“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 28 de juny de 2010

ENTRE L'AMOR I L'ENSURT. (28-06-2010)

Tinc una bona amiga argentina que sempre finalitza els seus mails amb una frase deliciosa: "y recuerda siempre que este país vive entre el amor i el espanto". Jo no sé si la traducció exacta seria la que figura en l'encapçalament d'aquest article; però el que m'agradaria que els lectors copsessin és la fragilitat i la senzillesa amb la qual una nació pot definir amb tanta justesa el seu estat d'ànim, el seu passat i el seu futur alhora. Resto meravellat amb el poder del llenguatge: tres paraules, només tres, però ben triades i ben col·locades, ordenades d'una manera preciosa i delicada, poden definir segles i estats d'ànim, en només el temps que tarden a ser recitades. És evident que els argentins tenen a favor seu tot el pes de la seva cultura idiomàtica. Mai he vist un país on la gent més humil construeixi tan bé un discurs. Mai he escoltat gent tan senzilla, amb tanta riquesa de vocabulari. A vegades ens les donem de llestos quan som els més tontos de la pel·lícula. Perquè amb això de la cultura, no és més savi el que més ho explica; ni més culte el que marca tendència. La sort de països allunyats de tot és que no han estat contaminats de la pedanteria del primer món cibernètic i cruel. Pensant-hi molt, he arribat a la conclusió que la combinació de patiment i cultura, dóna una societat resignada però plena de raons. Les societats que han nedat en l'abundància van directes a ser engolides pel no-res. Segurament les èpoques més creatives són aquelles on la cosa material desapareix i quedem sols davant els nostres pensaments.
S'acosten temps on haurem d'estar amb el nostre propi temps. Potser no podrem comprar antídots contra l'avorriment i ens haurem d'encarar a ell, com un mirall, que ens retorna el contingut de la pròpia maleta vital. Jo avui tenia la tarda lliure i he pensat, com puc jugar a definir a l'estil de la meva amiga argentina i he pensat la frase, amb la qual acabaré el proper mail que li escrigui: "I recorda amiga que el nostre país sempre viu entre el desig i el pacte". No, aquest sona massa a rotllo polític. Potser quedaria millor: "I recorda amiga, que el nostre país sempre viu entre la història i la quotidianitat". No, potser aquesta sentència és massa acadèmica. Si em poso sentimental diria: "I recorda amiga que el nostre país viu entre el que vol ser i el que ens deixen". Tampoc. Ho deixo córrer. Intueixo que fracassaré sempre en l'intent de poetitzar una realitat, perquè l'art de la senzillesa requereix un bon i pausat passeig pels mots i aquí, al meu país, sempre hem volgut fer drecera per arribar a on estem ara.

dimecres, 2 de juny de 2010

EL MÈTODE GUARDIOLA. (31.05.2010)

Algunes vegades he expressat públicament en aquest meu raconet de diari, l'antipatia que sento envers el món futbolístic i sobretot, en contra de les tertúlies mediàtiques que parlen d'aquest esport, com si d'ells depengués la fi del nostre món. Com a professional de la cultura, moltes vegades hem de competir, sense cap mena de possibilitat d'èxit, contra el reclam i la capacitat d'alienació que aquest fenomen esportiu suscita en la societat humana, un col·lectiu entregat, un fet sociològic que uneix dins d'un estadi, diferents classes socials, tota mena d'ideologies polítiques i religioses i variades sensibilitats emocionals. Després de 10 anys d'articles, només he estat contestat públicament, quan he gosat expressar la meva incomprensió envers el món del futbol. Malgrat tot, i pel fet de sentir-me molt català, ara és inevitable per mi, reflexionar sobre els èxits i els fracassos d'aquest equip que és més que un club. Em sembla estrany que encara ningú s'hagi adonat que, el que ha fet gran aquest jove entrenador del Barça, han estat finalment aquelles coses tan personals, per les quals tant se'l va criticar en el seu moment. Estant a dalt o a baix, moltes vegades he vist en Pep Guardiola assegut a la Platea d'un teatre. La seva dona era actriu i de tots és conegut la seva passió per la poesia i l'art en general. L'amistat amb molta gent de l'àmbit de la cultura li va donar, en el seus temps de jugador, aquesta imatge sempre ridiculitzada, d'esportista massa cultivat i "sensible". Estic convençudíssim que el "Mètode Guardiola", ha estat aplicar al vestuari la mateixa tècnica que s'utilitza per dirigir una companyia teatral. Escoltant-lo com s'expressa, reconec darrere les seves paraules, un discurs de creador artístic i no pas de tècnic esportiu. Un director de teatre ha de ser exigent durant el procés, però també ha de saber donar confiança i mai aplicar l'autoritat abans d'una estrena, l'actor és un material fràgil que tendeix al bloqueig mental. En una companyia de teatre tots som iguals, amb diferents missions. El protagonista no és millor que el secundari i tots ajuden a construir un èxit. Quan l'ego d'un artista dificulta el desenvolupament del col·lectiu, és millor prescindir d'ell, a risc de perdre espectadors i no estar tan present als mitjans de comunicació. Relativitzar els premis i també els fracassos. Actuar sabent que estàs fent el que t'agrada, sense escoltar als savis de laboratori, és més incomprès i et crea més enemics, però a la llarga sempre dóna bons resultats. En Pep va triar biblioteca en lloc de discoteca. En un món de testosterona a granel, ningú s'havia adonat que aplicant mètodes artístics, on la sensibilitat, les imatges visuals i poètiques, la comprensió del jugador com a fràgil creador i no com a una màquina sense sentiments, fa que aquest esport pugui créixer en profunditat d'idees, amb sorpresa creativa i amb talent renovat. Guardiola ha mirat el futbol amb ulls d'artista i per això és un geni.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.