“ELS ARTISTES HAN DE TREBALLAR PER FER DESCOBRIR EL QUE D'ALTRES NO VEUEN. TREBALLAR EN AQUEST OFICI PENSANT EN EL RECONEIXEMENT NO ÉS UN BON CAMÍ. LA VIDA ENS HA ESTAT DONADA PER ENRIQUIR EL NOSTRE ESPERIT" Vincent Van Gogh.



"LOS ARTISTAS DEBEBEN TRABAJAR PARA LLEVAR A LA LUZ LO QUE OTROS NO VEN.TRABAJAR EN ESTE OFICIO CON EL SOLO OBJETIVO DE VENDER NO ES UN BUEN CAMINO.LA VIDA NOS HA SIDO ENTREGADA PARA ENRIQUECER NUESTRO ESPÍRITU".

Vincent Van Gogh.



“QUE L'ÈXIT, O LA SORT, T’ARRIBI TARD O D'HORA, SI ÉS QUE ARRIBA ALGUNA VEGADA; ÉS REQUISIT INDISPENSABLE DONAR-SE COMPTE FINALMENT, QUE HEM ESTAT AFORTUNATS DE VIURE-LA”.

Tennessee Williams.



“QUE EL ÉXITO O LA SUERTE, TE LLEGUE TARDE O TREMPRANO, SI ES QUE LLEGA ALGUNA VEZ; ES REQUISITO INDISPENSABLE DARSE CUENTA FINALMENTE QUE HEMOS SIDO AFORTUNADOS DE VIVIRLA”.

Tennessee Williams.



CRITICA TEATRAL DE LA PRESENTACIÓN DE TENNESSEE(W) EN MADRID.



28-01-2012 - Antonio Castro



Después de recorrer más de 40 localidades catalanas, el actor Martí Peraferrer da el salto con su espectáculo “Tennessee” al resto de la geografía española. Ya ha estado en Zaragoza y ahora se presenta en Madrid, en la sala Triángulo.

En 1975 el aclamado dramaturgo publicó sus propias memorias que en España editó Bruguera. No fue nada recatado a la hora de contar sus aventuras de todo tipo, desde las familiares a las teatrales, pasando por las sexuales. Williams (Thomas Lanier Williams III) falleció en febrero de 1983, dejando algunas de las obras maestras del teatro en el siglo XX. El pasado marzo se cumplieron cien años de su nacimiento. No está mal recordarlo con este espectáculo.



Martí Peraferrer es un actor conocido en Cataluña, donde trabaja regularmente en teatro y televisión. En 1994 se presentó en Madrid, estrenando la primera comedia de Juan Carlos Rubio, “Esta noche no estoy para nadie”. Después volvió a sus orígenes. Para subirse de nuevo a un escenario no ha elegido el camino fácil de la comedia y el “cuentachistismo” que invade todos los rincones. Ha seleccionado algunos de los capítulos más dramáticos de la vida de Tennessee y los recrea, arropado por una funcional escenografía y una cálida iluminación que envuelve la intimidad del escritor mientras dicta sus recuerdos a una grabadora. Podría haber elegido los divertidos avatares que pasó en sus estrenos y sus relaciones con los astros de la época. Pero tal vez ha pensado el actor que muchos de aquellos nombres resultarían desconocidos ya a los espectadores jóvenes. Por eso prefiere hablar de su vida, que fue de todo menos fácil: la presencia opresora de su madre, el drama de la hermana Rose, los viajes a Francia, el encuentro y pérdida de su amante Frank Merlo… Otros aspectos de la bajada a los infiernos de Tennessee –el alcohol, las drogas…- no los narra, los vemos en las transiciones del espectáculo, aprovechadas por Peraferrer para cambiar de registro. El final de la vida del protagonista fue trágico y lo intuimos en escena. Pero el actor prefiere terminar con un guiño más optimista, a modo de final de una conferencia, con una especie de canto al orgullo de haber hecho lo que quería, haber triunfado y haber sobrevivido.

Es un buen acercamiento a la figura del autor de “El zoo de cristal”, “La noche de la iguana” o “Un tranvía llamado Deseo”. Las dos últimas, por cierto, vistas en Madrid las últimas temporadas. Quienes conozcan al personaje se encontrarán antes sus rincones más oscuros. Si no tienen mucha idea de quien fue T. Willams verán la lucha vital de un hombre dispuesto a todo para ser él mismo.


CRITICA TEATRAL ESPECTACLE TENNESSEE(w). DIARIO DE MALLORCA

Teatro crítica

Del que sí quiero acordarme

18-11-2011 23:19

Francesc M. Rotger. palma

Huy, qué difícil es recrear la vida de un escritor sobre un escenario. No sabe uno si dar por sobreentendido que la gente conoce su obra, u optar por una lección de literatura. Corre uno el riesgo de caer en una 'vida de santos', o de quedarse con determinados aspectos, o de moldear al personaje desde un punto de vista subjetivo.

Teatre Blau como compañía, el director Francesc Cerro y el excelente actor Martí Peraferrer, como adaptador de las memorias del dramaturgo y único intérprete, nos transmiten una atmósfera tennessiana convincente: terno blanco, máquina de escribir, magnetófono, sombrío apartamento, seductora banda sonora. Los primeros compases se me antojan un poco artificiosos: es como si Williams estuviera recitando un papel ante el micrófono. Poco a poco, sin embargo, el escenario va vivificándose de tremendas experiencias y recuerdos, y para cuando llegan las escenas finales el espectador ya está atrapado en la veracidad, tan difícil, que Peraferrer transmite.

Williams, pese a su calidad, es un autor sobre el cual el tiempo no ha pasado en vano (pese a montajes recientes, y alguno magnífico, de sus textos más conocidos), pero aquí en cambio Peraferrer y compañía consiguen conmovernos con algunos episodios de su biografía (dramática; como tantas otras), pese a las distantes referencias de tiempo y de geografía. Un estupendo ejercicio actoral y escénico que en bastantes momentos nos impacta con hondura y que se mereció con creces las reiteradas ovaciones del público.


Tennessee

Teatre Principal (Palma)

Dramaturgia e interpretación: Martí Peraferrer i Vayreda. Dirección: Francesc Cerro. Escenografía: Serramitja-Garangou.

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!

Sempre escoltant/ Siempre escuchando!
Foto: Irene Roé.

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

I ARA QUÈ HI POSA AL GUIÓ DE LA VIDA?

Em el pais dels DRAKÓNIA!!!!

dilluns, 12 d’abril de 2010

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (II)

Assegut a la cafeteria de l'emblemàtic teatre San Martín del carrer Corrientes de Buenos Aires, tinc la sensació que el meu rellotge biològic detecta algun senyal d'alerta. Hi ha quelcom que m'intranquil·litza. Una gran sensació de desubicació m'envaeix. Observo la gent que és al meu voltant, miro atentament l'entorn escenogràfic que m'envolta, escolto indiscret el ritme i la música de les converses que m'arriben. En aquest precís instant, accepto, sense cap mena de dubte, que els viatges astrals existeixen i si hi ha alguna porta que t'introdueix en una imaginària i capriciosa màquina del temps, aquesta es troba a l'entrada d'aquest històric i nostàlgic teatre argentí.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (I)

Ara farà uns dos mesos vaig rebre un mail de la meva amiga Virginia. Em deia: si alguna vegada tornes a Buenos Aires, truca'm, ara visc en aquesta ciutat i voldria que coneguessis un projecte cultural que m'ha fascinat i que m'ha canviat la vida. A vegades el dia a dia té aquestes coses màgiques; ella em parlava d'un canvi profund en la seva existència i, sense que la interessada ho sabés, jo ja tenia el bitllet comprat per anar a desentrellar aquest misteri una mica místic. Vaig conèixer la Virginia i la Marian quan el Fitag i el Festival Meridiano Cero de Casp es varen agermanar. La Marian era la directora i la Virginia feia tasques de producció. Quan la companyia teatral Teatro Che y Moche, on elles treballaven, va decidir muntar el primer festival de teatre amateur internacional en aquesta població aragonesa, ens varen demanar si podien viure amb nosaltres el Fitag 2006, per aprendre i intercanviar experiències. Ara aquest festival, que també vaig tenir la sort de conèixer personalment, ha desaparegut per problemes sempre de pressupostos, però l'amistat que vàrem fer néixer amb aquestes "manyes" no se la podrà carregar cap administració pública per més ganes que hi posi.
Però tornant a la història, no vaig contestar aquell mail. Quan ja em trobava a la capital argentina vaig decidir donar-li la sorpresa: hola Virginia, què fas demà? Fem un cafè? Crec que em vols explicar alguna cosa. Va passar de la sorpresa a l'alegria i em va citar per al dia següent a un barri de Buenos Aires que es diu Barracas. Un barri senzill, modest, amb alguna zona de misèria, però amb una vida al carrer impressionant. Anava acompanyada d'en Ricardo Talento, alma mater i director del projecte teatral Circuito Cultural Barracas. Em varen convidar a presenciar un assaig de la Murga de Carnaval: "Cambio climático o recalentamiento barrial". Aquella tarda-vespre, una de les més emocionants de la meva vida professional, vaig entendre perquè la Virginia havia vist la llum. En Ricardo i la Corin em van explicar que el Circuito Cultural Barracas és un projecte artístic comunitari que promou a través de l'art processos de transformació social per a la construcció de ciutadania, promoció de la igualtat i de la integració social. Treballen des de l'any 1996 en aquest barri i en el seu col·lectiu hi ha molts veïns de diferents edats i estatus socials, joves en situació de vulnerabilitat i professionals del sector que regalen part del seu temps en aquest projecte on a través d'accions artístiques reivindiquen millores pel barri, lluiten contra la pobresa, fan pinya i sobretot parlen i comparteixen els seus problemes i les seves alegries. El teatre, la música, la cultura en general eren uns vehicles i no uns resultats. Cultura social que agermana contra la cultura elitista que ens divideix.
Em vaig acomiadar d'aquella gent encantadora i de la Virginia, amb moltes preguntes dins el meu cap i amb l'espurna d'una petita nova flameta que si un dia fa foc gros, busco aquest camí on la feina en l'art és col·lectiva i es fa per aportar alguna cosa als altres; no per omplir currículums solitaris en paper mullat.

Recopilación de algunos artículos publicados en el Diari de Girona des del año 2000

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.

MARTÍ PERAFERRER I VAYREDA. Recull d'articles sobre teatre publicats al Diari de Girona.
Contacte: marti0203@gmail.com

Als 40!!!

Als 40!!!

Roma

Roma

M'agrada el Blau.

M'agrada el Blau.
Un passeig per Banyoles

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)

EL MEU NOU REPTE. VAIG A TOTES!!! PROPERA ESTRENA. ( sense data)
Monóleg sobre la vida personal del genial dramaturg Tenneesse Willims.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.

PROPERA ESTRENA COM AUTOR.
Gràcies als actors i actrius de LLagostera.

CIA.LA INVENCIÓ.

CIA.LA INVENCIÓ.
Reus, Palma de Mallorca, Terrassa, Salt ( Girona)

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM ACTOR: EL MEU EXIT PERSONAL

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA

COM A AUTOR: ESTRENADA EL 14 I 15 DE MARÇ- LA PLANETA-GIRONA
Direcció: Gerard Iravedra. Actor: Samuel Quilez

ESTRENADA EL: 25 i 26 d'abril a LLagostera

ESTRENADA EL:  25 i 26 d'abril a LLagostera
EL Temps Vertical

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona

COM A DIRECTOR: GENER 2009 La planeta- Girona
Teatre amb text i cançons.

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

COM A DIRECTOR: Espectacle actual. (En contractació)

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.

EL MEU SOMNI IMPOSSIBLE: Una passejada d'estiu a mitja tarda amb Josep Pla.