amic, però sobretot un referent en moment de dubtes creatius i una porta a la qual anar a trucar quan el dia a dia de la vida es torçava. Ara penso en la retransmissió televisiva des del TNC de l'entrega dels seus tres premis Max i viscuts des del sofà atrotinat del meu miniapartament de la capital del regne i penso en les llargues hores compartides de confidències i de riures estridents. Sempre he dit que la feina i l'estil d'en Josep Maria Flotats et pot agradar o desagradar, però mai ens hauríem d'haver permès el luxe d'obviar-lo com s'ha fet durant tants anys. El país necessita creadors convençuts del seu camí, amb criteris formats des de l'experiència i amb una agenda plena de contactes mundials. Els reietons provincians li varen fer molt de mal i tampoc crec que ara el deixin tranquil. Una vegada, abans de començar la funció al Teatre Poliorama, vaig entrar al seu camerino que tenia a peu d'escenari. En el gran mirall de la seva taula ell havia escrit amb una barra de maquillatge la lletra d'una cançó del cantant francès Julien Clerc: "Jo us vull ser útil per viure i somniar". Aquella frase crec que defineix el motor d'aquest artista. Posar-se al servei dels altres per anar una mica més lluny tots plegats. Jo no li he arribat mai a la sola de la sabata, però he après moltes coses d'ell, sobretot a plantar cara, a no deixar-te trepitjar, a creure fermament en el teu camí malgrat els destructors de somnis que viuen de vampiritzar felicitats alienes. Els països és fan grans quan reconeixen errors antics. Els gran artistes demostren que ho són quan un dia decideixen, que malgrat tot, es pot tornar a començar de zero. Mai és tard.

dilluns, 8 de juliol de 2013

LA CRUELTAT DEL CANVI (8-07-2013)

Parlo des de la més ingènua i pura intuïció però crec que només jugant a fer una mica d'antropologia casolana però benintencionada, viatjant agosaradament en cinc minuts cent cinquanta anys enrere, podem entendre alguna cosa i trobar tot un rastre invisible, antic i viscut, de com el futur marcava i marca el present de les diferents generacions d'homes i dones del país. Estic convençut que els nostres avis i àvies vivien el seu present acceptant amb resignació que el seu món era aquell, el de la casa i la feina, la plaça, el poble o la ciutat, i que no dedicaven ni un minut a pensar com seria la societat en futures generacions perquè intuïen que era un temps perdut, força inútil i poc productiu. Viure ja era molt i els que creien en nous horitzons, diferents i millors, eren uns visionaris eixelebrats. Uns anys més tard. Els nostres pares ja van créixer combinant com van poder el respecte als seus progenitors amb l'esperança que els seus fills no viurien en aquella seva terra de ningú, tan estranya i amb felicitats de tan poc recorregut. La seva conformitat i respecte amb els més grans i el regust d'una rebel·lia intuïda però no afrontada, les convertien en il·lusió de canvi per als més menuts de la casa. Finalment quan van descobrir que el futur era obert, que canviar no era només somniar, també van entendre que ja era massa tard per a ells. I llavors, vàrem arribar nosaltres, els privilegiats, els surfers del canvi, el resultat generacional d'una lenta destil·lació d'antics desitjos no experimentats. Tot semblava possible i de fet ho va ser, amb certesa o amb mentides, vàrem arribar al cim de la gran onada de l'estat del benestar i ens vàrem coronar com els garants d'una societat on canviar era sinònim d'escalada lenta però segura. Canviar era millorar. I de la nit al dia, quasi sense avisar, l'ascensor social i personal comença a fer batzegades, s'atura i tenim por de caure a l'abisme del pou. Ens toca acceptar que els canvis salvatges, sense control, interessats, ens devoren i ens reclamen el cobrament per viure a crèdit dies de vins i de roses? Som la generació del 50%. Mitja vida gaudint de l'èxit i mitja vida pagant el preu de la felicitat, la pau social i el gran miratge d'un futur pròsper. Vàrem ser educats per no tenir por de transformar les coses, per impulsar idees i reptes, per pensar que a la vida tot és possible si lluites i creus en tu mateix. I ho vàrem fer, en homenatge als nostres pares i mares, treballadors desinteressats i gens egoistes de la nostra tranquil·litat; i per als nostres avis i àvies, esclaus resignats d'uns temps monolítics. Podem donar gràcies pel que hem viscut o ens podem lamentar del que ens queda per viure. Potser ens tocarà aprendre dels nostres fills i filles, perquè per a ells el canvi constant, desbocat, deslligat del benestar i del consumisme, serà sinònim que tot va bé i que el seu futur es construeix.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.