“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 21 de març de 2011

OLOT,CULTURA AMB VALENTIA. ( 21-03-2011)

Olot va ser, durant la meva infància, la ciutat somniada i captivadora: la meva Atenes particular. Era lògic, perquè tot allò que a mi m'enlluernava i que jo admirava artísticament al meu voltant provenia d'aquelles contrades. Creia, des de la soledat més íntima, que la meva "personal i diferent" percepció de les coses provenia de l'empremta genètica que em lligava d'una manera invisible a la nissaga creativa familiar que va habitar en aquelles cases, places i carrers que, per desgràcia, visitava massa poc. Anar a Olot em provocava una felicitat interna, poc compartida en aquells moments, i que, després de molts anys, encara revisc cada vegada que la trepitjo.
Fa pocs dies he tornat a experimentar aquesta sensació tan especial i estranya al mateix temps. Però ara, amb la racionalitat que et dóna el celebrar anys, sento que aquella intuïció infantil de ciutat diferent es materialitza i es justifica observant la diversitat cultural d'aquest municipi i la valentia de totes les propostes que tira endavant. No he vist mai tanta iniciativa cultural en tan pocs metres quadrats i no he conegut tanta modernitat en les seves propostes en un municipi que per situació geogràfica hauria de tendir a ser un reducte de conservadorisme. No em vull perdre citant tots els projectes lligats a l'activitat cultural d'Olot , i que es coordinen des de l'Institut de Cultura de la Ciutat, pequè per a això ja hi ha les vies de difusió pertinents.
Del que sí em ve de gust reflexionar és per què un lloc de tradició opaca i estructura tancada s'ha convertit, des de ja fa anys, en una capital cultural oberta, moderna i valenta. La necessària i ben feta remodelació del Teatre Principal en temps d'estretors és l'exemple més clar que els governants i gestors d'Olot creuen i aposten per la cultura com a eina de formació, integració i dinamització de la seva ciutat. Intercanvis culturals, residències, beques, laboratoris, programacions arriscades, que combinades amb la rica tradició folklòrica i l'estima a les arrels mes populars de la ciutat, fan que Olot sigui un exemple de municipi diferent i "original" en la seva manera d'entendre el creixement i la celebració cultural dels seus residents. Conec de les dificultats econòmiques que com tots els gestors culturals dels nostres pobles i ciutats proclamen, també Olot està patint. Però estic convençut que el camí de la diferenciació i la especialització cultural que Olot ha escollit en el seu dia a dia, farà que aguanti el cop i encari el futur amb noves expectatives. De petit vaig intuir que Olot era un oasi de somnis familiars i ara ja de gran confirmo que aquesta ciutat també es volcànica amb les seves propostes culturals i que prefereix més projectar-se cap a un futur innovador i no acomodar-se en un present conformista i aigualit.

dimarts, 8 de març de 2011

CARNAVALS OBLIGATORIS (07.03.2011)

La meva mare es filla de Vilanova i la Geltrú, l'actual capital del Garraf. Una vila marinera i sobretot festiva, com poques he conegut. Els vilanovins i vilanovines porten la festa enganxada a la pell i això ho vaig descobrir de ben petit. Un dels records més antics que tinc és la nit del dissabte de Carnestoltes a la Rambla Principal de Vilanova, plena de gom a gom, impossible de fer un pas, i envaïda per milers de persones disfressades de qualsevol cosa, gaudint d'una catarsi col·lectiva, compartint gresca,soroll i felicitat. L'endemà: diumenge de comparses. Corrues de parelles saltant pels carrers al ritme de la banda i després guerra de caramels a la plaça de la Vila. No en va, Vilanova i la Geltrú va ser l'única població catalana que mai no va deixar de celebrar el seu Carnestoltes, malgrat les prohibicions franquistes. Aquesta rebel·lió popular i festiva imprimeix caràcter, es vulgui o no.
Així vaig viure els meus carnavals d'infància i adolescència. Quan vaig fer el pas a la joventut, aquella festa se'm va fer massa familiar i llavors vaig descobrir la luxúria, el pecat i la provocació del Carnaval de Sitges. Però jo, durant la resta de ?l'any, era gironí i mai, enmig de tanta disbauxa, vaig sentir la necessitat de disfressar-me. Sempre vaig ser un espectador passiu d'aquella bogeria de músiques, revolta de fantasia i competició de mons imaginaris. Hi ha pobles nascuts per celebrar i pobles nascuts per observar com els altres celebren. Ciutadans capaços d'oblidar qui són i d'altres d'incapaços de trencar amb la seva imatge quotidiana. Girona mai ha estat una vila amb tendència als excessos. Tot sempre ha estat mesurat per l'autoritat, controlat pel què diran i reprimit per uns segles d'història potser massa lligada a la grisor d'unes pedres consagrades i vigilants.
Aquests dies de Carnaval la reflexió és obligada: cal disfressar-se si no se'n tenen ganes? No em refereixo a les festes orga?nitzades amb una finalitat lucrativa, imposada o estandarditzada, si no a la festa improvisada i necessària. Parlo d'un Carnestoltes autèntic, d'aquella festa ancestral que conserva l'essència del seu punt de partida. Potser avui en dia no té sentit transvestir-se o amagar-se darrere una màscara. Algunes societats ja han oblidat l'instint de la transgressió, d'altres no l'han cultivat mai i una minoria conserven agònicament una festa que perd espontaneïtat i guanya comercialitat. Tinc la sensació que el Carnaval va sorgir com una necessitat de trencar amb la norma i la correcció i ara la correcció i la norma l'han domesticat i descafeïnat. Quina sort haver conegut l'espontaneïtat de la incorrecció i quina tristesa que no tothom l'hagi tastada alguna vegada. Tota la resta: convencions.


Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.