Una de les frases que sempre m'ha provocat més controvèrsia interna és la de "tu calla que aniràs millor". Amb cinc paraules no es pot resumir més contundentment una manera de ser molt "catalaneta", que parteix de la creença que, no destapant conflictes, el riu de la vida et portarà corrent avall pels marges plàcidament. És un consell molt casolà que ve de temps immemorials i que va passant de pares a fills, com una tara genètica que el nostre poble arrossega i hem de suportar.
És verificable que en tot col·lectiu sempre surt algú que és rebel·la contra aquesta submissió que segurament portem diluïda a la sang. Sempre aquests personatges han estat vistos com uns quixots necessaris per demostrar la teoria dels porucs, que diu que encara que et posis "guerrero", mai serveix de res. Per tant: "Tu calla que aniràs millor".
Segurament plantar cara i voler sortir del ramat comporta ferides assegurades, però els prometo que no hi ha plaer millor que dir o escriure el que penses, malgrat tot i tothom.
Dit això, dintre del grupet dels qui no accepten el silenci com a mitjà per subsistir, hi ha els que ho fan per convicció i els que ho fan per frustració. És molt important detectar quins són els motors de les ànsies de llibertat: si és per construir o per destruir. Convertir-te en una Joana d'Arc perquè els altres tinguin un futur millor té un cert mèrit, encara que només sigui pel risc de sortir-ne socarrimat. Decidir jugar a Maquiavel, per fer-te un lloc en la història, és la valentia dels covards.
Però la gran pregunta que segurament tots ens hem fet davant d'una acció que et demana reacció és: callar o no callar? El consell que et suggereix amagar el cap sota l'ala em sembla lícit si parteix dels qui t'estimen; però immoral perquè t'acostuma a un còmode esclavatge, on si caus en la seva placidesa enganyosa, ja no en podràs sortir mai més. Hem d'enviar els nostres fills a la batalla? Els hem d'encoratjar a plantar cara i no deixar-se trepitjar per ningú que els vulgui anul·lar com a individus? Entenc que estimar vol dir protegir però no és incompatible amb voler que aquella persona sigui ella mateixa i que ningú destrueixi els seus somnis. Per tant, un pot arribar a la conclusió que si algú vol el teu bé t'hauria de dir: "No callis, sigues tu mateix!".
En aquest meu país encara hi ha massa gent que està esclavitzada per tirans de fireta. Aquesta mentalitat massa provinciana de no fer soroll per no ser descobert, m'indigna. I així ens va! Segurament molts han trobat la seva petita i egoista pau caminant per damunt de cadàvers d'idealistes visionaris, però sóc dels qui pensa que viure no és una cursa donant voltes dins d'un estadi tancat, amb la mirada fixa al davant i amb l'únic desig que finalment algú et posi una medalla.
Conviure es tracta d'un viatge sense destí final, mirant el que t'envolta i ple d'aventures perilloses però també d'amics i enemics reals; i sobretot, podent dir el que penses lliurement, amb la convicció generosa que un dia tot pot fer un canvi a millor.