POSTAL DES DE BUENOS AIRES (II)

Assegut a la cafeteria de l'emblemàtic teatre San Martín del carrer Corrientes de Buenos Aires, tinc la sensació que el meu rellotge biològic detecta algun senyal d'alerta. Hi ha quelcom que m'intranquil·litza. Una gran sensació de desubicació m'envaeix. Observo la gent que és al meu voltant, miro atentament l'entorn escenogràfic que m'envolta, escolto indiscret el ritme i la música de les converses que m'arriben. En aquest precís instant, accepto, sense cap mena de dubte, que els viatges astrals existeixen i si hi ha alguna porta que t'introdueix en una imaginària i capriciosa màquina del temps, aquesta es troba a l'entrada d'aquest històric i nostàlgic teatre argentí.
He anat 30 anys enrere. Els vestits, les cares, els maquillatges, les actituds, els somriures, els silencis, els complements, les begudes, les mirades, els pentinats, el caminar, el coqueteig, la soledat, l'espera,tot, tot és antic, tot esta fora de lloc per algú que bé de la moderna, arrogant i trencadora Europa. Per a algú que viu de l'observació, aquesta experiència de diumenge a la tarda al San Martín és l'expressió més pura i real del metateatre: teatre dins del teatre
No vull dir que aquell segment de la societat de Buenos Aires que ha decidit sortir al carrer per veure un Shakespeare tronat siguin millors o pitjors que aquest gironí perdut enmig d'aquesta sacsejada espai-temps. Em refereixo que un s'adona que el temps visual va molt lligat a l'evolució econòmica d'un estat. L'Argentina ha subsistit durant molts anys amb més imaginació que possibles. En un món que avança sense compassió, podem veure societats estancades, que no han pogut seguir el pas i que han perdut el tren dels estats mes avançats. L'Argentina era un país que aspirava a jugar a primera divisió; i tenia recursos per fer-ho. Uns quants van destruir el somni de molts, per comprar els seus paradisos particulars. Quan violes un país, l'espantes, el traumatitzes i el congeles.
Sona el tercer timbre a la sa?la. Entro a la immensa platea; està igual que als anys setanta. Olor de resclosit, butaques folrades de tela verda i parets de fusta fosca envernissada. Al meu costat una dona molt gran que em diu que va ser amiga d'Alberto Closas i davant meu un gastat teló granatós molt més modern que el grup d'espectadors que el contempla. L'Argentina d'aquest meu últim diumenge a la tarda segur que no és tota l'Argentina. Potser aquest públic envellit però elegant només és l'últim representat d'una societat que va poder ser i no la van deixar. La dignitat és l'ultim que es perd, si la cultura ha fet la seva feina. Ara comença una cursa imparable pels que pugen des de baix, espero que no s'oblidin d'aquelles generacions que quasi sense identitat pròpia, els varen obligar a fer de pont entre el passat i el futur. Silenci. Comença la funció.

POSTAL DES DE BUENOS AIRES (I)

Ara farà uns dos mesos vaig rebre un mail de la meva amiga Virginia. Em deia: si alguna vegada tornes a Buenos Aires, truca'm, ara visc en aquesta ciutat i voldria que coneguessis un projecte cultural que m'ha fascinat i que m'ha canviat la vida. A vegades el dia a dia té aquestes coses màgiques; ella em parlava d'un canvi profund en la seva existència i, sense que la interessada ho sabés, jo ja tenia el bitllet comprat per anar a desentrellar aquest misteri una mica místic. Vaig conèixer la Virginia i la Marian quan el Fitag i el Festival Meridiano Cero de Casp es varen agermanar. La Marian era la directora i la Virginia feia tasques de producció. Quan la companyia teatral Teatro Che y Moche, on elles treballaven, va decidir muntar el primer festival de teatre amateur internacional en aquesta població aragonesa, ens varen demanar si podien viure amb nosaltres el Fitag 2006, per aprendre i intercanviar experiències. Ara aquest festival, que també vaig tenir la sort de conèixer personalment, ha desaparegut per problemes sempre de pressupostos, però l'amistat que vàrem fer néixer amb aquestes "manyes" no se la podrà carregar cap administració pública per més ganes que hi posi.
Però tornant a la història, no vaig contestar aquell mail. Quan ja em trobava a la capital argentina vaig decidir donar-li la sorpresa: hola Virginia, què fas demà? Fem un cafè? Crec que em vols explicar alguna cosa. Va passar de la sorpresa a l'alegria i em va citar per al dia següent a un barri de Buenos Aires que es diu Barracas. Un barri senzill, modest, amb alguna zona de misèria, però amb una vida al carrer impressionant. Anava acompanyada d'en Ricardo Talento, alma mater i director del projecte teatral Circuito Cultural Barracas. Em varen convidar a presenciar un assaig de la Murga de Carnaval: "Cambio climático o recalentamiento barrial". Aquella tarda-vespre, una de les més emocionants de la meva vida professional, vaig entendre perquè la Virginia havia vist la llum. En Ricardo i la Corin em van explicar que el Circuito Cultural Barracas és un projecte artístic comunitari que promou a través de l'art processos de transformació social per a la construcció de ciutadania, promoció de la igualtat i de la integració social. Treballen des de l'any 1996 en aquest barri i en el seu col·lectiu hi ha molts veïns de diferents edats i estatus socials, joves en situació de vulnerabilitat i professionals del sector que regalen part del seu temps en aquest projecte on a través d'accions artístiques reivindiquen millores pel barri, lluiten contra la pobresa, fan pinya i sobretot parlen i comparteixen els seus problemes i les seves alegries. El teatre, la música, la cultura en general eren uns vehicles i no uns resultats. Cultura social que agermana contra la cultura elitista que ens divideix.
Em vaig acomiadar d'aquella gent encantadora i de la Virginia, amb moltes preguntes dins el meu cap i amb l'espurna d'una petita nova flameta que si un dia fa foc gros, busco aquest camí on la feina en l'art és col·lectiva i es fa per aportar alguna cosa als altres; no per omplir currículums solitaris en paper mullat.