“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 27 de juny de 2011

JA RES SERÀ EL MATEIX (10-06-2011)

L'anècdota és molt curta però emocionant: dia 19 de juny. La manifestació d'indignats convocada per aquella tarda s'acosta al Teatre Principal de Palma de Mallorca. A dins s'hi estan fent els últims assajos de l'opera La Traviata. Els cantants escolten des de l'escenari els crits del poble. Algú atura la feina. Surten a les escales laterals del teatre amb els seus vestits d'escena, els seus pentinats d'època i els maquillatges una mica exagerats. Volen també manifestar el seu recolzament a la indignació general dels illencs. Aquesta solidaritat és aplaudida pels manifestants.
De sobte, s'obren els porticons d'un balcó lateral del teatre i apareix la figura del tenor Bruno Ribeiro. Observa la iniciativa popular i de sobte, sense que ningú li demani, es posa a cantar el tema més conegut de l'òpera que estan a punt de representar: el brindis. La resta de la companyia, al peu del balcó del tenor, el segueix i sorgeix el moment màgic: el poble s'hi apunta cantant tots plegats festivament, la tornada musical: tots a una sola veu. El que sempre ha significat l'elit de la cultura musical dóna la mà a la gent del carrer que es mobilitza per fer sentir el seu descontentament general. No hi ha retrets, ja no hi ha mons separats. Uns instants que suposo inoblidables per als qui els van viure i una connexió que no ens hauria de passar per alt.
Segurament la gent del món de la cultura hem desenvolupat una capacitat antiga de viure entre ambigüitats i males èpoques. Potser per això, ara, en temps de retirada econòmica, portem amb més dignitat la misèria que tot ho amara i que coneixem bé. Malgrat els atacs ha resistit la nostra il·lusió per aconseguir un fi. Potser l'error està en deixar la recerca d'una solució futura i per a tots en mans d'encarcarats tècnics de despatx, d'economistes de llibre, de polítics de demostrada ineficàcia. Potser aquesta vegada toca posar-nos en mans dels que veuen més enllà de xifres i balanços. Està demostrat que els que han basat la seva felicitat amb fer créixer números bancaris ens han portat a la infelicitat col·lectiva. Potser ja és hora que parli la gent que coneix bé el camí de les emocions grupals.
Perquè està clar que la riquesa material no tornarà, però potser el secret està en poder tornar a retrobar un estat d'ànim positiu acceptant sense problemes que ja mai més res no tornarà a ser el mateix. Recuperar autoestima; tornar a reconèixer els moments de felicitat perduda; trobar novament el sentit positiu de les coses.
No serà fàcil. Jo crec que aquesta recuperació anímica està en mans de la gent de la cultura que ara, erròniament, estan escanyant i provocant una extinció silenciosa i progressiva. Un altre error més. De moment, la unió de cel i terra, l'he vist a través d'una cançó italiana, en una illa al mig del Mediterrani; i això ens hauria de donar alguna pista.

dimecres, 22 de juny de 2011

30 ANYS D'AADPC (13-06-2011)

Fa una setmana que es va celebrar el trentè aniversari de l'Associació d'actors i directors professionals de Catalunya (AADPC) i en temps d'indignats caldria mirar enrere per prendre exemple i aprendre d'indignacions passades. Evidentment el motor de tot va ser una qüestió política: amb la mort d'en Franco, en aquest país, hi va haver un esclat d'il·lusió importantíssima. La família del teatre a Barcelona va estar d'acord que s'havien de començar a reivindicar millores i també cal dir que la professió en aquell moment estava vivint una greu crisi laboral. Gairebé tothom militava en algun partit polític, amb més o menys implicació i es pot dir que el col·lectiu d'actrius i actors professionals no arribava als 200; per tant cal reconèixer que era molt més fàcil mobilitzar el personal.
D'aquesta primera onada de lluita en va néixer el festival autogestionat Grec 76. Va ser un èxit total. El problema va venir perquè al final d'aquell Grec, es va decidir proposar a l'Assemblea d'Actors adherir-se a l'Assemblea de Catalunya. La part més àcrata no hi va estar d'acord i va venir la ruptura. Els de l'esquerra més parlamentària van decidir tirar endavant la següent programació del Grec 77 i la part més anarquista va muntar el Saló Diana. Divisió dura, trista, d'enemistats personals.
Varen passar molts mesos i un dia, una persona de la professió que sempre barrinava, l'actor Carles Lloret, va dir a la seva gent més pròxima: hauríem de fer una Associació d'Actors, perquè aquesta situació que tenim ara no pot continuar, és un desgavell. Ja havia parlat amb en Rafel Anglada, en Joan Miralles i en Jaume Nadal. A aquelles primeres reunions també s'hi varen incorporar l'Alfred Lucchetti i la Montserrat Carulla. Es trobaven en un bar de davant d'on vivia en Carles Lloret i que es deia Can Pere; i allà es va redactar una carta on convocaven una primera assemblea d'actors i actrius al Teatre Romea.
La pregunta era: a qui convoquem després del que ha passat ? La resposta clau va ser: a tothom! En va sortir un llistat de 800 persones. En aquella mítica assemblea al Romea va passar una cosa molt maca. La gent hi va anar sense recels, oblidant mals moments anteriors. Suposo que la gent va entendre que pel camí de la disputa no s'anava enlloc. És va llançar una consigna: Aquesta vegada no és farà política ideològica. Només ens associem per resoldre problemes professionals, laborals i culturals.
Finalment el juny del 81 es va presentar oficialment l'estatut consensuat i va néixer legalment: l'AADPC. A partir d'aquí ja va ser un sindicat reconegut i es podia anar a negociar qualsevol qüestió laboral del nostre col·lectiu professional que creguéssim que s'havia de millorar.
I aquesta és la crònica molt resumida dels fets: indignar-se però no marginar-se. Si vols canviar el sistema és millor estar a dins. Segurament la reforma serà menys vistosa i mediàtica però serà més honesta, valenta, amb coneixement de causa i conseqüent.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.